Irene Solà: “La novel·la em permet anar construint des d’un arxiu”

Irene Solà, l’última estrella literària de la literatura catalana, obria ahir a la tarda el MOT 2021, comissariat per la historiadora de l’art Glòria Bosch. En aquesta nova edició, el festival manté un programa gairebé idèntic al que es va haver de suspendre l’any passat a causa de la pandèmia. El fet creatiu és el leitmotiv d’aquest MOT replicat que durarà dues setmanes i bascularà, com ja és habitual, entre Girona i Olot. Durant la inauguració d’ahir, Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes, subratllava aquesta “aliança municipal”. Una aliança que vitalitza la cooperació i supera rivalitats. Des de Malla, Solà conversava amb Eva Vàzquez, crítica literària.

La conversa amb Solà va emmarcar-se en el naixement i l’evolució creativa de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), una fantasia rural escrita en una ciutat de deu milions d’habitants: “Escriure a Londres va ser un alliberament. Vaig poder afrontar el projecte d’una altra manera. Durant l’escriptura de la novel·la treballava a la Whitechapel Gallery i havia d’escriure durant el que els anglesos anomenen commute, que és el trajecte diari que es fa per arribar a la feina. El meu commute durava una hora i prenia notes a l’autobús. Van ser molts matins i molts vespres anotant idees en llibretes”.

Va ser, però, en un altre lloc “més inhòspit” on Solà va percebre amb claredat que podia desplegar històries locals sense haver de renunciar a la voluntat d’universalitat: “Sempre m’han interessat les històries, el cinema, la literatura i l’art. Quan era adolescent, però, tenia la sensació que les històries de debò no passaven al meu voltant; creia que sempre les havia d’anar a buscar a Barcelona, Londres o Nova York. Era a les ciutats on trobava històries universals i interessants. Totes passaven molt lluny del lloc d’on venia. Quan vaig complir divuit anys em van entrar unes ganes boges de viatjar. Durant la carrera [Belles Arts] vaig poder fer un Erasmus a Islàndia i allà aquesta sensació va desaparèixer. A Islàndia vaig veure com la narrativa oral és tractada amb naturalitat. La literatura popular és viscuda des de la tranquil·litat i el desvergonyiment. És una cosa viva. Allò em va impulsar a reviure el món ric que tenia a casa; des de les dones d’aigua a les bruixes o les bèsties”. Vàzquez veu una certa equivalència entre les bèsties de Solà i les de les faules de La Fontaine. “Són animals que parlen, animals que s’humanitzen. O potser som nosaltres que ens bestialitzem a través d’elles”, diu la periodista.

Solà, que ja enyora viatjar, diu que l’experiència islandesa va oferir-li una visió oberta de la tradició: “El folklore convivia perfectament en un context artístic i molt contemporani. Als islandesos, les llegendes i els contes populars no els semblen una cosa antiga, passada. Creuen que formen part de la seva història, que tot això reposa damunt dels llocs. La manera en com ens hem mirat el món abans està al nostre ADN. Jo vull arribar a l’ADN que ha quedat aquí. Vull entendre i explicar com ens hem narrat, qui som i qui hem sigut. I ho vull fer des d’un punt de vista crític i contemporani”.

Aquesta exploració de la història, el relat polític i l’essència popular, Solà la fa a través d’un sistema de veus. Les boques de l’autora són les dels llamps, els bolets, els cabirols o els morts. A través de totes ells s’escola l’esperit crític. “El món està construït des de la nostra perspectiva i jo vull obrir altres possibilitats. Vull obrir capes de joc, capes d’irreverència i de reflexió. Escriure des de la perspectiva d’un bolet és irreverent. Forma part del joc antiliterari. Repto al lector a endevinar des de quin punt de vista estic narrant el món”. La llibertat polifònica permet a l’autora oferir una representació digna a qui no l’ha tingut: “Els oients dels contes sobre les dones d’aigua sempre escolten la versió de l’hereu que es troba la dona durant la nit de Sant Joan. Jo vull col·locar-me a l’altre costat i saber què va fer la dona d’aigua abans i després de topar-se amb l’hereu”. Aquesta voluntat de repte evidencia, segons Vàzquez, “l’alegria de narrar” de l’autora, que reconeix l’escriptura com un procés molt “gratificant”, de “gaudi absolut”.

Irene Solà: “El moment més trist és quan veus que un projecte arriba al final. Hi has viscut molt de temps i has d’anar-ne sortint. Podràs revisitar-lo, però serà només un record”

La plasticitat és un altre aspecte fonamental del llibre. Plasticitat lèxica, visual i sonora. “El Canto jo… l’he llegit molt en veu alta per què és una obra que beu molt de la narrativa oral. Era important entendre com sonava. És un llibre molt mastegat. Mentre l’escrivia, me’l vaig ficar molt a la boca. I quan he hagut de revisar traduccions a llengües que domino —el castellà i l’anglès— he procurat fer el mateix per veure com sonaven”. Sobre les bifurcacions de l’obra en altres formes, Solà diu és un “regal” veure com altres creadors reconverteixen la seva obra “en altres peces”. No és, en cap cas, un escenari que l’estranyi: “Jo també treballo amb moltes imatges, amb material molt divers. Entenc que puc deixar la porta oberta per establir relacions amb altres creadors. De fet, aquests intercanvis m’interessen; la meva obra beu absolutament de tot arreu”.

Ara, Solà treballa en una nova novel·la. No en revela res, cap via d’exploració, però reconeix que el format li proporciona comoditat. “La novel·la em permet, primer, fer recerca, investigar; després, desplegar i explicar una història, anar construint des d’un arxiu”. La novel·la amb què treballa va començar-la a escriure mentre acabava el Canto jo…, “molt abans de guanyar el premi”, la qual cosa li evita “pressió ambiental”. “Em passa de manera natural: quan vaig veient que un projecte s’acaba, en començo un altre. El moment més trist és quan veus que un projecte arriba al final. Hi has viscut molt de temps i has d’anar-ne sortint. Podràs revisitar-lo, però serà només un record”. Solà admet que s’ho està passant “molt bé” una altra vegada. Manté un pla de treball que passa per la llibertat i la irreverència, però subratlla que no s’estalvia “moments de dubtes i patiment”. L’aparent senzillesa del Canto jo… només era això: aparença, artifici, moltíssima reescriptura.

Del mapa de veus de Solà passem al collage clàssic practicat per Perejaume, Jordi Lara i Víctor Sunyol, els convidats a la segona taula d’aquesta sessió inaugural. Perejaume considera que el concepte ha envellit una mica: “I no sé si ha envellit bé”. És un concepte “una mica escarransit” que té Max Ernst com una de les seves figures principals. Ernst, de fet, capgira el terme i del gir en treu la clau: âge de la colle, és a dir, tot el segle XX. “Ernst és qui fa l’aportació més important al collage. Els seus collages impliquen, de forma conscient, el lligam entre coses heterogènies”, apunta Perejaume, que considera el terme collage un nom “nou” per a una cosa que ha existit sempre: la màgia per contacte, el poder transitori. “La figurada venerada encomanava la seva virtut per contacte”. Perejaume veu també en el collage un “element premonitori del món d’ara”. La cola, les connexions d’Internet, l’alta velocitat. “És una manera de suprimir la distància”.

Subratlla encara, amb èmfasi, el pont que permet aquesta tècnica artística. “Aconsegueix unir coses heterogènies, però el colllage també ha de generar el vertigen de transitar el pont. Ha d’esbatanar l’ull del pont. Això és molt clar en el cas del cant, una figura complexa. El cant és allà on la paraula es fon amb la música. La música és una cosa que no és ben bé humana; pertany al món de les bèsties o la matemàtica. La paraula, en canvi, és humana, en principi. Quan hi ha aquest contacte entre la paraula, que genera un discurs que és transitable, que té un sentit que fa de pont, i la riera de la música, que trenca aquest sentit, el pont s’aprima, branda”. La “vibració lenta” ens activa: “L’emoció abismada ens facilita una eròtica que és la que ens fa tornar a escriure”. “El collage permet lliscar sobre el sentit de les coses i interrogar-lo”, sintetitza Perejaume.

Perejaume: “En un món tan densament escrit, com podem parlar encara de papers en blanc? No n’hi ha ni un”

“A la música no li interessa el sentit: vol imposar el seu davant la paraula o bé prescindir-ne”, diu Sunyol. “La música és el més perillós de tots els llenguatges perquè apel·la a l’emoció. La música pot trasbalsar el significat de qualsevol altra cosa, fa adquirir un sentit radicalment diferent”, matisa Lara, que torna a indagar el concepte de collage: “Tots estem fets de coses molt diverses. El capitalisme ens vol com un segment de mercat, monolítics, però tots som un collage. Portem moltes coses dins. Tot s’activa en el fet creatiu”. Lara diu que mira d’alimentar les paraules “d’altres coses que no siguin paraules”. Pot compondre una música per arrencar un poema: “La música embafaria el poema, però m’ha ajudat a trobar el to”. I el collage del fet creatiu s’activa també en el consum: “El que recordo d’una novel·la no és l’argument, sinó les imatges que vaig imaginar-me”.

Sunyol diu que crear és “abocar-se” a l’obra. “Sense saber-ho vas a parar a una cosa que et va passar quan tenies quinze anys; escrivint alliberes un tros de tu”. Perejaume accepta aquest transvasament de l’experiència, però sense que es manifesti explícitament: “En els discursos dels creadors joves hi veig un excés de peripècies vitals que tenen poc interès. La subjectivitat és molt traïdora. L’aprenent de poeta no té identitat. El poeta ha de transparentar-se per donar pas al mot”. L’autor d’El paisatge és rodó tanca amb un comentari sobre “la paraula com a suport, la idea del mot com a fundació verbal del món, com el tubercle que hi ha al fons de tot”. Les paraules sempre estan inscrites. No hi ha diferència entre la paraula i el món: “La por al paper en blanc és una estupidesa. El paper en blanc no existeix. El paper és el paper en negre. En un món tan densament escrit, com podem parlar encara de papers en blanc? No n’hi ha ni un. És, en tot cas, la por al paper en negre, atapeït de paraules”.