Innovació pedagògica

L’última setmana de curs, que és quan els alumnes estan més motivats per treballar, em va tocar vigilar i avaluar l’anomenat “treball de síntesi”, tot un clàssic de l’Educació Secundària Obligatòria. Com que a l’institut on treballo (no en diré el nom ni la ubicació per no penjar-nos més medalles de les estrictament necessàries) els professors (i professores) som alumnes avantatjats, vam voler desenvolupar aquest projecte més bé que ningú: transversal (vam ajuntar els grups de 1r d’ESO, 2n i 3r), actual, cooperatiu, engrescador, competencial… Podria afegir-hi uns quants adjectius més, però me n’estaré perquè, qui més qui menys, ja deu estar familiaritzat amb tota la corrua d’adjectius associats a la nova pedagogia, uns adjectius que conformen, tots ells, un camp semàntic compacte i coherent, indestructible, irrefutable.

Doncs bé, durant l’última hora de l’últim dia del treball de síntesi (la resta d’hores vaig aprofitar-les per llegir l’excel·lent llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món, del mestre Eugeni Xammar; només per això ja deu valdre la pena la innovació pedagògica), em va tocar avaluar les exposicions orals de cinc grups d’alumnes, la immensa majoria dels quals no coneixia, ni tan sols en sabia el nom –ni el cognom.

Durant la sessió, es va produir una anècdota que em va cridar fortament l’atenció, una anècdota d’aquelles que, si estàs a l’aguait (i jo hi estava; soc un professional de la docència), de seguida adquireix la categoria de metàfora. En aquest cas, una metàfora de l’educació actual, o si més no de l’educació que avui dia està de moda.

Va anar de la manera següent (versió resumida): hi havia un grup que havia decidit “crear” (poso el verb entre cometes perquè l’únic que van fer va ser un disseny amb cartró, cola i estisores) un mòbil amb bateries solars, és a dir, un mòbil que funcionés únicament amb l’energia del sol, si bé els dies ennuvolats també tenies la possibilitat de carregar-lo de manera tradicional. Segons ells, podies adquirir el suposat mòbil pel mòdic preu de 1000€, i si bé no et garantia la felicitat, poc en faltava. Podies comprar-lo per internet mateix, al web del grup cooperatiu. Posem per cas:

www.mobilsolarnovapedagogiacreditdesintesi.com

Quan van projectar l’enllaç a la pissarra digital (sí, a l’escola pública tenim pissarres digitals), els vaig preguntar què passava si algú clicava l’enllaç. Em van mirar estranyats, molt estranyats, i al cap d’una estona una noia va contestar: «Res».

Ai carai, vaig pensar. Resulta que tenim un mòbil inexistent que (no) pots comprar en un web que tampoc no existeix. Això sí, l’enllaç hi era, de color blau intens, ocupant el centre de la pantalla i a punt per direccionar-te cap al no-res (una metàfora del procés, tal vegada?)

Resumint: ni mòbil, ni bateries solars, ni web, ni res de res. Una exposició, en definitiva, muntada sobre el buit, com tota la resta d’exposicions. Ara bé, van aprendre a treballar cooperativament durant una setmana (diuen que tot allò que no passa en un any pot passar en una setmana…), a ser creatius, a autoavaluar-se, a gestionar el seu propi procés d’aprenentatge, a dialogar, cedir, decidir…

Llarga vida, doncs, al treball de síntesi i als instituts innovadors! (I bones vacances, que bona falta que ens fan).