Ignasi Ribó: “El futur estat català s’hauria de fonamentar en els seus habitants”

Núvol posa a disposició dels lectors l'assaig De la indignació a la nació, d'Ignasi Ribó (Barcelona, 1971), que es pot descarregar a partir d'avui gratuïtament

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Núvol posa a disposició dels lectors l’assaig De la indignació a la nació, d’Ignasi Ribó (Barcelona, 1971), que es pot descarregar a partir d’avui gratuïtament a aquí.

De la indignació a la nació d’Ignasi Ribó parteix de les reivindicacions del moviment dels indignats per desenvolupar una teoria original de la nació com a hàbitat plural, inclusiu i sostenible. A través d’una exposició sistemàtica en cinc tesis generals i cinc tesis nacionals, aquest model de nació, la nació-hàbitat, és aplicat al cas específic de Catalunya, a fi de demostrar la conveniència i la possibilitat de constituir una nació catalana que integri tots els seus habitants en un projecte comú fonamentat en els principis de la justícia i en l’elecció deliberada de viure junts. Aprofitem la publicació d’aquest ebook a Núvol per conversar amb l’autor.

De la indignació a la nació és una proposta per construir una Catalunya independent. La primera sorpresa del teu assaig és que parteixes del moviment dels indignats, que no s’ha significat aquí a Catalunya pel sobiranisme, sinó tot al contrari.

Justament, la idea inicial del llibre era reconduir la indignació cap a un projecte de desenvolupament nacional que tingués en compte les necessitats reals dels habitants de Catalunya. I això sense perdre l’essència del moviment, que en línies generals em sembla prou justificat per l’esclerosi de tot el sistema polític, econòmic i social. Si els indignats no s’han significat per la defensa d’un estat català independent és perquè el debat fins ara s’ha continuat plantejant en termes de l’estat-nació modern. El meu llibre és, precisament, un intent de replantejar en profunditat els termes d’aquest debat, amb la proposta d’un model diferent de nació, on tots ens puguem trobar.

El moviment dels indignats és per a tu com un arbre bord. Sostens que el sistema assembleari no és la forma més eficaç d’organització pels gregarismes que s’hi generen. De tota manera, el moviment que ha impulsat les manifestacions històriques d’aquesta Diada ha estat promogut justament per una assemblea, la ANC.

Bé, el sistema assembleari, com qualsevol altre sistema organitzatiu, dóna per moltes variacions. La meva crítica no és al sistema assembleari per se, sinó a la seva aplicació dogmàtica i indiscriminada. L’ANC és una assemblea, però també té estructures verticals, sense les quals difícilment haurien pogut organitzar amb tant d’èxit la Marxa cap a la Independència o la manifestació de la Diada. La qüestió és trobar un equilibri entre els mecanismes de participació directa (horitzontals) i els mecanismes de representació (verticals). En tant que membre de l’ANC des de fa uns quants mesos, he pogut comprovar que aquesta organització s’apropa bastant a aquest equilibri òptim, per bé que tendeixi potser en excés a la verticalitat. Però no hi ha organització perfecta.

La teva proposta per la independència se sosté en un plantejament innovador, perquè no apel·la ni a l’argument de la butxaca (fiscal) ni a l’essència (historicista o sentimental), sinó que parteix de la premissa que la nació catalana existeix, i a partir d’aquí basteixes un discurs propositiu, amb una sèrie de tesis que estableixen com ha de ser la política, l’economia i la societat catalanes. Creus que el futur estat català no s’hauria de fonamentar en el nacionalisme?

El futur estat català s’hauria de fonamentar en els habitants de Catalunya. Termes com “nacionalisme” i altres ismes són sempre massa ambigus i massa carregats d’ideologia com per fonamentar-hi un projecte fèrtil de convivència. Bàsicament, el nacionalisme sosté que la nació ètnicament definida és la que justifica l’estat. I d’aquí deriva la legitimitat de l’estat-nació, com a model d’organització geopolítica. El model que jo proposo no nega la importància dels vincles ètnics, de la identitat cultural compartida, però no en fa el principi legitimador de l’estat. Des del meu punt de vista, és la coherència ecològica i social la que justifica la constitució d’una comunitat política. I sobretot la capacitat d’aquesta comunitat de sostenir-se en el temps.

La pedra angular de la teva proposta és el concepte de nació-hàbitat, que aplicat al cas específic de Catalunya permetria la construcció d’una nació catalana plural, inclusiva i sostenible.

Sí, la nació-hàbitat és un model de comunitat política que es fonamenta en la sostenibilitat de la cohabitació i en els principis de la justícia, bàsicament els principis de llibertat, equitat i cura. Al meu llibre desenvolupo aquests conceptes des del punt de vista teòric. Però també he intentat aplicar-los al cas específic de Catalunya, a fi de mostrar en termes pràctics i concrets com es podria configurar aquesta comunitat d’habitants lliures.

Al teu assaig distingeixes entre nació modernista i nació etnosimbòlica. Pots explicar una mica la diferència?

Bé, els termes d’etnosimbolisme i modernisme provenen de diferents teories sobre la natura i l’origen de la nació. El modernisme defensa, breument, que l’estat crea la nació, mentre que l’etnosimbolisme sosté que les nacions, o almenys les comunitats ètniques, precedeixen l’estat-nació. Des d’una perspectiva política, però, caldria distingir més aviat entre la nació-cívica (la nació com a comunitat de ciutadans abstractes) i la nació-ètnica (la nació com a comunitat de persones amb una identitat compartida).

Al teu assaig reconeixes que Catalunya és una nació etnosimbòlica, però adverteixes dels perills de definir Catalunya únicament amb aquest patró. Quins són aquests perills?

Bàsicament, el perill de deixar-se la meitat de la població de Catalunya pel camí. La realitat, com sap tothom, és que Catalunya no és una nació ètnicament homogènia. En realitat, no n’hi ha cap que ho sigui. Però les circumstàncies històriques han fet que Catalunya estigui particularment fragmentada des del punt de vista identitari. No es tracta que un grup imposi la seva identitat a l’altre, com succeeix amb el model de l’estat-nació i amb el nacionalisme, sinó que la comunitat política es fonamenti en altres béns comuns que vagin més enllà de la pura identificació ètnica. Les identitats són importants, però han de servir per sostenir la convivència, no pas per menyscabar-la. La teoria ecopolítica, tal com l’exposo al meu llibre, proposa que aquesta convivència es fonamenti en la decisió deliberada de viure junts de tots els habitants i en els principis de la justícia.

Abans d’escriure aquest assaig, has voltat per mig món. Tens una formació àmplia i eclèctica. Ets llicenciat i màster en administració i direcció d’empreses per ESADE, diplomat en ciències polítiques a l’Institut d’Études Politiques de Paris, llicenciat en teoria literària i literatura comparada per la Universitat de Barcelona i doctor en filosofia per la University of Sussex. Has treballat de banquer a Merrill Lynch. Has publicat cinc novel·les. Ets un narrador. Al teu assaig inclous la faula de l’ós i la cigonya, que amaga una lliçó per a tu molt rellevant ara i aquí. Quina?

Bé, com tota bona faula, és millor no desvetllar-ne la lliçó i deixar que sigui el lector qui la interpreti. Però potser, ara i aquí, el missatge que em sembla més rellevant d’aquesta faula és que està naixent un nou món. I la llibertat de Catalunya, com fa anys la de Lituània, Estònia o Letònia, serà una bona nova per a tots aquells que aspiren a construir un món més just i més habitable.

Al llibre dius que les estructures polítiques adquireixen la consistència de fenòmens naturals i no ens permeten imaginar canvis profunds. El moviment independentista català ara mateix arrossega molta gent que sent la necessitat de sacsejar l’statu quo, subvertir jerarquies, etc. Quines possibilitats reals augures al moviment independentista català?

Més que el moviment independentista, el que arrossega molta gent, començant pel moviment independentista, és l’aspiració de viure en una comunitat política significativa, lliure i democràtica. No és la independència en si mateixa la que fa vibrar la gent d’esperança, sinó la possibilitat de refundar la comunitat política i fer entre tots un país més just i pròsper. Sens dubte, com he intentat justificar al meu llibre, per construir aquesta comunitat cal abans independitzar-se i quan abans ens haguem tret aquest pes de sobre, millor. Però és aleshores quan començarà la feina de veritat.

Com valores la carta que el rei ha publicat avui per estrenar el seu web, alertant dels perills de la divisió?

El rei? El rei de què?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació