Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. L’escriptora valenciana compta amb més de trenta obres publicades al llarg de la seva carrera, i ara Òmnium Cultural ha decidit guardonar-la amb un dels premis literaris més importants de Catalunya. Per celebrar-ho, recuperem aquest article de Xavier Bru de Sala on explica l’experiència que va tenir al ser un dels primers lectors de la novel·la Jonàs (Edicions 62, 2016).

Tot i que ja fa uns mesos, encara no m’he refet del tot de la sorpresa del primer dinar de les nostres vides amb la Isabel-Clara Simó. No l’últim. Sense precedents que ho propiciessin o auguressin, sense la menor clarícia sobre motius o conseqüències, m’havia escrit un mail: “M’acceptaries un dinar?”. Naturalment. Doncs bé, resulta que m’havia triat com a un dels primers lectors de la seva novel·la Jonàs. A mi!, que entre amics i coneguts tinc fama de llegir les novel·les amb les urpes. Només em volia dir que se sentia maltractada, infravalorada i que llegís Jonàs, en word, és clar. I que li digués el què.

El resultat és que ens hem fet amics. I això té un cert valor, perquè un dels primers consells que vaig rebre de jove era aquest: “No et facis mai amic d’un escriptor que no admiris”. (La raó és òbvia: o es pateix o es menteix.) És dels pocs que he seguit sempre al peu de la lletra. Per això avui sóc aquí, per parlar de Jonàs i la seva estupenda companyia. I, avançant la conclusió, per recomanar-la sobretot als que no han llegit mai les obres de la Isabel, sense oblidar-me, és clar, dels que fan veure que no l’han llegida perquè té fama d’escriure per a tietes frustrades i nebodes figaflors adolescents, si és que en aquest racó de món queden espècimens d’aquestes dues categories, que són una.

Abans, una precisió sobre la meva concepció de la novel·la després de Joyce i Proust. Els arguments, més ben dit, els esquemes argumentals en tres actes com els que s’ensenyen a les escoles de cine, i per desgràcia en algunes de literatura, són esquers per a lectors d’escàs nivell que farien millor de mirar pel·lis o sèries, amb ulls de peix, des del confortable aquari del seu salonet. Com a entreteniment, la literatura no pot competir amb l’audiovisual. Ni ho hauria de fer. Ni ho fa per cap raó estètica sinó per conveniència industrial.

Doncs bé, afortunadament, Jonàs no té argument. Les seves pàgines no s’aguanten seguides per aquesta argamassa artificiosa, innecessària i sobrera, sinó pel mateix principi que aglomera les molècules de les pedres: la duresa. Jonàs és una obra dura, molt dura, no apta per a pusil·lànimes.

M’avanço ara a una crítica que sens dubte li faran els benemèrits professionals del ram i més d’un lector convencional. Personatges que desapareixen sense explicacions. Final en estuari en comptes de cascada trepidant. Coses d’aquestes. S’ha de ser molt babau, o molt bestsellerista —i no hi sé veure la diferència— per sortir amb estirabots similars. En canvi, m’afegeixo al que tal vegada serà vist amb bons ulls fins i tot pels més crítics entre els banaus. L’escenari, Nova York, és el menys convencional que pugueu imaginar.

Personatges en condicions adverses i extremes

Els ingredients de Jonàs són tres: personatges, situacions, frases. Tots d’extrema duresa mineral. De les situacions, és norma no parlar-ne per no revelar al lector els girs abans d’hora. Les frases s’han de llegir una darrere l’altra.

Així que parlarem dels personatges i de l’escenari de la novel·la. Tres homosexuals catalans a Nova York, és a dir, fora del perímetre de confort que ens estova. Tots tres molt diferents. Cap dels tres respon als patrons habituals de la ideologia del poble gai, extreta de la del poble jueu, els fonaments de la qual es troben, sigui dit de passada i per si algú ho vol comprovar, al capítol anomenat La race maudite, al final del Contre Sainte-Beuve de Marcel Proust. Tres homosexuals a Nova York, i una família d’acollida composta per una gent tan poc convencional que només es pot trobar en un món underground. I encara.

Què tenen en comú? Quin es el tema, el famós tema, si és que encara és legítim parlar de tema? Com és la gent, o una gent que viu, o sobreviu, si pot, fora dels patrons establerts. Com és alguna de la gent que han patit, que s’han exclòs o han estat exclosos, i han obert camins on no n’hi havia. Persones en condicions adverses i extremes. Gent d’aquest tipus, que si mai n’hem conegut, cosa dubtosa, hem perdut de vista quan s’allunyaven de la peixera. Com s’ho fan, com es relacionen, com són de poc concessius. Com ens ensenyen maneres menys adotzenades de lluitar per saber-se vius.

Aquesta, és, en síntesi, la meva experiència com a lector de Jonàs. Si fos llibreter, posaria una secció, petita, és clar, sota l’epígraf: “Llibres per a no celíacs”. I aquí, entre els escollits, Jonàs. També llibres per a amants de la literatura amb majúscules, i no n’hi ha d’altra. En aquest sentit, Jonàs és una mina de sorpreses que revelen un tret poc conegut de l’autora: és una insaciable, incansable bona lectora. I només els bons lectors poden ser bons escriptors.

La roda del sistema editorial

Amb aquests ingredients, Isabel-Clara Simó surt del pou on el sistema editorial català ha precipitat tants autors, després d’haver-los cobert de premis. Com s’ho ha fet? S’ha encapsulat en el propi esforç d’escriptora implacable. No s’hi ha quedat, al pou, no s’ha lamentat, s’ha fet implacable —hi ha precedents en la seva obra, però no són gaires ni la conec prou bé—. Implacable del tot. Aquest pou de les deixalles sense més suc per esprémer no és un lloc confortable, ho podeu ben creure, i s’ho haurien d’imaginar els recanvis, tots provinents d’altres professions, que ara enlaira aquesta sínia del nostre sistema editorial, amb destí final al mateix pou i amb estacions intermèdies afalagadores, on són rebuts amb premis, entrevistes i èxits de vendes. No acuso ningú de res. No hi ha mala voluntat. Patim tan sols de desproporció. El carrusel literari, massa potent, tendeix a tornar impotents els seus autors, o a exhaurir-los, o a marginar-los. Com que tampoc disposem d’una massa crítica suficient de lectors, o suficientment crítica, perquè uns són empesos a engruixir la massa acrítica i els altres són expulsats d’aquest mercat paradisíac, estem més fotuts del que presumim. L’única forma de no caure al pou és no acostar-se a la roda, tan ingrata pels que més ha premiat i afalagat.

Ara bé, un cop hi ets, sortir del pou requereix una energia creativa extraordinària. Isabel-Clara Simó ho ha aconseguit, i vola ara més alt que mai, gràcies al propi impuls. És el primer cas. L’entorn no hi està avesat. El pacte implícit és ignorar els caiguts.

Jonàs posa en qüestió la roda. Però això és poc important, en termes d’art. En termes d’art, hi ha obres que volen i obres que no aixequen un pam de terra. I autors que se’n surten, entre els pocs que ho intenten.

Una consideració final. Els escriptors han de ser jutjats per les seves millors obres. Només per les millors. Altrament, condemnaríem a la foguera l’autor de Los baños de Argel, que és el mateix, ves per on, que va escriure el Quixot. Acosteu-vos doncs a Jonàs sense prevencions ni apriorismes, i aplaudireu, sens dubte, com em complau d’estar entre els primers a fer-ho, no tan sols l’esforç creatiu, sinó el resultat, que es diu Jonàs.