Joan Ferraté: lector i escriptor

Enemic de solemnitats i d’efusions sentimentals, Joan Ferraté hauria detestat que justament ara tots plegats ens posem a elogiar el que ha anat escrivint i dient al llarg dels anys. Però seria injust no fer-ho. Manel Ollé se suma a l'homenatge.

Enemic de solemnitats i d’efusions sentimentals, Joan Ferraté hauria detestat que justament ara tots plegats ens posem a elogiar el que ha anat escrivint i dient al llarg dels anys. Però seria injust no fer-ho. Mal que pesi a alguns, Joan Ferraté és tot un referent d’exigència, de lucidesa i de passió en les diferents facetes de la seva acció literària: com a crític, com a editor de textos, com a traductor, com a poeta.

Joan Ferraté

Va escriure Joan Ferraté que no “havia acceptat mai que fos natural l’atmosfera de covardia i reticència que ha prevalgut sempre en els cercles intel·lectuals d’aquesta terra”, i que potser per això n’havia passat fora mitja vida, sense cap recança. En un medi literari marcat pel bany maria i la submissió a dictats, Joan Ferraté sempre va anar al seu aire. I això es molt d’agrair. Quan a mitjan dels anys vuitanta va tornar a Catalunya, ja jubilat de la seva tasca professoral al Canadà, va convertir-se en una presència estimulant, provocadora i aguda.

Amb Joan Ferraté trobem el cas gairebé únic d’un crític que no s’ha mogut per les ganes de remenar les cireres sinó per una passió lectora persistent i aprofundida, per un afany d’entendre i ajudar a entendre aquells escriptors que l’han marcat (Ausias March, T.S. Eliot, Josep Carner, Carles Riba…). Es tracta també del cas gairebé únic d’un crític que en comptes d’embolicar la troca amb l’habitual  propagació d’esquemes, estereotips, i servituts ideològiques o personals, ha contribuït decisivament a l’apreciació ajustada d’alguns del millors autors que han escrit en català.

Segons un inventari que va fer Albert Manent, durant la dècada dels anys cinquanta Josep Carner va arribar a tenir un màxim de quatre lectors (el mateix Albert Manent, Joan Fuster i els germans Gabriel i Joan Ferraté) que s’afegien al remanent de lectors veterans que li eren coetanis i que en tenien una imatge fixada des de l’època de la Mancomunitat. Tots quatre han estat decisius en el fet que l’obra de Josep Carner tingui ara mateix uns quants lectors més, però segurament ha estat Joan Ferraté qui més ha contribuït a desmuntar els prejudicis que n’emboiraven la comprensió.

La poesia ha estat la gran passió literària de Joan Ferraté. Els seus esforços teòrics es van dirigir a descriure la manera en que s’objectiven en la consciència els materials imaginatius i els jocs verbals del poema a mesura que el llegim. A diferència de tant teòrics de la literatura, Joan Ferraté ha estat sempre capaç d’aplicar les seves reflexions a poemes concrets i de parlar i escriure amb una claredat solar.

El vessant menys reconegut de Joan Ferraté és la seva obra com a poeta. Això, sens dubte, els anys ho acabaran posant a lloc. Ara se’l té, a tot estirar, per l’autor d’uns quants versets menors i de circumstàncies. Temps vindrà que es valori en la seva justa mesura la manera en que s’ha dit a si mateix en formats diversos i a través de les veus d’altres poetes, en les seves traduccions de Cavafis o de Du Fu, i en el seu magnífic Catàleg General.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació