Irina: la nina russa de Xavier Aliaga

Xavier Aliaga acaba de publicar ‘El meu nom no és Irina’ (Andana Editorial),  primera incursió de l’autor a la literatura per a joves, que esdevé una brillant manufactura de reflexos i horitzons amplis. Hèctor Serra l’ha llegit i en parla a Núvol.

D’ençà que l’ensenyament secundari comença a homologar-se en el món occidental i els adolescents formen part d’una escolarització general, la literatura juvenil específica s’ha anat consolidant des de les últimes dècades del segle XX fins als nostres dies. En el seu afany d’imposar-se en els departaments de l’àrea de llengua i literatura, els catàlegs de les editorials bullen cada nou curs amb un mosaic de títols diversos (amb les seues corresponents guies de lectura o pedagògiques) que porten incorporada l’etiqueta “joves” o “juvenils” o “adolescents”. Però, existeix pròpiament una literatura juvenil o per a adolescents? Si és així, de què va la cosa? Hi ha cap recepta indefugible? “Sóc conscient que hi ha temàtiques com ara l’amorosa, que contribueixen a atrapar l’interés dels joves, però la fórmula ha de ser tractar de fer bona literatura, contar bones històries”, dóna de ple en la diana Xavier Aliaga, amic conegut pels curiosos que s’acotxen en aquest cotó i un dels autors més venuts a la darrera edició de la Fira del Llibre de València. No debades, El meu nom no és Irina (Andana Editorial, 2013), incursió de l’autor a la literatura per a joves, esdevé una brillant manufactura de reflexos i horitzons amplis.

I això és perquè els fonaments d’aquesta novel·la connecten amb aquelles inquietuds vitals de les edats iniciàtiques, però hi afig el suc i la versatilitat que manca de vegades en algunes d’eixes obres que s’adrecen al cosmos jovenívol. Enllà de tendències o modes generacionals, Aliaga enceta la col·lecció Trencadís amb un tom que l’editorial encabeix dins el gènere  New Adult Fiction. “Del que es tractava amb Irina era de no insultar la intel·ligència del lector independentment de la seua edat”, argumenta l’autor que alhora reconeix no pensar en etiquetes quan està escrivint: “És més, si puc fer un llibre incòmode d’etiquetar, millor”. Fet i fet, la novel·la d’Aliaga conté joves que s’estimen però també joves que estimen la literatura. Dins els llimbs on habiten les ficcions, Aliaga ha sabut recompondre un relat versemblant en un exercici de metaficció que deixa al descobert les causes que originen i delimiten el procés creatiu. “Pretenia fer una novel·la que s’eixira una mica dels cànons, que no menystinguera la capacitat dels joves d’entrar en novel·les d’una certa complexitat. Això, de fet, és el que em va passar amb els lectors més joves de Vides desafinades, que descodificaren la novel·la perfectament. Per a mi era important no deixar de banda els meus lectors anteriors, que hi haguera capes suficients perquè poguera gaudir de la lectura un públic transversal”.

L’atmosfera metaliterària d’El meu nom no és Irina ens fa pensar en un Xavier Aliaga que hi ha abocat part de l’experiència pròpia com a escriptor tot i que també xarrupa de referències imaginades de com afrontaria la creació un jove de dèsset anys. Ací hi ha l’estímul de la novel·la: la lliscadissa línia que difumina realitat i imaginació, la credibilitat literària on allò que passa no és el que el lector llegeix sinó el que de veritat vol creure (o no), la importància tant d’allò que es mostra com d’allò que se suggereix. Irina, la jove d’origen rus il·lustrada a la coberta tan dolçament per Paula Bonet, és clau i parany del relat, la nina que acaba absorbint Nèstor, el lletraferit aficionat, en una creació que creia pròpia i controlada, però que acaba desbordant-se, com la vida mateixa, en rampells fascinants, novel·lístics. Al capdavall, l’escriptura, en Nèstor, en tots nosaltres, aconsegueix funcionar com un bàlsam en la nostra existència. Que les històries que ens inspiren les tenim al girar la cantonada. Perquè la nostra vida influeix amb escreix en el nostre art, i el nostre art acaba per fer-ho en la nostra vida. La manipulació de l’autor sobre la realitat a través de la seua obra. Fer de la vida novel·la.

Joves abans i ara

“Jo vaig ser un xiquet i un adolescent de lectures adultes. La literatura adaptada no em feia el pes. Vaig trobar El Petit Príncep, per exemple, una cosa molt avorrida. En tot cas, un matís: la literatura juvenil de la meua generació era Jules Verne i Emilio Salgari. Si tenim en compte això, L’estrella del Sud em va agradar molt. I una lectura juvenil recent que em va agradar molt fou Haroun i el mar de les històries, de Salman Rushdie”. Com Xavier Aliaga, tothom pot remenar dins el seu particular bagul d’obres que marquen l’etapa juvenil. Algunes, fins i tot, han esdevingut en una certa època gairebé una institució en l’imaginari adolescent. Valga com a exemple la gran popularitat amb què ha transcendit des de 1992 Raquel,aquella amalgama de conflictestípics i tòpics de la pubertat (la separació dels pares, les desventures amoroses, els complexos corporals…) orquestrada per la ploma d’Isabel-Clara Simó. Avui és un text que encara s’inclou a les llistes de lectura dels instituts i els racons d’internet bullen amb tot de treballs per descarregar sobre aquest bestseller. Hi ha, també, el cas de novel·les per a adults que acaben penetrant lúcidament dins la literatura juvenil, com passa amb Aloma, l’adolescent de Mercè Rodoreda que fa el trànsit cap al món adult entremig dels bacs i els desenganys de la vida.

Però ja que ens hem posat a parlar de literatura juvenil, cal apuntar que Aliaga, amb el lliurament que ressenyem, ha reblat el clau posant al mig de l’escenari una història al voltant de la literatura mateixa en unes latituds, les valencianes, amb uns índexs prou descoratjadors pel que fa a lectura i, encara més, lectura en llengua pròpia. Què passa amb la generació del watsap? Què interessa els joves d’avui? Ha canviat molt la joventut d’ara respecte de la de fa uns anys? “Hi ha aspectes hedonistes que són exactament iguals. Qui diga que no de la meua generació, que ell de jove no era així, està mentint. I nosaltres també érem profundament consumistes. L’única diferència, bastant substanciosa, això sí, era que durant molt de temps els joves d’ara han tingut molta més pasta per gastar i se’ls ha permés tot. A nosaltres encara ens filtraven una mica els capritxos”, amolla l’escriptor.

I, malgrat tot, creure en les possibilitats i les potencialitats d’un mateix. Un missatge esperançador i constructiu que sura en el pòsit de la novel·la. Les noves generacions tenen molt a dir i resten ansioses per donar-ho tot. Ben sovint, tan sols cal un suport, una empenta. I, sabedor d’això, Xavier Aliaga fa comparèixer en la novel·la la figura d’Alfred, eixe professor que anima l’alumne escriptor a tindre confiança en el que fa. A tots els instituts hi ha un Alfred. “I tant. Antonio Montejano, professor de llengua i literatura en huité d’EGB. Vaig fer una prosa poètica rotllo ecologista-catastrofista que el va deixar desconcertat. I un parell de professors a l’institut: més que empentar-me a escriure, m’acabaren d’inocular el virus”. I així ha estat com, amb prosa planificada i atractiva, Xavier Aliaga ens ha tramès aquesta darrera missiva, un discurs clarivident que guaita de fit a fit el lector per travessar els seus ulls i fer-lo partícip de la narratologia de l’univers.