Joan Brossa: “No cal disfressar-se de poeta”

Deu entrevistes (Comanegra) és un llibre que reuneix entrevistes que Julià Guillamon va fer als anys vuitanta a Pere Calders, Sisa, Jorge Luis Borges, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Pau Riba i Robert Coover, a l’Avui i a la mítica revista Lletra de Canvi, que Guillamon va dirigir un any. Expliquen un moment de la cultura a Barcelona i a Catalunya: hippies i progres anaven de capa caiguda i els joves del moment com Guillamon prenien la paraula, interrogaven, qüestionaven. Aquesta entrevista amb Joan Brossa és un bonus track que no forma part del llibre, i ara Guillamon l’ofereix exclusivament als lectors de Núvol. Agraïm al fotògraf Ferran Sendra que puguem il·lustrar-la amb la mateixa foto amb què es va publicar a l’Avui del diumenge, el 20 de gener de 1985, amb el títol de “El dinamisme essencial de Joan Brossa”. Aquesta és la versió polida i reescrita. És un aperitiu del llibre i un homenatge a Joan Brossa, ara que tanquem l’any del centenari del seu naixement.

Joan Brossa: “No cal disfressar-se de poeta, amb un pergamí sota el braç i una pipa”

Entro per la porta de servei i pujo en muntacàrregues al famós estudi de Joan Brossa al carrer Balmes cantonada amb Travessera. L’ascensor no hi arriba perquè és el pis de les minyones. Hi ha piles de papers per tot arreu. El balancí té el cul trencat i en Brossa seu sobre una fusta. Per terra hi ha fulls de diari rebregats i plens de pols. En un altre balancí hi dues piles de llibres, amb una pila de revistes i papers a sobre, que fa una teuladeta. “Sobretot no facis caure cap pila, que després no trobaria res”, diu amb una mitja rialla, amb un ull que mira cap aquí i l’altre cap allà. A la paret hi té un collage amb unes lletres que posen Fregoli, i a dins de les lletres tot de carones del transformista famós.

Comencem parlant dels autòmats perquè m’he ficat al cap de fer-ne un llibre. Brossa parla de Wolfgang von Kempelen, el mecànic del segle XVIII que va construir l’autòmat jugador d’escacs: diuen que va guanyar una partida a Caterina de Rússia (d’aquesta senyora també es diu que s’ho feia amb un cavall). L’il·lusionista Jean Eugène Robert-Houdin va veure el jugador d’escacs a París el 1844 i a Confidencias de un prestidigitador explica que a dins hi havia un home sense cames que es deia Worousky. De Robert-Houdin passem al Tibidabo i a les Atraccions Apolo.

Us vaig veure a la tele, dalt de la vagoneta, entrant en la gruta de les Atraccions Apolo.
És una pena que estiguin tan abandonades: fan una sensació d’humitat i abandonament terrible i segurament les acabaran fotent a terra. Si primer fessin caure la façana seria un espectacle impressionant. Puges a la vagoneta, entres a la gruta, et sembla que estàs corrent, però no et mous de lloc: estàs fent voltes sobre tu mateix. Seria extraordinari poder veure en secció el laberint amb tots els trucatges.

És una atracció popular, senzilla, amb dimonis, bruixes, l’infern… Em fa pensar en les novel·les de Marcel Brion, l’estudiós del romanticisme. Hi ha un rerefons mític en tot això.
És clar. Un altre artilugi que m’agrada molt és el tren aeri del Tibidabo, per la combinació de la gruta artificial i el panorama. Ara està una mica fet malbé, però recordo que de petit hi havia unes figures que es movien, uns ferrers que picaven. Hi ha l’itinerari clàssic que acaba amb la penúltima galeria, la mort del drac, i l’última, el Nirvana, que fa que calgui entendre’l com un viatge iniciàtic. Després, quan surts del túnel veus aquella vista formidable i es crea un joc extraordinari entre la ficció i la realitat. El creador d’aquesta atracció per força havia de ser un gran poeta.

Em molesta una mica el Noucentisme que es vol imposar, que reneix en forma de mòmia

I la passió per Fregoli? Comparats amb Fregoli, Robert-Houdin i Georges Méliès queden sempre en segon pla.
Robert Houdin i Méliès també els he utilitzat, però de manera més lateral. L’any passat la Filmoteca va organitzar titulat Brossarium. Al llarg d’una setmana vaig programar les meves pel·lícules preferides. Hi va haver una sessió dedicada a Georges Méliès i Partie de cartes, una pel·lícula autèntica de Fregoli, l’únic document visual que es conserva d’aquest gran creador.

També hi havia Buster Keaton.
Trobo que Buster Keaton és un humorista molt més intel·ligent que no Chaplin. Chaplin és un gran mim, però el seu cinema ha estat sobrevalorat. Hi ha algunes troballes, però es repeteix molt i a més introdueix un element, la crueltat, que el fa desagradable. A les primeres pel·lícules, sense bombí ni bastó, amb barret de copa i un bigoti més llarg que el que portava després, era d’una crueltat terrible. Però va veure que per aquest camí no tindria èxit i mogut per un criteri comercial va agafar personatges com la nena, la cegueta, el gosset… Buster Keaton juga més fort. A El modern Sherlock Homes i a El navegant introdueix gags de transformisme extraordinaris. Per mi, el millor cinema americà, és el cinema còmic. Abans de Freud, Buster Keaton. I després de Freud, Harpo, que m’agrada més que Grouxo Marx, que és un home més de circ. Grouxo treballa menys l’expressió de la imatge.

Us passeu mitja vida al cinema.
Home, hi vaig força, perquè tenint la Filmoteca tan a mà és com si hi anessis a llegir el diari. Ara m’interessa molt aquesta generació americana que posseeix un domini perfecte de la forma i de la tècnica. Prenen distància de Hollywood, per plantejar temes latents: Martin Scorsese, Steven Spielberg, Monte Hellman, Francis Ford Coppola…

I la poesia catalana… com la veieu?
Em molesta una mica el Noucentisme que es vol imposar, que reneix en forma de mòmia i que no té cap mena de sentit. És com si ara tu anessis pel carrer vestit de mosqueter perquè t’agradava molt aquesta època. Si hi ha autors que s’hi han encaterinat és perquè hi ha una crisi de valors i la gent no sap què fer. El Noucentisme et dóna uns motllos i et permet d’estar bé amb qui mana, amb tots els avantatges que això implica.

Centenaris, homenatges…
Això respon a una visió de la literatura totalment conservadora. La pintura, que és un fenomen més universal, funciona seguint unes altres lleis. Si respecte a les arts plàstiques es mantingués la mateixa posició oficial que en literatura, seria un ridícul absolut.

En els darrers anys també hi ha hagut coses positives. Per exemple: s’ha recuperat l’obra de J.V. Foix, que està considerat com un dels grans mestres.
Sí, però fixa’t que tots els panegírics que s’escriuen sobre aquest tema no es fan pel que Foix té de modern, sinó pel medievalisme. És un valor, però a mi és el que m’interessa menys. El que Foix significa com a investigador s’acaba acceptant, perquè no es pot separar una cosa de l’altra, però sempre predomina la valoració del seu caràcter tradicional, del seu caràcter arcaic.

El codi de la literatura catalana és completament llibresc i ortodox

I no passa una mica el mateix amb la vostra obra? Es reivindica la part formal (sextines, sonets, odes,), però la poesia concreta fa que els manaies arrufin el nas. Hi ha un poema del llibre Askatasuna (“Informe secretíssim o una cultura catalana”) que es reprodueix un informe editorial que us tracta com un poeta de segona (“És evident que no és la missió de la nostra col·lecció de publicar el corpus brossià. En primer lloc perquè fóra un volum que en faria quatre o cinc dels normals i després perquè això només fóra aconsellable si es tractava d’una primera figura com és el cas de Pere Quart, Salvador Espriu o Salvat-Papasseit.”) Vós us en vengeu reproduint l’informe com un poema.
Bé, tot plegat respon al fet que el codi de la literatura catalana és completament llibresc i ortodox. Les innovacions, que en pintura s’accepten normalment, en poesia es rebutgen per sistema. Aquest poema que dius és un text verídic. Vaig deixar una carpeta amb els textos a l’editorial i quan me la van tornar va aparèixer aquest document que em desautoritzava completament.

No heu pogut publicar els llibres amb regularitat i més o menys seguint l’ordre en el qual els vau escriure. Al lector li costa seguir la vostra trajectòria.
El volum Poesia Rasa (1970) va venir a solucionar una mica aquesta qüestió. I ara l’edició dels set llibres de Els entra-i-surts del poeta a l’editorial Altafulla (portem publicats els dos primers, Askatasuna i OT), acabarà d’aclarir el panorama. Són uns llibres que segueixen aquesta línia de dinamisme, de no estar només a dintre ni només a fora, sinó a tot arreu, com una mena d’inspector d’Hisenda de l’esperit.

Conèixer Foix us va permetre connectar amb les avantguardes, per una via directa.
Quan vaig començar sabia el que no volia, però no sabia massa bé el que havia de fer. Un amic meu, el pintor Manuel Viusà, molt influenciat per les lectures de Freud, va llegir el que jo escrivia i em va recomanar d’anar a veure en Foix que, segons em va dir, era l’única persona que ho podria entendre. A en Foix li va fer molta gràcia que un noi jove li preguntés sobre André Breton, Paul Eluard o Tristan Tzara. Al principi em penso que devia creure que era un policia que em ficava a casa seva per veure què feia. Perquè en aquest moment tot això estava totalment descartat. Després vaig conèixer en Joan Prats i, a través seu, Joan Miró. Foix i Prats tenien una bona biblioteca sobre aquests temes, i tenien una experiència directa de connexió amb l’avantguarda francesa.

L’esperit de l’avantguarda us ha portat a explorar fora de l’avantguarda.
Bé, jo no volia triar una via, o ser triat per una via, i reiterar-la infinitament. Vaig fer vers lliure. Després influenciat per Foix vaig treballar la mètrica, que em va interessar moltíssim, però no em vaig aturar en el sonet, vaig fer odes sàfiques, sextines… Després vaig fer poesia visual. Era un procés que no sabia massa bé on aniria a parar perquè em faltava la distància del temps, que és imprescindible per a mirar-se les coses amb perspectiva.

Les coses més senzilles donen lloc a un poema. Per exemple, a Poemes entre el zero i la terra (1951), el poema és la descripció esquemàtica d’un partit de ping-pong.
La poesia és a tot arreu i només cal saber-la veure. No cal disfressar-se de poeta, amb un pergamí sota el braç i una pipa. Una manera d’anar contra la retòrica és precisament potenciar aquestes coses que veus cada dia, però que no t’adones del valor que tenen. Fent camí en aquesta línia he anat a parar a la poesia visual. En un poema com “Ping Pong” encara fa servir el codi literari. Procuro no posar adjectius, exposar les idees de la manera més senzilla possible, però encara és literatura. Amb la poesia visual, transgredeixo aquest model.

De vegades feu collage. Agafeu un retall de diari, un anunci del carrer, la resposta lacònica i disuassòria a un qüestionari d’un homenatge a Josep Pla…
La premsa, el cinema, els anuncis ocupen un lloc important en els meus llibres. A Odes rurals he fet servir l’element floral per tal de contrarestar l’artificiositat i els sonets es presten també més a l’ús d’aquesta mena de llenguatge, però essencialment em decanto per la urbanitat.

El que sembla que us influeix menys són els llibres.
Sempre he dit que llegint un poema és molt difícil que experimenti un estímul creatiu. Si mires molts dels llibres de poetes joves que es publiquen ara t’adones que on hi ha menys poesia és precisament en un llibre de poesia, perquè el poeta és una mica com aquell que es va retratar i es posa bé quan el retraten: una figura per a un museu de cera.

Quan reivindiqueu el transformisme de Fregoli, l’home que adopta diferents identitats en traieu una lliçó poètica. La conclusió és que en els vostres poemes no hi ha jo íntim.
De poetes que parlen amb el jo personal n’hi ha hagut tants, que t’has de plantejar quin sentit té insistir en aquesta línia. És el mateix que va succeir en un moment que hi havia tants paisatges que a algú se li va ocórrer de fer un quadre abstracte. Amb això no desvalorava el paisatge, només defugia l’esllenegament que havia envaït aquesta escola fins al punt de fer-li perdre tota originalitat. D’aquesta manera, si tu vols fer una cosa que dringui, has de buscar una altra via a la de l’exposició sistemàtica de l’experiència íntima.

Crec que hi ha un excés de sentimentalisme mal paït en tota aquesta poesia metafísica

Però vivim envoltats de poesia del jo…
Crec que hi ha un excés de sentimentalisme mal paït en tota aquesta poesia metafísica. I el més remarcable és que aquests senyors que escriuen d’aquesta manera ho fan perquè ho han vist fer, perquè si no, no se’ls hauria acudit mai. Això duu a una repetició de formes i motius molt poc creativa, gens interessant.

Fa uns anys vaig llegir Vivàrium, un llibre vostre de textos en prosa, escrits de circumstàncies, per a una exposició o una presentació i em va encantar. En fareu d’altres?
En aquest moment estic preparant un altre llibre d’aquest mateix estil, que es dirà Anafil, el nom d’una trompeta que servia per fer propaganda, i que recollirà diversos es-crits de presentacions de llibres i exposicions. I al mateix temps segueixo treballant en poesia visual. L’exposició que vaig fer a la galeria Joan Prats va tenir un èxit extraordinari, fins al punt que la seva circulació itinerant per Catalunya s’ha prorrogat un any més. La vitalitat de la poesia visual l’he poguda polsar en les diferents presentacions del muntatge i amb la bona rebuda que ha obtingut per tot arreu. El poeta dóna un sentit ètic a allò que la societat contempla com a senyals funcionals d’ús corrent. És una cosa sorprenent i el fet que hi hagi un buit d’informació sobre la poesia visual fa que encara hi hagi algunes reticències.

Ara a més, us comencen a encarregar intervencions en l’espai públic.
És una cosa nova dels darrers anys. He tingut una experiència que m’ha anat molt bé, que ha estat la creació d’un poema visual en un espai urbà, desenganxant la poesia del llibre o del cartell i jugant amb l’espai. Es titula Poema visual transitable i es troba a prop del Velòdrom d’Horta. Estic treballant en un altre poema d’aquestes característiques per al vestíbul del Teatre Poliorama. És un rellotge, que ha de dissenyar l’Enric Satué. Jo hi incorporaré un poema mitjançant un trucatge de física recreativa, que consisteix en un mirall còncau que fa que només puguis veure el rellotge si el mires frontalment. Si et decantes una mica, per un joc de reflexos elemental, desapareix.

És Le miroir de Cagliostro de Robert-Houdin!
Si, és Robert-Houdin, però amb el temps, la creació i el teatre.