Jaume Pont, fornicar Déus

Com va dir Hölderlin: “El que perdura ho funden els poetes” i això és especialment rellevant en una cultura amenaçada com la catalana, on el treball dels nostres poetes ha estat fonamental per mantenir la flama de la llengua, per construir un imaginari col·lectiu i per crear algunes de les obres més sòlides del continent europeu. Encara que estiguem sota el domini de forces polítiques patètiques des de tots els fronts possibles, al País Català tenim alguns dels millors poetes del món, i m’atreviria a dir que Jaume Pont és un dels que formen part d’aquesta llista. Ara acaba de treure el seu nou títol, Mirall de negra nit a LaBreu Edicions, editorial que aquest passat 2020 no només va treure aquest darrer llibre de Pont, sinó que també va oferir a la llum Pare què fem amb la mare morta d’Antònia Vicens i Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida) d’Antoni Clapés, entre d’altres. Aquestes edicions rellevants de tres Sèniors Poètics importantíssims del panorama d’ama tornen a demostrar que la millor poesia té sort amb editorials independents i aparentment suïcides, tot i que aquest suïcidi fa quinze anys que dura, sobretot quan sabem que els grans segells editorials desisteixen de publicar obres imprescindibles sense cap premi enmig.

Jaume Pont és poeta, crític literari i catedràtic de literatura espanyola moderna i contemporània. També és un estudiós que ha investigat i publicat obres de Carlos Edmundo de Ory, Antonio Ros de Olano o Jordi Jové, per esmentar els noms de tres persones que l’han acompanyat en el seu itinerari vital i professional. Ha organitzat jornades d’estudi i seminaris, i és responsable, juntament amb Jordi Pàmias, de la voluminosa panoràmica Poetes de Ponent. A més a més, Pont és un dels representants més importants de la coneguda generació dels 70, “la dècada lluminosa” segons Vicenç Altaió i Julià Guillamon, dues de les persones que més han analitzat i estudiat aquest moviment generacional i literari marcat, enterament, per la llibertat total. S’ha de dir que Jaume Pont és també un dels investigadors i crítics que ha dedicat temps i esforços per emmarcar aquesta generació dels 70: juntament amb Joaquim Marco és responsable d’una de les antologies bàsiques per entendre aquest moviment que va sacsejar-ho tot: La nova poesia catalana. Estudi i antologia. Com a poeta ha publicat llibres espectaculars com la seva poesia entre el 1974 i el 1989, Raó d’atzar, així com Vol de cendres, Llibre de la frontera, Enlloc, Càntic d’ombres (Renga) o aquest recent Mirall de negra nit. Ha guanyat premis de prestigi com el Vicent Andrés Estellés, el Nacional de la Crítica, el Carles Riba, el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi europeu Virgilie de poesia en reconeixement a la seva obra, traduïda al francès a cura de François-Michel Durazzo, i ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Nacional i Kapodistríaca d’Atenes. Tant de bo aquest Mirall de negra nit pugui ser l’excusa per tenir algun reconeixement més, alguna alegria almenys, durant aquest 2021 i més enllà.

Què és la poesia per a Jaume Pont? Faré servir les seves paraules i tal com ell ho expressa a Parresia. Converses literàries amb Jaume Pont, que sortirà a les edicions de la Universitat de Lleida a cura de Josep Antoni Clua, Enric Falguera i Joan Ramon Veny, més un pròleg a quatre mans de Lluís Calvo i jo mateix. Qui de veres vulgui entendre tot el que Jaume Pont sap de poesia i com ha treballat la poesia durant totes aquestes dècades, ara tindrà l’oportunitat de fer-ho i de primera mà. En paraules seves: “La poesia és una forma d’existència i, per tant, no ha d’estranyar gens que el vincle entre ella i la societat comporti relacions de vegades difícils o traumàtiques. I quan dic això ho faig convençut que la poesia suposa una manera molt singular, ni millor ni pitjor, de mirar el món, de viure l’espai i el temps que habitem ara i aquí. El poeta participa d’un ideari personal que passa indefectiblement per la seva relació amb la paraula, amb el jo més profund i la societat de la qual forma part. Però en aquesta relació de pertinença hi ha una vinculació associada que cal no oblidar mai. El poeta pertany al món, però en tant que amo i senyor de la imaginació el món li pertany.”

Jaume Pont és l’amo del seu món poètic, un món poètic que es presenta sota les formes radicals d’un llenguatge visionari, entenebridor i il·luminador alhora, ja que entén la poesia com un sacseig, el mateix sacseig que experimenta el subjecte davant del caos magmàtic de l’univers. A partir d’aquesta premissa ell no escriu “de jo sinó des del jo” i el que proposa no és una poesia realista, ni costumista, el que Jaume Pont ofereix és una poesia que beu d’alguns dels corrents més potents de la modernitat: el simbolisme, el surrealisme, les avantguardes i la poesia experimental. La seva obra es dispara a partir de metàfores al·lucinades, d’epifanies lingüístiques, d’un treball de gran consistència verbal a través del misticisme més vertebral de la paraula convertida en cant i en matèria salvatge. En aquest devessall de límits, de passions extremes, de jardins bàrbars, de flors de llot, d’altres llums i de cendres lletoses hi ha dos màxims protagonistes: l’Amor i la Mort. Fa l’efecte que Mirall de negra nit porta aquests dos Éssers Suprems fins a les darreres conseqüències.

Aquest poemari culmina una investigació poètica que va fer que l’autor arribés, en paraules seves citades en una entrevista de David Castillo, a “la catarsi total”. Pont s’hauria estimat més no escriure’l, però un cop la ferida era oberta no hi havia altre remei, per tant, s’hi va encarar amb totes les seves energies, i és que si Vol de cendres va intentar reflexionar sobre la mort del pare, Mirall de negra nit fa el mateix a partir de la mort de la companya vital, Maria Jesús Cabau, pedagoga i persona potentíssima, qui la vàrem conèixer ho podem assegurar, era una matriarca tel·lúrica. Aquests dos títols són, probablement, les dues cares d’una mateixa moneda: Mort i Passió. El poema, per tant, s’entén com una recerca sobre el buit de la mort. Maurice Blanchot, referenciat al volum, va explicar que la mort és un trencament que sempre arriba a destemps i ens obliga a encarar-nos a l’abisme d’un present implacable: Jaume Pont s’encara al seu abisme i d’aquí n’intenta extreure poesia vera.

A partir de la tragèdia personal, el poeta xucla el suc de la flor de la mort per perpetrar un nèctar obscur, però nèctar. Com va dir Charles Baudelaire, un altre mestre que es va enfrontar a la mort i al mal: “Emborratxa’t… Però de què? De vi, de poesia, de virtut, del que et vingui de gust, però emborratxa’t!” i és el que fa Jaume Pont: s’embriaga per acabar copulant amb el cuc de l’infinit enmig dels sucs llefiscosos de Déu. I així es pot llegir Mirall de negra nit: el resultat de la còpula salvatge amb la tenebra. Un amic i mestre de Baudelaire, Edgar Allan Poe, també fa acte d’obscura aparició en aquest volum, no podia ser d’altra manera tractant-se d’un dels escriptors que millor va saber parlar de la pèrdua i que va establir les bases de la modernitat:

“Clasp a rare and radiant maiden whom the angels name Lenore.”

            Quoth the Raven “Nevermore.”

Però ara no vull que sembli que Pont es rabegi en la morbositat. Res de tot això. La seva elegància i el seu estil no ho permetrien: ell és un savi i un creador de bellesa. Malgrat l’ombra constant de Tànatos, sempre sota la llum del sol negre de la melancolia, Jaume Pont no pot anar contra la seva natura, i és que ell és un poeta solar, eròtic: ha entès que no escrivim des d’un cos sinó que, quan vivim i escrivim, som un cos, i les paraules s’inscriuen en la dansa orgiàstica de la poesia entesa com a èxtasi, malgrat aquest acabi esdevenint un èxtasi orb. I és que, en l’esdeveniment crucial de la mort concreta, sempre hi ha quelcom que floreix, i aquest quelcom, en el cas d’un poeta dominador dels seus poders com Jaume Pont, aquest quelcom són els mots, o sigui, la rosa del poema: la composició “Les paraules” així ho constata. En el fons, Mirall de negra nit es presenta com un llibre que parla sobre la mort, però al final és un llibre que parla sobre l’amor.

Abans del “devorament final” bé que tenim l’oportunitat del gaudi amorós, del somni i de l’esperança malgrat l’adversitat, pel camí les flors enigmàtiques com les que va trobar Odisseu en el seu viatge utòpic cap a Ítaca, i si bé Pier Paolo Pasolini va deixar escrit que la vida és anar consumint-se fins arribar al foc definitiu, Jaume Pont ens ofereix una alternativa: arribar a “traspassar el foc sense cremar-nos”. Jo m’atreviria a resumir la lectura de Mirall de negra nit amb aquest vers seu: llegint aquest llibre sublim, absolutament apoteòsic, traspassem el foc sense cremar-nos. I aquest camí ascètic, ascendent i darrer és el que ens ajuda a connectar amb l’essència d’un dels nostres poetes majors, Jaume Pont, que s’ha atrevit a arribar més enllà de l’enllà per enfrontar-se amb la negra nit de l’ànima. El resultat d’aquest viatge sense contemplacions, sense misericòrdia, és una obra mística i corrosiva: Mirall de negra nit és un cim, un súmmum, un absolut.

Per sort, la proposta ètica i estètica de Jaume Pont no ha caigut en el no-res. Pont compta amb companys de la generació dels 70, com Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Carles Camps Mundó, Montserrat Rodés, Andrés Sánchez Robayna o Eduard Sanahuja, per exemple, amb qui manté un diàleg viu tot convertint la poesia en un instrument filosòfic per reflexionar sobre la mort, sobre l’amor i sobre què significa anar vivint amb significat. Figures coetànies com Carles Duarte o Àlex Broch també han estudiat, i analitzat, insistentment l’obra de Jaume Pont. Però no només podem viure de contemporanis, s’escriu en totes direccions, també cap al futur. Ara mateix aquesta proposta seva orbita per sobre de les generacions més joves. M’agrada pensar que persones que hem vingut després, com Lluís Calvo, Susanna Rafart, Anna Gual o jo mateix, per exemple, en som admiradors i seguidors, però no estem sols, ja que molt m’atreviria a dir que una poeta acabada d’aparèixer com Chantal Poch, que amb L’ala fosca publicada a Viena va aconseguir el Premi Salvador Iborra, també escriu sota la beneficiosa influència de Jaume Pont. I que així sigui per molts anys i per molta més gent amadora de la seva obra i persona. Mentre es llegeix, la poesia continua viva, encara que continuï viva amb la seva eterna mala salut de ferro per a uns happy few, com va dir T.S.Eliot primer i després Joan Vinyoli, un dels mestres de Pont també evocat dins Mirall de negra nit.

Per acabar, diré que aquesta és la meva lectura, la que faig amb furor, no la sé fer d’altra manera, ja em perdonareu, però recomano ferventment que tothom es faci seus aquests poemes a partir de cada lectura, i és que l’aventura tot just ha acabat de començar.