Joan Brossa: la poesia al centre de tot

Miquel Martí i Pol, damunt d’un escenari, vestit de farmacèutic, feia moure el cap d’un ninot, i després d’un silenci llarg, deia: “El poble”. Qui el dirigia era Lluís Solà, i el vers que pronunciava era el darrer del poema “Saltamartí”, que Brossa havia dedicat al dramaturg i poeta, a l’inclassificable i inacabable Solà. Era ell qui havia decidit de posar en escena els Poemes civils, el llibre de Brossa en què havia descobert un llenguatge que no havia vist mai abans:

Saltamartí
                            a Lluís Solà

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

Brossa afegia a la definició de Pompeu Fabra una sola paraula. Una. I així feia ressignificar tot el contingut, el modulava per catapultar el significat cap a un lloc inimaginable, desconegut. És el que Lluís Solà i Carles Rebassa, el darrer dilluns de setembre, abans d’una tardor que es preveu calenta i se sap difícil, abans d’unes setmanes en què el poble haurà d’alçar-se una altra volta, debaten: “més simple no es pot ser; més contundent i expressiu, tampoc”, diu Solà. El poeta es retira, gairebé desapareix, tot modificant un text ja existent amb l’afegitó més petit: el gra de pols que tot ho canvia. Per Solà, aquesta és la demostració d’un vessant de la poètica brossiana: la poètica del mínim, en què l’autor sembla que s’aboleixi per deixar que el buit s’expressi. Un gest que és, al capdavall, una reverència absoluta per la llengua —el poema està dedicat a Solà, però és un clar homenatge a Fabra—, una reverència per una manera de descriure la realitat en què no hi hagi gairebé interferències, i una reverència a la multiplicitat i democratització de la llengua i la cultura —és el poble qui la crea, és al poble a qui pertany.

Carles Rebassa, al seu torn, destaca la força d’impacte de Brossa, que es concentra en aquesta darrera paraula: la consciència poètica del món s’esdevé quan descobreixes que hi ha un llenguatge, diu, en què primer et reflecteixes i, després, t’estampes. Potser aquí ja intuïm aquella màxima del poeta, que Rebassa ha sabut encarnar: situar, sempre, la poesia al centre del discurs. Mantenir-la tothora en el centre fins que esdevingui, ella mateixa, per si sola, el centre de tot. Tal com Solà esbossava aquell Brossa fugitiu, que desapareixia de la seva creació —entre fingiment i realitat—, Rebassa defensa el Brossa contundent, però més enllà d’emfatitzar la seva part d’obra censurada —el que seria, solament, una cara del poliedre que és el poeta—, subratlla la constel·lació de tres-cents seixanta graus que fou Brossa: un poeta dins del qual pots viure, afirma, que t’arrossega amb les seves grapes cap a una altra dimensió. Solà i Rebassa, doncs, destaquen, més enllà de qualsevol reduccionisme, el poeta militant que amplià el camp del llenguatge, de la sensibilitat i de la lluita.

Contra la solemnitat i sempre defugint transaccions i pactes a mitges: així era Brossa. No acceptar transaccions, explica Solà, és mantenir-se sempre íntegre en la defensa ferma del llegat artístic heretat que ha arribat al present i, per tant, en la creació d’una veu que es projecta cap al futur, més enllà de l’ara. Entre el passat i el futur, entre l’herència que ens arriba i l’òptica de Brossa que volem consolidar, es fila la xarxa que és, pròpiament, com diu Solà, la consciència humana: una llengua, una determinada visió de les coses, una cultura, una forma de lluita, un gest particular d’alçament. Per això el passat llunyà de Brossa s’ha de reflexionar des del present vigent en què ens toca llegir-lo, i pensar-lo: Rebassa exposa que cal defugir el paternalisme amb què sovint s’ha jutjat la immensa obra del poeta. Més enllà de fer lectures en un sentit acumulatiu que afirmen que Brossa va escriure massa, explica, cal entendre la seva obra en un sentit horitzontal, de desplegament: que la reiteració dels seus versos i poemes és, de fet, la idea de bastir un dipòsit poètic propi a través del qual es pot desplegar qualsevol activitat i es pot parlar de qualsevol cosa.

“El poble”, escrivia al final del poema que dedicà a Lluís Solà. A Poemes civils, Brossa ja s’erigia contra un estat autoritari que creava una cara de llibertat cap a l’exterior però actuava amb repressió i coacció de portes endins. Per això el concert i les melodies que componia en la seva intimitat, en la soledat de la creació, casaven tan bé amb les harmonies que els lectors tenien dins, interioritzades, exposa Solà: perquè el poeta escriu les paraules d’una col·lectivitat passades per la seva pròpia persona, perquè el públic és el conjunt de persones que tenen un teclat de piano semblant al que toquen els creadors. Així ho defineix Solà, però també Rebassa: llegir Brossa, de dalt a baix, amb la voluntat d’implicar-se en la lectura, de participar del seu llenguatge, és endinsar-se en un “embrossament” del que costa sortir. I a això s’afegeix el sentit de transcendència que amara la seva obra: com exposa Rebassa, si al principi de la seva obra intenta mirar més enllà del mur i projectar un altre món, en la seva obra tardana el poeta no està de tornada, sinó que es despulla dels elements que ja no necessita per alliberar-se de segons quines presons. I, finalment, la transcendència de Brossa rau en la seva existència, en el simple i radical fet d’estar en el món.

La pregunta vertiginosa es converteix ràpidament en una constatació que glaça: com pot ser que avui, darrer dilluns de setembre, abans d’una tardor que es preveu calenta i se sap difícil, Brossa se’ns presenti tan vigent? En les pròximes setmanes constatarem la resposta, si és que no la sabem i sols fem que emmudir-la. “El poble”, “el poble”, “el poble”, podem repetir-nos mentrestant.