Joan Ferraté: “Llegir és anar girant un objecte davant la mirada de la imaginació”

Joan Ferraté, germà de Gabriel Ferrater, va concedir una entrevista a la revista Crònica d’Ensenyament l’abril de 1989. És una conversa a l’entorn de l’acte de llegir mantinguda amb Joan Simon i Esteve Miralles. Les fotos són de Míriam Colomer.

Aquest divendres 12 de gener, la Universitat de Girona acull, als 15 anys de la seva mort, l’acte de recepció del fons bibliogràfic i documental de Joan Ferraté. Coincidint amb aquesta avinentesa, recuperem  aquí, completa, una entrevista amb Joan Ferraté publicada a la revista Crònica d’Ensenyament l’abril de 1989. És una conversa, informal i experta, a l’entorn de l’acte de llegir mantinguda amb Joan Simon i Esteve Miralles. Les fotos són de Míriam Colomer.

Nascut a Reus el 1924, Joan Ferraté ha ensenyat en universitats de Cuba i de Canadà. Crític (Lectura de “La terra gastada”, de T. S. Eliot), teòric de la literatura (Dinámica de la poesía), poeta (Catàleg general 1952-1981) i traductor (Líricos griegos arcaicos, Les poesies de C. P. Cavafis). Els seus treballs manifesten una coherència i un rigor poc freqüents. El joc que li hem proposat és parlar de l’acte de llegir i de la literatura a partir d’unes imatges, d’unes instantànies, de lectors anònims.

Primera instantània: Una dona jove, potser oficinista a l’entorn dels trenta anys, puja al vagó d’un tren o d’un metro. Torna de treballar. S’asseu. Es descorda la jaqueta. Obre la bossa de mà, i en treu un llibre. L’obre pel punt (un bitllet de tren) i es posa a llegir.

¿Què té entre mans aquesta dona?

Un passatemps, sens dubte. El normal és que sigui una novel·la per passar l’estona. Llegeix per distreure’s; els moralistes dirien que llegeix per evadir-se. Jo mateix, quan era petit, no sabia sortir sense un llibre, no precisament novel·les, solien ser llibres de versos, que podia començar i acabar a estones disperses al llarg del dia.

¿Què li ofereix la literatura, a aquesta dona?

La literatura és molt més fàcilment assequible que altres recursos d’evasió, és una màquina que funciona sola i que permet d’instal·lar-s’hi immediatament. I ni tan sols cal que sigui un text curt: hi ha gent que al metro llegeix Guerra i Pau; són gent amb un hàbit de lectura fort, que tenen identificades les passionotes que els atrauen. Perquè són les passions reflectides en els llibres el que interessa el lector. Hi ha molt pocs lectors que facin crítica literària mentre llegeixen; la fan implícitament, això sí, perquè són bons lectors i com a lectors són molt hàbils; i fins i tot quan simplifiquen en treuen el profit que busquen.

¿Davant casos de lectors tan diferents, en què consisteix saber llegir?

A saber entendre el que se li dóna allí. Ho hauríem de veure amb un exemple.

¿Va bé Cien años de soledad?

En aquest cas, hi ha una certa situació més o menys exòtica, que el lector ha de saber interpretar amb un cert sentit de l’humor. Està tot ple d’unes situacions inversemblants que ha d’entendre com a proposades per excitar la seva imaginació. El lector que comença i segueix es va adaptant al que el text li demana que accepti, i el seu interès consisteix a anar ajuntant tot el que se li proposa, d’una manera que tingui sentit per ell.

Són dues coses, doncs, les que ha de posar el lector: memòria del que ha llegit i imaginació per anar creant el món o la veritat que el llibre proposa.

El lector completa el que llegeix amb el que sap. La seva experiència general intervé constantment en la lectura: en llegir una frase determinada, l’entén segons el que ja sap sobre com està fet el món, la situa en un districte del seu saber general previ, i també la connecta amb la seva experiència anecdòtica, el que sap de la pròpia vida, i això el duu a una determinada interpretació. Les frases es van succeint i van confirmant la interpretació inicial, integrant-s’hi. I pot arribar un moment que la interpretació que ha dirigit fins aleshores la lectura no es confirmi, que hi hagi una sorpresa. Llavors el text obliga el lector a canviar-la i a posar tot el que havia llegit i aquesta novetat en un context on s’integrin adequadament.

El llibre li demana imaginació al lector. ¿I el lector, què li demana al llibre?

Entrem en la teoria literària, ara. Cada llibre té la seva proposta i saber llegir consisteix a saber adaptar-se a la proposta del llibre. Les regles per llegir-lo estan implícites en el propi text. Per exemple, una novel·la pot començar dient: “Va obrir la porta. El cel era fosc i va tornar a entrar per agafar el paraigua. Va sortir i es va trobar la Maria”. Bé, ja tenim aquí un personatge, que no sabem qui és però que acceptem que hi és, que viu en un lloc on hi ha paraigües i hi ha la possibilitat normal de sortir al carrer amb perill de pluja. Tot aquest món es va fent i jo tindria una enorme sorpresa si, havent-se trobat la Maria i tal, en sec, sortissin unes cabres passant pel carrer; però el lector s’hi adapta. Aleshores el que podria haver estat una ciutat d’un país com Catalunya o com Anglaterra (on més aviat ens situava l’escena), ens desplaça a un altre lloc, que no cal que sigui el Marroc, tampoc.

O pot començar dient: “Mecagoncony! Ja hi tornem a ser. No sé com em deslliuraré d’aquesta cosa que sempre m’està perseguint, ahir mateix em creia que ja ho tenia tot resolt i m’havia tirat a l’esquena tot el passat i tot el futur…” Bé, ens trobem amb un monòleg interior que no tracta de res perquè encara no sabem ni si és home o dona, ni res; i això pot durar cinquanta o cent pàgines. El lector s’adapta també i, si la novel·la en sec, diu: “l’altre dia vaig discutir això amb el Primer Ministre”; aleshores hi ha una intrusió del món públic en un món fins ara privat, i potser en lloc de tenir com a tema les experiències metafísiques d’un subjecte anònim, pot convertir-se en una novel·la d’espionatge. I tot allò que hem llegit ho hem de reinterpretar perquè pot haver-hi pistes importants del que passarà més endavant.

¿Com aporta el llibre al lector nous coneixements o experiències sobre ell mateix, o l’incita a la reflexió?

Es tracta de l’experiència no formulada. En definitiva em sembla que els lectors utilitzen els llibres per formular-se a ells mateixos; el lector passa del saber implícit de la seva experiència al saber explícit quan l’experiència privada es fa pertinent en el procés de la lectura, perquè el lector s’identifica amb allò que se li explica, amb el protagonista… Veu descrit allò mateix que, ara, s’adona que ja ha viscut i no s’havia formulat. Allò que el text diu, pot trobar-ho molt ben dit; i troba que està molt ben dit, perquè diu exactament allò que sempre havia pensat i mai no havia estat capaç de dir-se, en qualsevol ordre de coses, però sobretot en el de la seva experiència.

Segona instantània: és de nit. Un adolescent (sexe indeterminat: el llum de la tauleta fa una claror tènue) llegeix estirat al llit. Són dos quarts de quatre de la matinada.

No és, potser, el cas d’un lector experimentat com el que comentàvem. ¿Aquest adolescent, no descobreix res? ¿O només es coneix en la lectura allò que ja se sabia?

Per exemple, si llegeix El roig i el negreestà ficat en una societat i uns personatges dels quals no sap res; aleshores aprendrà moltes coses noves sobre com està fet el món, però és el mon de la novel·la. Ell aporta a la interpretació del que llegeix l’experiència i les fantasies; i pot trobar aquell món enormement atractiu, fins i tot encara que no hi entengui res. Si la reacció és favorable, li pot semblar que aquest personatge està molt en la línia del que ell voldria ser.

Fins a quin punt, en aquestes edats, els llibres t’ajuden a pensar-te com vols ser i determinen el teu interès futur pels llibres

Si trobes en el personatge una figura atractiva com a model, hi veus una possibilitat de com pot ser la teva vida i això et pot dur a buscar en altres llibres aquesta mateixa imatge de tu mateix.

¿En tot cas, la literatura es redueix a aquest moviment identificador?

No. La literatura, em sembla, al més sovint serveix no per identificar-se sinó per especular: per veure maneres diferents de ser, les possibilitats de vida que ofereix l’obra: és pura especulació i joc. Com qui troba un gran atractiu en els textos filosòfics simplement perquè li permeten de pensar diferentment i de manera molt més rigorosa de com ho fa usualment. És a dir, la lectura filosòfica pot ser excitant sense que el lector sigui un filòsof que va darrera del saber i de la veritat: l’hi interessa només com a especulació. La literatura és anar girant un objecte davant la mirada de la imaginació. Si parlem d’El roig i el negre, és el món d’una petita ciutat de províncies francesa del segle XIX; però és més que això, naturalment: són possibilitats morals. Aquell personatget, Julien Sorel, ¿què és? ¿És un sant o és un pecador? ¿És un heroi o un criminal? Són possibilitats de vida, maneres diferents de veure les coses humanes.

Aquesta lectura especulativa em sembla que és la normal dels apassionats de la literatura. Però el lector que s’identifica i el que especula són un únic lector, perquè el reconeixement de la validesa d’aquell món (moral, sobretot) que se li presenta quan especula, es fa sempre a través d’un grau d’identificació; no la identificació exaltada i fraternal d’un adolescent, sinó la d’un home que té a veure amb uns personatges que va contemplant i situant en el sentit de les seves experiències, un món cada vegada més ric, un món d’experiències eventuals, possibles…

¿No hi ha un punt en què aquest món de noves experiències és finit?

Un pot deixar de llegir perquè n’ha perdut l’hàbit; hi ha moltes ocasions de perdre’l. Però jo aquest any faré 65 anys i no l’he perdut; i si l’experiència és vàlida per mi ha de ser vàlida per tothom. No crec que hi hagi possibilitat d’esgotament de la literatura; hi ha una quantitat enorme de literatura bona, i les possibilitats de trobar bona literatura, inèdita per un, són il·limitades; i fins i tot la coneguda es pot repetir, no s’esgota mai.

¿Què li ha de demanar el lector a l’autor? Es diu que l’important és començar a llegir prenent-se sempre l’autor com una persona competent. Però pot passar que el lector arribi a la tercera pàgina i abandoni la lectura.

El lector es pot equivocar tancant el llibre a la tercera pàgina o a la que fa trenta: un ha de tenir respecte pels autors recomanats (no pels diaris, sinó per la tradició dels lectors competents). A Catalunya, si hi hagués una tradició literària llarga i rica, hi hauria també una tradició de lectors competents, més o menys estable, de crítica viva sobre llibres i autors d’un cert interès, que no depengués de si ara surt o no surt un llibre determinat. Tots els països tenen una tradició on els autors i les obres estan ben situats. Jo, per exemple, puc detestar Henry James, que sé perfectament que és un potiner (encara que se’l considera un gran artista), però el fet que existeixi una tradició de lectors competents m’obliga a respectar-lo i a fer la prova de tornar a llegir-lo; això no vol dir que em deixi convèncer. I pot passar que arribi a identificar les raons per les quals hi ha tota una colla de gent que diu que alguna cosa és bona, mentre que a mi em sembla dolenta, i que siguin les mateixes raons; és a dir, allò que jo valoro com a horrorós, els altres ho consideren positiu. I és només una qüestió de gustos.I tornant a la pregunta, només s’abandona la lectura d’un llibre perquè no s’entén: perquè no hi ha res a entendre, o perquè no s’ha estat capaç d’entendre-ho. El primer cas implica un judici molt greu: si el llibre t’ha arribat, vol dir que hi ha tota una colla de gent que ja l’ha llegit i l’ha considerat bo. Però pot ser el que em passa a mi amb García Márquez, que no m’interessa, que el trobo insuportable i és simplement que no tinc cap ganes de fer-me còmplice d’un gust que no accepto.

¿Hi ha llibres i autors difícils?
Per exemple, l’Ulisses de Joyce és un llibre difícil, però és absolutament net, no hi ha res tèrbol; l’objecció que li pots fer a Joyce és que és massa clar. No hi ha l’element irracional que abunda tant en els grans autors: quan et sembla que estàs al davant d’una cosa inexplicable i que al mateix temps ve del cel.En el cas de Joyce, això no hi és; tot està tan penetrat d’intel·ligència i control que et pots sentir frustrat. El joc que fa Joyce és enormement complex i les dificultats són d’ordre tècnic.

Tercera instantània: És ben dinat, ara. Un home mal afaitat s’asseu davant d’una taula plena de papers i comença a llegir un llibre. Té un llapis a la mà i, de tant en tant, subratlla unes línies. Després –un cop llegits tres capítols– apunta els fragments subratllats en fitxes temàtiques, que ordena alfabèticament en capses de sabates.
Aquest, ja ho veig, està fent una tesi, i potser valdria més que se n’anés a escombrar els carrers; em fa una llàstima immensa. Ara: n’hi ha que després d’haver fet la tesi i d’haver-se’n anat a Tahití durant sis mesos, per treure’s els dimonis del cos i de l’ànima, ressusciten i s’adonen que els agrada la literatura, i fan un llibre preciós sobre les tècniques de la novel·la, per exemple.

Quarta instantània: Ara és un ser humà d’edat i sexe indefinits. El veiem d’esquena, mig de cantó. Té entre les mans un plec de fulls mecanografiats, uns originals. Llegeix cada un dels fulls una vegada i una altra, i hi fa correccions amb bolígraf.
Pot ser un corrector editorial, o el mateix autor. De tota manera, d’aquest individu no es pot dir que llegeixi res: no és un lector sinó un manobre.

Però un traductor (si fos el cas) sí que és un lector…Un traductor s‘ha de fer càrrec del sentit de l’obra inicial: ha de ser un lector competent. Tot traductor és un intèrpret. Si el traductor és totalment competent, la seva interpretació estarà incorporada en la traducció, sense que es faci notar. La seva funció ha de ser tan discreta com es pugui.
¿Quines garanties hauria de tenir una traducció? ¿Què cal exigir?
Tota la competència possible i, sobretot, que el traductor no hi entri. Per començar, no hi ha dret a traduir poesia si no és en forma poètica, que no cal que sigui la de l’original. El lector no pot llegir poesia si no se li presenta com a poesia. Cal evitar afegir res; es pot potser substituir o retallar, però mai afegir res a l’original. Jo he traduït sempre només el que m’interessava i això és un avantatge considerable respecte dels que ho fan per guanyar-se la vida, perquè la tendència a jugar brut en aquestes circumstàncies és molt forta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació