Jaume Subirana i el jo ben travat

Han passat nou anys des de la publicació d’Una pedra sura (Premi Gabriel Ferrater 2011); els anys suficients per tenir llest i en circulació un nou poemari. Jaume Subirana torna aquests dies amb La hac (Edicions 62), un llibre –ens diu el poeta– que balla sobre tres tresors: els mestres, la natura i els amics. Tresors que es creuen. Els poetes Màrius Sampere i Narcís Comadira són venerats entre trossos de riu i abelles; Enric Bou, crític literari, esperona l’escriptura d’una petita sèrie italiana que comença amb «pedres cansades de ser belles». La hac desprèn assossec i reflexió cadenciosa; detalls purs, enginy ocasional i referències de fonda assumpció, obtingudes en un gran torrent; un torrent on Carner i Dickinson mantenen un lloc d’honor. El poemari es va presentar fa un parell de setmanes a la Llibreria Laie, on Subirana va convidar cinc amics a desplegar la seva lletra predilecta. La proposta té un sentit: el títol i l’ordenació del llibre, que està dividit en dues parts, cadascuna de les quals té endreçats els poemes per ordre alfabètic (segons la primera lletra del títol). Subirana treballa la sorpresa, un cert joc, especialment rodó i possible quan va unit a la màxima brevetat (A la manera de Rumi, Al natural o Desembre).

Signes preferents

Abans de descobrir el signe escollit, Jordi Cornudella, editor del poemari, destaca el llarg temps de cocció pel que ha passat La hac: “Hem pogut fer la feina amb calma i bé i això sempre és un plaer”. “De seguida es veu, per poc que coneguis en Jaume, que amb aquest poemari ha arribat a un punt de plenitud d’expressió i de concepció”, veu Cornudella, que tria la e: per aquell eeee mandrós; per les Elegies de Bierville, un títol (de Riba) ple d’es (“les consonants no saben anar soles”) i perquè permet articular discursos sense fer-ne del tot explícit el contingut (l’editor recorda la salutació del jardiner: “Eh! Bon dia, eh”). Torn ara de Carlota Torrents, agent i part d’Asterisc Agents, que escull la a perquè “m’havia de dir Agnès, però no va poder ser així: l’Estat m’hauria posat Inés”. Per tantes evidències personals: Torrents és agent d’autors, agent d’Asterisc Agents (“la a és el signe que m’ha acompanyat els darrers tres anys”). I, sobretot, perquè la a arrossega totes les lletres que li van al darrere, “com la corda dels nens quan surten d’excursió”. Sense la a, a més, l’últim títol de Subirana no seria res. Sense aquest signe, en definitiva, no tindríem alfabet.

Enric Gomà, guionista i escriptor, treu un dels llibres que li van regalar per la primera comunió: El meu primer Sopena. Gomà recorda com aquest volum el va fer entrar al món dels diccionaris; avui n’és un lector voraç. D’El meu primer Sopena, introducció infantil a l’alfabet i a les paraules, en rescata la definició d’hivern, paraula clau a La hac: “És l’estació de l’any en la qual fa més fred”. “És una manera exacta de definir l’estació; després van venir les més abstractes, els diccionaris més complexos i matisats”. Gomà escull la lletra xeix, que permet un grapat de frases fetes: ser ximple amb xeix (ser doblement ximple), estar xeix (estar borratxo: pel moviment de les cames, com esses) o fer ‘xexeics’ (cometre un error: pronunciar ix quan s’ha de pronunciar xeix). “És una lletra estimada per tothom; el seu so és emblemàtic; se la considera molt d’aquí”, tanca Gomà.

Àngels Gregori, poeta, és fidel a la hac. “És la més poètica de totes les lletres: la seva condició la converteix en una lletra òferna, similar a la poesia”, diu. “És una lletra que es llegeix en silenci, com la poesia també. Passa desapercebuda, com els poetes. I com la poesia és últil, encara que sembli inútil. Té un comportament discret; no representa un fonema; és confortable, el seu signe és el perfil d’una cadira; és l’única lletra muda, una lletra òrfena: existeix però no sona”, afegeix Gregori, que recorda com nombrosos acadèmics se l’han intentat carregar: “Al segle XVIII, la RAE va dir que era una lletra que no és una lletra, una afirmació força ofensiva”. “La hac ha persistit; s’ha carregat de raons per justificar la seva existència”.

L’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez, és la darrera convidada a dir la seva. Ella tria la i. Per estètica (“m’agraden el punt i la dièresi”), per l’ambivalència que la caracteritza, capaç de donar forma al pitjor (“impossible, impotència o insomni”) i al millor (“infinit, impuls o iconoclàstia”) i per la seva versatilitat (“pot ser una consonant”). També, però, per un regust personal: “És la lletra que ens uneix al Jaume i a mi; les is de Billy Collins, per exemple”. I, és clar, per l’iceberg que és la poesia de Subirana: “Al final de tot veus el que és important”.

Carner a la Garona

La presentació va acabar amb la lletra de Subirana, la jota. Una elecció solipsista: “Quan era petit em pensava que tots els nois tenien noms començats amb jota, després ja vaig veure que no”. La jota, de fet, és la lletra de la primera persona i “els poetes necessitem tenir aquest jo ben travat”. Un jo que està “a la base de tot el que escrivim”. La jota també té una forma evocadora: és un ham. Un dels hams amb què Subirana baixa al riu i pesca. “Quan pesco, quan soc al riu, llanço la canya amb l’ham i m’agrada imaginar el que està passant sota l’aigua”. Un desvetllament de la imaginació que també activa “la bona literatura”. “El que hi ha sota l’aigua només m’ho puc imaginar”. I, finalment, la jota de Jonàs, el profeta que inspirà Nabí, l’obra de referència de Josep Carner, el poeta que Subirana es permet invocar a La hac.

Amb Jonàs a la Garona, Subirana situa el príncep dels poetes a la Provença. “És un poema una mica diferent, un poema llarg. De tant en tant, provo de fer poemes narratius en els quals s’explica una història. Aquest està dividit en cinc parts”. Subirana ha volgut inventar un moment per a Carner, un poeta que ha investigat àmpliament. “Quan escrius una tesi o un assaig has de ser fidel als documents, però sempre et quedes amb les ganes de fabular; ho he fet aquí. He agafat el que sabem de Carner i he buscat un espai que sigui versemblant”, explica. El poema, dèiem, està ambientat a la Provença; és l’any 1933, pocs anys abans de la publicació de Nabí. “Aquell any, Carner era ambaixador a Hendaia. El que passa al poema no sé si va passar, però hauria pogut passar”. I el que passa és que Carner se sent a prop de Catalunya. “És aigua catalana”, li diu a un amic imaginat per Subirana. “Com l’aigua, ha anat passant, estrany en terra estranya, / com les pedres i el marbre”.

Billy Collins, popularitat i intel·ligència

L’obra de Subirana, a banda de la poesia i l’assaig, també inclou la traducció. Un dels últims autors que ha traspassat és Billy Collins. L’any passat, Godall Edicions va publicar Set elefants drets sota la pluja, una selecció de composicions del poeta nord-americà, feta a partir de l’antologia Aimless love (2013). “La gent que m’agrada com escriu també m’agrada traduir-la: és una manera d’escriure”, explica Subirana, que destaca l’harmonia entre popularitat i “poesia de primer nivell” que acompanya Collins: “Amb Mary Oliver [que va morir l’any passat], és un dels poetes més populars dels Estats Units. Popular en el bon sentit de la paraula. Conjuga la capacitat per arribar a molta gent amb una poesia intel·ligent. No regala. És una poesia moderna i fresca; assequible i sagaç. He trobat pocs poetes on la combinació funcioni tan bé”. “Té una manera d’escriure bastant identificable. Els seus poemes tenen una cosa que els trenca. Un encreuament poc lògic. També juga molt bé amb els objectes i els animals. És una poesia bastant recognoscible”, afegeix.

Malgrat la popularitat al seu país natal, però, Set elefants drets sota la pluja és el primer recull de Collins traduït al català. “El mercat als Estats Units és tan gran que funciona de manera autosuficient”, apunta Subirana sobre la demora. L’aparació de Collins fora del mercat estatunidenc va ser tardana: el 2002, es publicà Taking off Emily Dickinson’s Clothes al Regne Unit. “Altres poetes, potser pel seu reconeixement intel·lectual, han tingut més sort; John Ashbery, per exemple”. The Rain in Portugal (2016) és l’últim poemari de Collins, que encara es troba actiu en el circuit de lectures. “Té una interacció molt bona amb el públic. En aquest sentit, és un bon actor. Ha semiteatralitzat els seus poemes. Hi ha un cert humor en els seus poemes. Ha après a jugar amb les pauses. La gent, a més, coneix els seus poemes”.

Podeu comprar La hac en paper i en format ePUB al portal llibreter Libelista. Si sou subscriptors de Núvol podeu comprar a Libelista amb un 5% de descompte. Ens podeu escriure a [email protected] i us facilitarem el codi. Si encara no sou subscriptors de Núvol, us en podeu fer aquí.