Jo també sóc Sinesi de Cirene

Sinesi de Cirene s’ha convertit avui en un referent per a mi. Qui l’ha tingut amagat fins ara? Per què l’obra d’aquest filòsof no s’estudia a les escoles? No pot ser sinó algú amb cabell o un calb torturat qui ens n’ha privat. Fa gairebé 2.500 anys un home va escriure unes veritats com a punys que si haguessin transcendit haurien estalviat molts traumes i molts complexos a moltes generacions posteriors. Jo també vaig passar la dura època de defunció capil·lar, però haig de dir en defensa meva, i permeteu-me la immodèstia, que jo ja fa molts anys que vaig arribar a la conclusió que ser calb és una virtut. Ara bé, m’hauria anat molt bé tenir a mà aquest clarivident Elogi a la calvície que ara publica Adesiara per poder rebatre moltes paraules de consol i uns quants escarnis. Però com que no el tenia, al llarg de la meva vida calba he hagut d’anar construint un argumentari propi per poder fer-me fort en una societat pensada per a persones cabelludes. Us en posaré dos exemples. No es podran comparar ni de lluny amb la brillant retòrica de Sinesi, però potser ajudaran a qui ho llegeixi, i tingui el cap pelat o en vies de quedar-s’hi, a sentir-se més orgullós de la seva condició.

El primer que puc afirmar és que els qui som calbs des de joves, no envellim. Quan tens 27 anys i ets calb, tothom veu que ets calb però tothom sap que ets jove. Com que t’hauran vist sempre així, quan arribis als 40 no hi haurà res del teu aspecte que delati que et fas gran. En canvi, qui té bons cabells als 27 i els comença a perdre als 40, sí que envelleix: tothom sap que s’està quedant calb perquè ja no és jove.

Segona consideració. Un calb és molt més digne i elegant. Després d’un vol en avió de vuit hores o d’una migdiada generosa, el calb estarà exactament igual que abans de començar! El cabellut, en canvi, haurà de lluitar contra els seus cabells per esborrar-ne el rastre i tornar a ser persona.

A mi m’ha passat diverses vegades que se m’han acostat homes calbs i m’han dit que, gràcies a veure’m per la tele, porten la seva calvície amb més seguretat. Per ells i pels que viuen acomplexats, una recomanació: llegiu Sinesi de Cirene en l’excel·lent traducció de Roger Aluja. A banda de passar una bona estona, us sortirà més barat que una sessió amb el psicòleg i us carregareu de raons. Ser calb no és un problema, és una benedicció. Però lluny de reconèixer aquesta evidència, hi ha molta gent que ens tracta com si estiguéssim malalts. No sabeu la quantitat de potingues i locions miraculoses que em van enviar a TV3 quan vaig començar a presentar el Telenotícies. Jo ja havia acceptat que seria calb i en canvi els espectadors ho veien com un mal que m’havien de curar. Estic segur que a un presentador amb els cabells llargs no li haguessin enviat mai unes tisores. Sí, ho feien amb bona intenció, n’estic segur, però hem de superar aquest clixé cultural i acceptar la calvície com acceptem que algú tingui els ulls blaus. Perquè ningú ha dit que tenir cabells sigui el que és normal. Sinesi De Cirene ja sabia l’any 400dC que un home realment evolucionat no té ni un pèl al cap.

Només una cosa per acabar. Diuen que en l’imaginari de les dones, l’home perfecte no és mai calb. Potser sí. Però deixeu que una dona tingui contacte de veritat amb un calb i probablement no voldrà tornar a tenir mai més res a veure amb algú que tingui cabell. Perquè de cabells ja en tenen elles. I molt bonic, per cert.