Joan-Lluís Lluís fa un doble salt: passa del Grup 62 a Club Editor i publica, a la casa de Maria Bohigas, una nova novel·la amb un estil i un marc completament diferents dels de Jo soc aquell que va matar Franco, l’última referència de ficció de l’autor. Passem d’una ucronia política a una història de pàtina clàssica. A Junil a les terres dels bàrbars, Lluís trasllada el lector al començament de l’era cristiana. Junil viu en una zona fronterera i indeterminada de l’Imperi Romà, es desfà d’un pare tirànic que la turmenta i fuig amb tres esclaus. De mica en mica, la colla fugitiva s’engreixarà amb altres dissidents, estranys que també volen escapar de la seva barbàrie. El grup s’avé, crea una nova llengua per entendre’s i Junil assenyala el camí. Lluís ha volgut oferir una utopia errant, un viatge d’alliberament que no sempre és plàcid. Amb Junil a les terres dels bàrbars, Joan-Lluís Lluís ha estat el guanyador del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any.

Gerard E. Mur: Els canvis respecte a Jo soc aquell que va matar Franco (2018) són importants: un marc temporal molt allunyat, un altre to i fins i tot un estil adaptat a la històrica clàssica que és la novel·la. Quin és l’origen de la història?

Joan-Lluís Lluís: La novel·la arrenca d’una data, d’una efemèride, que va passar desapercebuda a Catalunya i és que el 2017 o el 2018 van complir-se els 2.000 anys de la mort d’Ovidi. No sé sap si va morir l’any 17 o 18, però hi ha pocs autors clàssics dels quals se sàpiga amb relativa precisió l’any de la seva mort passats tants segles. La mort es va commemorar a Italià i a Romania —que és on va morir—, però a Catalunya no es va fer res. Això ho trobava frustrant. Fa temps que Ovidi em fascina per la seva obra, com a autor, però també per la seva vida. Tot el que li va passar; el seu desterrament a la costa Romania, que va ser un desterrament definitiu. No va poder tornar a Itàlia. Va suplicar que el deixessin tornar, però al final va dir que no volia anar a Roma; volia tornar a un lloc on es parlés llatí. Hi havia aquesta enyorança molt forta del país encarnat en la seva llengua. El que encara ho fa tot més fascinant és que no se sap per què va marxar. Tot d’una desapareix. Algunes novel·les —en diverses llengües— parlen d’aquest moment de la vida d’Ovidi. Tenia ganes de fer alguna cosa en aquest sentit, però trobava molt repetitiu tornar a fer una novel·la sobre Ovidi. Vaig pensar que podria fer una novel·la sobre Ovidi sense Ovidi. Aleshores, qui podia col·locar al centre? Un lector o una lectora. El personatge de Junil va començar a néixer així.

Quina relació lectora has tingut amb l’obra d’Ovidi?

És bastant tardana. Cap als trenta-cinc anys. Abans havia llegit Homer i Virgili. Els he llegit gairebé cronològicament, però és per atzar. Jo em quedaria amb Homer. La Ilíada i l’Odissea són els dos puntals màxims, els dos cims, de la literatura occidental. Ovidi és una mica més difícil. És necessari saber coses de la seva època. Saber-ne detalls. Les metamorfosis demanen una base de coneixement mitològic important. I és poc probable que la tinguem. Em va costar seguir la lectura en algun moment, no sabia de qui m’estava parlant l’autor. Mentre que pels romans era del tot evident. També hi ha, però, l’evidència del seu estil, una barreja de gran bellesa plàstica i lleugeresa.

La relació de Junil amb Les metamorfosis és molt intensa. És, de fet, el motor que fa avançar el personatge. I aquí hi ha un joc, una trampa: Junil ha pogut llegir tot el poema amb Ovidi a l’exili ja.

És un anacronisme voluntari que em permetia dir una cosa d’entrada: no és una novel·la històrica. I això és molt important. Hi ha moltes coses de la trama que no encaixen amb la història. En realitat, Ovidi va ser enviat a l’exili quan havia començat Les metamorfosis i les va acabar a l’exili. Per tant, Junil no podia tenir el llibre sencer. No estava publicat. Això m’ho invento. També m’invento el fet que calgués cremar tota l’obra d’Ovidi. Només el van enviar allà, però va continuar escrivint i publicant. Vaig escollir Les metamorfosis perquè es considera la seva obra més important. I l’és: és una obra molt ambiciosa.

“Descobrir coses després de la publicació d’un llibre és un regal que es fa l’autor a si mateix, ‘a posteriori’”

No sé si a la novel·la hi ha una intenció d’apropiar-se de la narració clàssica, del ritme i dels temes dels clàssics.

El món grecoromà em fascina. El veig com una mena de barreja d’àmbits diferents que són la història, la literatura i la mitologia. De vegades, de fet, costa una mica diferenciar les coses. I m’agrada. No provo gaire de destriar. M’agrada dubtar. Ulisses és un personatge literari al qual se li retia culte, per tant podria entrar dins de l’apartat de la mitologia. Està inspirat en alguna figura històrica? No ho sabrem mai, però potser sí. Aquesta barreja constant i possible no la farà un historiador, però jo sí que me la puc permetre. Per a mi és molt fèrtil. No m’he inspirat en coses molt precises, però sí que m’he deixat entrar aquest món.

Les lectures clàssiques han estat una font d’inspiració?

Potser hi són, però no han de ser necessàriament clàssiques. Pot haver-hi altres tipus de lectures. No en soc gaire conscient, la veritat. No provo de saber d’on venen els meus personatges. Que existeixin ja és prou agraït. En moltes novel·les meves sempre hi ha algun personatge que pot recordar els de Dino Buzzati. D’això, però, me n’adono després de la publicació del llibre. I està bé que sigui així. Descobrir coses després de la publicació d’un llibre és un regal que es fa l’autor a si mateix, a posteriori.

La història, diuen, es repeteix. És una mena d’estructura fractal. A Junil a les terres dels bàrbars, el tractament d’algunes qüestions essencials pot recordar l’estat de les coses avui. La llengua, les fronteres, l’exili… Has volgut oferir, en determinants moments, un mirall del temps present?

No, en cap cas. És una cosa que em nego a fer, sistemàticament. Al mateix temps, però, és inevitable que passi. Soc d’ara i soc d’aquí. Encara que parli de temps llunyans o espais siderals sempre parlaré d’ara i d’aquí, almenys en part. Això accepto que sigui així, però no ho faig conscientment. Quan escric, escric. Les preguntes venen més tard. I és després —ara— que tinc les respostes. Fins i tot hi ha entrevistes que em donen respostes a preguntes que no m’havia ni fet. És la conversa que em permet entendre coses. Pel que fa a Junil…, una d’aquestes respostes ha estat veure com la novel·la conté una utopia, una microsocietat utòpica. Al grup no hi ha líder, no hi ha cabdill. I el país on volen arribar és una mena d’Arcàdia. Entenc que és una utopia nascuda de les meves lectures llibertàries de postadolescent. Lectures que han fecundat anys més tard.

Es vol arribar “al país potser imaginari on ningú no esclavitza ningú”. És la representació d’una societat autoorganitzada, que s’entén i s’avé.

Exacte. I d’això no n’era conscient fins fa quatre dies.

Alguns temes clàssics de la teva obra tornen a entrar al relat. Els citava abans: la llengua, la literatura, la frontera, el desig… Has volgut deixar anar alguna píndola de pensament?

En alguns moments, sí. Hi ha algunes observacions que són voluntàries, però n’hi ha d’altres que simplement hi són i constato que es repeteixen sota formes diferents en diverses novel·les. El tema de la frontera és veritat que és important, però quan construïa la novel·la no sentia que ho fos; era un recurs narratiu per anar d’un lloc a un altre, passar una frontera, anar cap a un lloc desconegut. Em preguntava, sobretot, qui són els bàrbars i qui són els civilitzats. Són aquestes les preguntes que ens hauríem de fer avui, segurament. El motor més clar a nivell conscient, però, és la relació dels personatges amb la literatura.

• 

  Opinió

  No siguem distòpics

  Carlota Rubio

Anem aquí: la literatura és un espai de confiança, de protecció.

Sí. De la mateixa manera que descric com sobreviuen, com troben menjar per alimentar-se, com sobreviuen al fred o a les poblacions hostils, també mostro com la literatura és una font de supervivència. Trobo que no es diu prou que l’ésser humà és un animal de ficció. Escoltar ficcions ens anima. Ens expliquem històries. Totes les que hi ha contingudes a la literatura, el cinema o les sèries. O a les mentides, els acudits i les anècdotes que ens expliquem. Tot això és ficció. L’ésser humà necessita això per viure. Jo, de la literatura, en faig un element important. És un motor perquè el grup tingui força per continuar avançant. Tot s’expliquen històries, troben gent que explica històries i fins i tot els que són analfabets —que són la majoria— perceben que és una cosa molt important. Reivindico el paper central de la ficció en les nostres vides.

“De què em servirà llegir i escriure?”, pensen alguns personatges.

La resposta és molt fàcil. La ficció no necessita escriptura. La immensa majoria de les històries que ens hem explicat ens les hem explicat oralment. L’escriptura és una punta d’agulla de la història de la ficció. L’escriptura és un element molt important, que permet fixar coses, però també és superflu. Es pot viure la ficció sense escriptura.

Pel que fa a la frontera, creus que encara és un territori no normalitzat, viscut des d’un cert exotisme?

Jo soc fronterer. Sempre he viscut a prop d’una frontera d’estat. Per tant és una cosa que tinc integrada des de petit. Recordo que, quan era petit i passava la frontera cap al sud, hi havia uns guàrdies civils antipàtics que parlaven castellà i eren els guardians absoluts, ells et deien si podies passar o no. No es discutia. M’impressionava molt. La frontera és un lloc, com a mínim, estrany. Hi ha una autoritat estranya que la gestiona. És un tema molt complex. Una frontera és una barrera, però també pot ser una oportunitat. Totes les fronteres generen contraban. És una oportunitat de desenvolupament econòmic. A més a més, tot i que una frontera ara és una relativa línia recta —una línia que podríem marcar, dibuixar de roca en roca—, en realitat és una divisió molt movedissa. Avui pots passar sense papers, però amb una pandèmia no. Hi ha una part de subjectivitat enorme. Qui decideix les coses que poden passar a través d’una frontera? Tot això canvia permanentment.

Les deïtats tenen un pes específic en la vida dels personatges. Fan i desfan en funció del que representa un déu o una deessa. Hi ha una relació de submissió, no sempre desitjada. Aquest vincle amb les deïtats podria ser el que algunes persones mantenen avui amb la religió avui o amb el poder polític.

La religió és un poder ocult. El que m’agrada de les religions és que són motors narratius potents. Sobretot els politeismes, que els trobo més fèrtils que els monoteismes, són més diversos, més complicats. Els monoteismes són més continguts. Caldria demostrar, però, que el catolicisme és un monoteisme. Jo crec que és un politeisme amagat, però això és un altre tema. Jo soc ateu. Em dono una llibertat molt gran de poder jutjar les religions. Amb respecte, però amb una llibertat total. Els déus representen moltes coses, sovint ens representen a nosaltres mateixos. Són les barreres que ens posem nosaltres mateixos. No ens atrevim a assumir aquesta barrera i la fem assumir per una persona que té el bon gust de no existir. És molt pràctic. El món grecoromà és fantàstic. És d’una gran profusió, inacabable. Obre moltes possibilitats narratives. A la novel·la em volia inventar un panteó —el panteó dels bàrbars— dedicat al món cèltic, però podia caure en la caricatura —no se’n coneix gran cosa, no tenien escriptura; i jo en tinc un coneixement parcial—; per respecte a aquest món, el canvio i me n’invento un, que no té cap nom. M’invento tota una mitologia. I he de dir que m’ho he passat molt bé. Jo he decidit qui són els déus i què fan. No he tingut cap límit.

Al teu primer poemari (Salives, Cafè Central / Eumo), el desig és un tema central. Aquí, a Junil…, torna a aparèixer. Ho fa en el pensament de la protagonista, que domina un desig voluntàriament refrenat.

El desig, tal com surt a la novel·la, és molt contingut i, de vegades, reprimit. Hi ha alguna història d’amor, però molt tènue. També hi ha alguna història sexual… He volgut presentar la sexualitat com un mitjà per sobreviure col·lectivament, com ens ho fem per mantenir la pau social. Més enllà d’això, però, no hi ha gaire més desig en el sentit estricte. M’interessava col·locar en un lloc més o menys cèntric la virginitat volguda de Junil perquè el món romà és un món extremadament patriarcal. La dona era una propietat que passava del pare al marit. La virginitat només era una plusvàlua de la mercaderia en qüestió, que era la dona, i prou. Era això. M’interessava veure com una noia verge assumeix en una situació anormal —no té pare ni marit, és lliure— la importància de ser verge. Què en fa d’aquesta condició? Per què la manté? Com a autor, era interessant explorar les possibles contradiccions d’aquesta virginitat volguda. Ella en té una idea idealitzada. Serveix d’alguna cosa? És un motor que la fa viure i sobreviure. És curiós com una repressió assumida acaba sent un element de supervivència.

Quina rellevància té que la protagonista sigui una noia, una dona? Hi ha un plantejament extraliterari darrere d’aquesta opció?

No, és més senzill. Tenia moltes ganes de tornar a tenir una protagonista femenina. Ja havia treballat amb un personatge femení a El dia de l’os, on la protagonista era una dona, però ara en tornava a tenir ganes. Com deia, intento escriure deslligat del present, per tant, no reivindico res, no vinc a ensenyar res. Ara bé, també soc algú que escriure ara, en aquest moment històric, i que està aquí i és evident que el #MeToo, per exemple, existeix; és un moviment que m’alimenta i amb el qual estic absolutament a favor. En aquest sentit, les lectures contemporànies que se’n vulguin fer les assumeixo o, en tot cas, les accepto.

“El lector té dret a interpretar com vulgui qualsevol llibre, sense demanar permís ni a l’autor ni a les autoritats acadèmiques”, em deies en una entrevista anterior.

Té el dret i té el deure. És difícil llegir una novel·la i no fer-ne una interpretació pròpia. Si Junil és interpretada com un personatge feminista, encara que com a protagonista no ho sigui perquè el concepte no existeix en el temps de la novel·la, endavant. No hi tinc cap inconvenient. Però tampoc és el meu objectiu. Jo només he intentat oferir una novel·la interessant i ben escrita.

“El concepte d’imperial associat a la llengua és una de les coses més nocives del món perquè genera sentiments d’odi, de superioritat. Sentiments que, en el fons, no existeixen”

Al llibre, la diversitat de llengües no és una qüestió conflictiva: “Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen a tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua”. Com has volgut tractar aquest punt? Entens la llengua com un element prioritari de la identitat nacional?

Per mi la llengua és una cosa absolutament prioritària en la meva vida personal i en la meva obra. No vol dir que en parli sempre, però quan en parlo, intento que la qüestió aparegui des d’enfocaments diferents. Aquí m’interessava dir que les llengües imperials no haurien d’existir. El concepte d’imperial associat a la llengua és una de les coses més nocives del món perquè genera sentiments d’odi, de superioritat. Sentiments que, en el fons, no existeixen. Les llengües són totes iguals. Totes poden parlar de tot. Ja que havia construït una mena d’utopia, la colla del llibre parla llengües diferents i s’entén. La idea és saber què passa quan la gent no s’entén, però tampoc es domina: al grup no hi ha una llengua imperial, ningú imposa la seva; simplement hi ha la necessitat d’entendre’s. En un món ideal, cadascú aprèn la llengua de l’altre, però a la novel·la no passa això. El que passa és que es crea una tercera llengua, un pidgin. No hi ha cap raó perquè una llengua se’n mengi una altra. Detestaria que el català es mengés altres llengües. I, evidentment, detesto que altres llengües es mengin el català.

Creus que la pàtina clàssica de la novel·la ha influït en l’estil de la narració? Jo hi noto una lleugera pel·lícula.

Probablement és així, però no ho sé del cert. M’és difícil dir-ho. Entenc que cada novel·la necessita una manera diferent de ser explicada. Per escriure una novel·la necessito sentir-me molt bé amb la història i els personatges. Tenir pau interior. És esgotador viure dos o tres anys amb uns personatges si no els suportes. I passa el mateix amb l’estil. Necessito trobar un estil i el trobo molt a poc a poc. Escric relativament de pressa, però reviso moltíssim durant molt de temps. Vaig començar amb ‘Junil.01’ i he arribat a ‘Junil.27’. I encara hauria seguit, però hi ha un moment en què l’editora ha de marcar-te un límit.

Finalment, voldria preguntar-te pel salt del Grup 62 a Club Editor. Per què ha estat així? Què hi has trobat a la nova casa? Com a lector, quin vincle has tingut amb El Club dels Novel·listes?

Es podria dir que Proa i Club Editor són les dues editorials catalanes més antigues que existeixen avui. Això ja m’agradava: passar d’una antiga a una antiga. A Proa estava molt content. No tinc res a dir. Les relacions eren bones i fructíferes. Sentia, però, la necessitat d’explorar vies diferents de fer un llibre i una editorial també és una manera de fer un llibre. Vaig començar a publicar a La Magrana i vaig viure, des de l’interior, la compra per part de RBA; de mica en mica, van imposar una manera de treballar fins al punt que van deixar de fer llibres en català i em vaig veure obligat a escampar la boira. Va ser una mica traumàtic. D’allà vaig passar a Proa. Ara necessitava tornar als orígens, al funcionament dels orígens. El problema de Proa —a desgrat de la gent de Proa— és la falta de temps que tenen per ocupar-se prou dels llibres. Vull deixar clar, però, que el respecte que tinc per l’editorial és enorme. Només en puc dir coses bones. Però sí que es percep que hi ha una maquinària. I hi ha també l’ombra de Planeta, que és una mica freda i desagradable, tot i que es fa molt perquè no es noti. El cas és que tenia ganes de provar un mètode més lent.

Una feina de maduració, de dedicació de l’editor. Editora, en aquest cas.

Sí, podria haver estat amb un altre editor, però amb la Maria ja havíem treballat junts en alguna traducció. Ens coneixíem. Sabíem com treballàvem. Hi havia una confiança prèvia. Va ser fàcil.

Aleshores, aquest origen de La Magrana el trobes ara a Club Editor.

Bé, la idea general. És molt diferent la manera de fer de la Maria de la d’en Carles-Jordi Guardiola, el primer editor de La Magrana. La Maria permet enfocar el llibre de maneres diferents. En un moment donat jo em converteixo en un humil servidor de la novel·la i, per tant, una mirada exterior és molt important. Un treball exterior sobre la novel·la és fonamental. Permet veure-la d’una altra manera. Busco suggeriments, maneres de millorar-la, que, després, accepto o no; també soc l’amo i senyor final de l’obra. La Maria treballa amb una gran intensitat. Amb una inversió de temps i d’energia molt gran.