Inferns arrasats de verdor

Hi ha poetes per als quals el temps —el pas del temps: la migradesa de les forces, la pèrdua de l’esperança— resulta fonamental, i, en conseqüència, en fan un tema vertebral de l’obra pròpia. El Tema, potser (amb majúscules). És molt difícil que un llibre de poesia que pagui la pena de ser llegit no incideixi, en algun moment, en aquest assumpte. És massa important, massa greu, i el misteri a què ens aboca —la mort—, del tot indefugible, per poc que el líric tingui dos dits de front o de talent.

L’infern (Godall) és el tercer llibre de poesia de Roger Vilà Padró, després de Tot esperant la riuada (2015) i El pes (2017). El quart, si hi incloem la novel·la Marges (2013) —tan lírica, també: un text magnífic de punta a punta—, que és el títol que va inaugurar la seva producció, l’expressió de la seva particular imatge del món. I el temps —la migradesa, la pèrdua— hi és molt present, esclar. I hi és tan present per comparació amb el passat i per projecció al futur. L’infern és una obra en què la maduresa s’hi fa sentir: en l’ànim i en la carn del jo líric. “Autoretrat de l’impacient”, posem per cas, resulta, en aquest sentit, una poesia exemplar: “Jo em creia que els anys serien bàlsam, / que el temps tot ho transforma en vers. / Però no, aquesta coïssor no és literatura, / tota la urticària és de debò, / i a penes la gratada és cap consol”. Un vers d’El pes —“allò que en diuen envellir”— rep, en els nous versos, un tractament més atent. Hi ha, però, fent-hi un sever contrast, l’amor, la presència constant de l’altre, que conforta, que redimeix: “i el món, tu tan prop, es fa vivible / un dia més, encara un altre dia”. La tardor del viure avança, i amenaça, certament. La cinquantena ja és una realitat: “La tija de cadascun / encara aguanta, l’una al costat de l’altra: / damunt la branca, guaitem ja la tardor”. Sí, el temps hi és expressat des del sentiment de despossessió —no tot ho transforma en vers, ni de bon tros!—, però no sols això: es contempla, igualment, des de l’abstracció del jo, i aleshores és el temps sense pressa de la naturalesa: “Dona temps als líquens, mentre te’ls mires, / perquè mudin de color, dona temps / a l’aranya perquè enllesteixi l’art, / toca la duresa d’una cirera / de pastor fins que et maduri entre els dits”. És el que Narcís Comadira també va assajar de fer en un dels seus poemes més reeixits, “Triomf de la vida”, dins Enigma (1985). És a dir, també hi ha, en aquesta nova obra de Vilà Padró, el temps sense neguit. El temps en què no s’immisceix la idea de la mort. El temps que no implica plany, sinó una reflexió serena, indolora.

Ara bé, si hi ha un element que, a parer meu, fa singular i memorable la poesia d’aquest autor és el tractament que fa dels llocs. Molt més encara, vull dir, que no el temps. L’infern, com el camí dels morts, és un topònim: “A l’infern s’hi entra / pel Montsant”. Però és, encara més, un concepte universal: “És un buit impenetrable que ens envolta, / un pes que no ens acaba d’esclafar”. En aquest doble pla s’inicia el discurs de l’obra —que té, val a dir-ho, un títol provocador, molt suggestiu—. Ara bé, de seguida el poeta abandona la reflexió sobre l’infern moral, i se centra en el refugi del paisatge, en l’abric del(s) lloc(s): “Si hi crema algun foc, / és el que jo he encès / per coure’m la menjada: / un brou de tora blava, / coc ràpid d’estramoni / i un vas de vi de teix”. L’ascètica dieta ens recorda el sojorn al Montsant d’en Menna, el protagonista de la novel·la citada més amunt. En aqueixa ocasió, el protagonista decidia passar una temporada a Margalef, per refer-se dels embats de la vida. Pa i cant, com diria Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre: no li calia res més. Sí, l’infern que descriuen aquests nous versos és “blanc i lluminós”.

Roger Vilà Padró és de la mena d’autors que apregonen el lloc, per donar-nos-en una pintura allunyada de qualsevol afectació de poeta paisatgista.

Roger Vilà Padró és de la mena d’autors actuals (com Fèlix Edo, Jordi Mas, Mònica Miró o Abraham Mohino Balet) que apregonen el lloc, per donar-nos-en una pintura allunyada de qualsevol afectació de poeta paisatgista. El motiu d’aquest llibre —el dibuixet que sempre il·lumina les edicions de poesia de Godall— és un cotxe que segueix una carretera. És una referència al viatge que l’autor i la seva dona, Anna Lloveras Escursell, van emprendre, ja fa temps, a Briva, al cor d’Occitània. Un viatge iniciàtic, si se’m permet l’etiqueta previsible, i una estada que va durar uns quants anys. El poeta en dona compte en la tercera secció del llibre, “Camí del Carcí”. Es tracta d’un poema llarg que inclou, entre altres versos lluminosos, aquests que, per fortuna, han quedat desacreditats per la mateixa composició en què figuren: “Però no tinc clar / si tornarem a escriure res”. Potser s’ha tornat a escriure perquè, en el fons, el viatge va haver de quedar interromput, sisplau per força. Benvingut, doncs, el desengany, si es torna matèria poètica de primer ordre!

Si les dues primeres parts havien tingut com a escenari el país propi —el país petit del Montsant, sobretot— i havien reflexionat sobre el cansament de l’edat, i fins sobre el tedi; si la solució, enfront la riuada de la inconsciència i el gregarisme generals, era quedar-se quiet, no fer fressa, buscar el silenci, practicar la mirada atenta: “Al teu voltant, si no et mous, / veus el que vulguis veure, / creus el que vulguis creure, / i els rius i les obagues són els que desitges”; si l’experiència de l’amor, a banda de la de la cultura i la de l’íntima comunió amb els llocs, era l’únic argument per resistir davant la grisor de tot, davant l’estultícia del món: “amb mi camina la que foragita / els dies insípids, les clarors vagues, / la que tampoc espera segones vingudes / ni dies més plàcids. / La que amb mi habita la tenebra”; si en les dues primeres seccions del llibre trobàvem, en definitiva, tot això, ara, ja en la tercera, les tornes canvien substancialment. El viatge crea una il·lusió nova, que es preveia que fos perdurable: “Alguna cosa se’ns remou / per dins: no són ganes de viure, / ni el desig de ressuscitar, / de variar el rumb establert; / és tan sols el plaer de ser / aquí en aquest precís moment, / de ser-hi sabent com sabem / que no n’hem de sortir mai més”.

“Oda al Carcí”, el segon poema d’aquesta tercera part, aprofundeix en allò mateix que vèiem en les dues primeres seccions, i que he qualificat de singularitat en l’obra del poeta: les arrels dels llocs i, per via del rastreig que se’n fa, l’expressió d’un sentiment del temps alliberat del dolor i de la contingència. De manera que el Carcí esdevé, així, símbol, “és la vida mateixa, és / la realitat, és una visió autèntica de l’univers / que ens envolta”. Allò mateix que l’autor hi veu, allò que en glossa, no és gaire allunyat del que veia i glossava en el país familiar del Montsant: “murs / que delimiten camps, camins, el no-res, molts / ja caiguts, esventrats, arrodonits pels anys i la / tovor de la molsa”. Una naturalesa amb escassa presència humana, lluny de torbacions. He marcat els versos com si ho fossin talment, bé que les deu esplèndides peces d’“Oda al Carcí” se’ns presenten, més aviat, com unes proses poètiques despullades d’artifici. S’apregona el paisatge, la terra, el lloc per sentir-se indemne davant la ferida del temps. O, per dir-ho altrament, per acollir-se a un temps que no lesioni: “Fèrtils com els meandres, i tan antics, són / els avencs que s’amaguen enmig del bosc, / esplugues que enfonsen les arrels en un / infern arrasat per la verdor. Penetrar aquell / món submergit en la frescor, ancorat en un / temps fòssil, és capbussar-se en els orígens, / entre esteses d’orquídies i falgueres gegants”. No el paradís, denominació tan gastada, tan llastada, com a complement del nom pèrdua, sinó l’infern arrasat de verdor. Vet aquí el que ens proposa el nou llibre de Roger Vilà Padró. Un infern habitable, el que es tria (no pas aquell a què ens condemnen), lluny dels estralls de la civilització: “¿com poden quadre pedres, uns quants pins, / un rierol eixut i núvols sense pressa / conjuntar-se en una imatge singular? / Què el pot habitar, donar-li vida, / sinó tu, vigilant solitari sumit en el silenci?”

Amb aquest llibre, esplèndid, Roger Vilà Padró s’acosta a autors com Julien Gracq o Philippe Jaccottet, que van fer, amb els seus —respectivament, Les aigües estretes i Cahier de verdure—, una cosa semblant. Resulta molt reconfortant comprovar que la poesia —la poesia ben pensada, la poesia ben escrita— continua servint per reivindicar no sols la bellesa rara, amagada, sinó també una veritat tan poderosa! Servint-les, totes dues, i servant-les.

L’infern, de Roger Vilà Padró. Godall Edicions, 92 pàgines. Barcelona, 2021.