Jo vaig veure Filip de Macedònia i no podia contenir el riure

Marc Sogues ha llegit les últimes dues traduccions de Llucià de Samòsata, publicades per Adesiara.

Al llarg de la història els escriptors han trobat formes molt diverses d’aprofitar literàriament el tòpic del viatge. Una d’elles és fer-lo servir com a excusa per realitzar un canvi de perspectiva en l’observació de la societat a la qual pertanyen, cosa que permet enfocar amb més claredat els vicis i defectes d’aquesta societat en particular, i del gènere humà, en general. Quan aquest enfocament a més a més és crític i carregat d’una ironia que a estones s’extrema fins a la mordacitat és que ens trobem de ple dins la tradició de l’anomenada sàtira menipea. Es tracta d’un gènere que ha donat algunes de les obres més importants de la història de la literatura i que, tot i que va viure una veritable edat d’or entre el Renaixement i la Il·lustració (Erasme, Rabelais, Bergerac, Swift, Voltaire…), de fet té les seves arrels en l’antiguitat clàssica, i, més concretament, en les obres d’autors com Menip, Varró, Sèneca i Llucià de Samòsata.

Llucià de Samòstata

D’aquest últim són l’Icaromenip o l’home estratosfèric i el Menip o la consulta dels morts, dos textos breus, punyents i divertidíssims publicats fa uns mesos per Adesiara. Parodiant el model del diàleg platònic, tots dos ens presenten converses entre un tal Menip –que és, alhora, la màscara satírica de Llucià i la recreació literària del filòsof cínic Menip de Gàdara– i un amic anònim a qui el nostre protagonista explica com ha viatjat al cel i a l’hades a la recerca de respostes sobre el sentit de l’existència del món i l’organització de la societat.

Acabar amb els filòsofs i castigar els poderosos

L’Icaromenip és un atac sense ambages contra els filòsofs, a qui Menip considera una colla d’hipòcrites i engalipadors que difonen idees contradictòries i risibles sobre l’existència del cosmos i dels déus. N’està tan convençut que decideix construir-se unes ales i tocar el dos de la Terra per poder traslladar directament els seus dubtes existencials als celestes. En el viatge descobreix que la seva animadversió és compartida per la Lluna, que, farta de les teories que inventen sobre ella demana a Zeus que “esclafi els filòsofs naturals, refreni els dialèctics, demoleixi l’Estoa, cremi l’Acadèmia i aturi els estudis al Perípat”, per tal d’evitar-se “el turment de ser examinada contínuament per aquesta trepa”. I Zeus, si fa no fa, ho veu de la mateixa manera: en un memorable parlament a l’assemblea dels déus el sentim explicar que els filòsofs són “inútils i superflus”, que “menyspreen els homes en el seu conjunt” i que, d’entre ells, “sembla que s’emporta el primer premi el que crida més fort, de manera més desvergonyida, i és més atrevit en les seves difamacions”. Però allò que més el neguiteja i que es preocupa prou d’advertir als seus col·legues olímpics és el fet que els filòsofs suposen un risc per a tots ells, perquè “si mai aquesta gent arriba a persuadir del tot la humanitat, passareu una gana desmesurada”. Havent escoltat el tonant, la resta de déus, escandalitzats, aproven amb entusiasme l’extermini dels filòsofs, i Menip és retornat a la Terra com a feliç portador d’aquesta “bona nova”.

A La consulta dels morts, tot i que els filòsofs tornen a rebre de valent, el blanc principal de la sàtira són els rics i els poderosos. A l’hades Menip té l’oportunitat d’observar com els difunts són jutjats per les seves pròpies ombres i també de constatar que la vida no és més que “una llarga processó orquestrada i dirigida per la Fortuna”. Però allò que més el diverteix és explicar al seu amic com els que van ser poderosos en vida, a l’inframon són degradats i igualats a la resta dels mortals: “Crec que t’ho hauries passat bé veient els que aquí dalt han estat reis i sàtrapes pidolant entre ells, venent peix salat per desesperació o ensenyant l’alfabet, i essent castigats per qualsevol i galtejats com els més mesquins dels captius. Jo vaig veure Filip de Macedònia i no podia contenir el riure. Me’l van assenyalar en un racó, arreglant sandàlies per un sou”.

D’aquest viatge, l’alter ego de Llucià també en retorna amb un missatge que, de ben segur, la major part dels vius celebraran: l’assemblea dels morts ha decretat que les ànimes dels rics pugin de nou a la Terra… però per a ser introduïdes dins els cossos dels ases, on viuran sota el domini dels pobres durant dos-cents cinquanta mil d’anys, sense poder morir.

Tot i el seu afany de passar comptes, Llucià és un autor massa intel·ligent per caure en moralismes maniqueus: la seva és una literatura tan radicalment irònica que està immunitzada fins i tot contra ella mateixa. Això queda prou clar quan, per boca de l’endeví Tirèsies, abans de deixar l’inframon, Menip aprèn una lliçó que serveix de colofó tant a aquest diàleg com al llibre sencer, i que és una meravellosa declaració d’amor a l’escepticisme i a l’humorisme com a actituds vitals: “La millor vida és la de la gent comuna, i seràs més prudent si deixes de mirar el cel i investigar els fins i els principis, si escups sobre els arguments dels savis i consideres tot això ben estúpid, i si persegueixes només això per sobre de tot: passar ràpidament i resoluda per tot el que se’t presenti, rient de tot i sense prendre’t res seriosament”.

Una traducció benvinguda

La nova publicació amplia el catàleg de traduccions de Llucià que Adesiara va engegar ja fa uns anys amb les Converses de meuques i Contra un ignorant que comprava molts llibres / Un intel·lectual sense cultura, dues traduccions de Sergi Grau (2008 i 2013). És una recuperació que cal aplaudir especialment, abans que res, perquè no pas tota l’obra de Llucià havia estat anteriorment traduïda al català, i, en tot cas, la part que ho havia estat avui resulta difícil de trobar a les llibreries. A més a més, calia una nova mirada a les obres, que els fes parlar en un català més actual i que permetés al lector comprendre millor els referents culturals i els engranatges literaris dels textos.

En aquest sentit cal dir que la versió de Cristian Tolsa aconsegueix una llengua expressiva i mal·leable, capaç de reflectir amb eficàcia la variada gamma de matisos i intensitats iròniques dels dos diàlegs. El mateix Tolsa ens serveix un excel·lent estudi preliminar, amè i il·luminador, i un acuradíssim apartat de notes que posen de manifest el dens canemàs d’intertextualitats sobre el qual estan construïdes les dues obres. Aquest aparat no resulta imprescindible per copsar el sentit i el to del text –que s’entén perfectament i es pot gaudir sense més explicació– però consultar-lo incrementa l’efecte humorístic del joc intertextual, alhora que permet visualitzar la robustesa i vitalitat del cànon literari grec de l’època imperial.

En conjunt, Llucià se’ns apareix com un autor fresc, irreverent, intel·ligent, i molt més proper del que potser alguns podrien pensar d’entrada. I la seva obra és d’una vigència a prova de modes i d’èpoques perquè ens recorda la importància del pensament crític i l’efecte sanitós de la sàtira. Per tant, si us aventureu a llegir-lo, a més d’endur-vos algunes sorpreses, potser us passi com a Menip, que en veure Filip de Macedia a l’hades, es troba que no pot contenir el riure. Feu la prova.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació