Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Acadèmic, gestor cultural i escriptor

Història d’una violència

Isaias Fanlo relata un episodi de LGTBIfòbia que ha patit en pròpia carn a Barcelona

Dissabte, poc abans de les sis de la tarda, sortida de l’estació de metro de La Pau. Hi ha dos nois que bloquegen les escales mecàniques, i vaig amb una mica de pressa, de manera que els demano, si us plau, si em poden deixar passar.

–¿Qué pasa, maricón, tienes prisa? —diu un dels dos.

–La parte izquierda de las escaleras es para pasar —em limito a respondre.

–Al maricón este le gusta dar por el culo.

Tanta insistència en dir-me “maricón”, i més en un moment com el que estem vivint, em va inquietar. Les escales anaven força plenes de gent, tothom a la seva. Sense pensar-m’ho gaire, passo pel mig (els nois no pugen en el mateix graó de les escales), fent zig zag, i accelero el pas sense mirar enrere.

–Maricón de mierda, te vamos a matar —sento que em criden.

Per si de cas, pujo el darrer tram de les escales ràpid, creuo la Rambla de Guipúscoa amb el semàfor vermell, i em perdo per un carrer el barri. És només quan ja sóc lluny de la parada que em giro per comprovar que, efectivament, els nois no m’han seguit. Aleshores agafo aire, miro de refer-me del mal cos, m’empasso la ràbia, i faig cap a buscar els meus companys de l’associació cultural Coincidències, que aquesta nit tenim un Terrat en Cultura i hem de muntar la paradeta.

Als meus companys no els dic res. Penso que només es tracta d’una microagressió, que no val la pena ni mencionar-la, que és millor deixar-la enrere i tal dia farà un any. Però, quan ja som dalt del terrat, canvio de parer. Potser sí que es tracta d’un incident petit, però si me’l callo, l’estic acceptant. I no pot ser. Estem vivint un augment alarmant de les agressions LGTBIfòbiques, i penso que és el moment de respondre amb visibilitat. Dir-li a la societat que tenim un problema greu, i que ja no s’hi val, això de mirar cap a una altra banda.

Se m’acut explicar el que m’ha passat a Twitter. Res, poqueta cosa, però si la meva piulada arriba a algú i fa que aquesta persona reflexioni sobre el que ens està passant, doncs ja haurà fet el fet.

Aleshores, mentre escric el tuit, m’envaeix un sentiment atàvic de vergonya: ens han ensenyat a mostrar-nos forts (“los chicos no lloran”), i el que estic fent aquí és acceptar, en una xarxa social, la meva vulnerabilitat. I em fa ràbia que hagi de ser la persona agredida qui, per acabar-ho d’adobar, se n’avergonyeixi de l’agressió. La vergonya afegeix violència a la violència.

Tinc tot el dret de sentir-me vulnerable. I sí, soc “maricón”, i mira, per aquest mateix motiu no penso callar: cal repetir ben alt que l’homofòbia existeix

I després ve allò del dubte sobre per què m’han cridat, de manera repetida, “maricón”. No crec que m’hagin llegit com a gai, penso, tot i que vés a saber. Potser ha estat la modulació de la veu en aquell moment? Potser han equiparat “maricón” amb “massa educat” perquè he demanat permís per passar? Potser han vist que portava una camisa llampant amb peixos de colors i han fet l’equació “excèntric” = “maricón”? Prou! Per què m’he de fer totes aquestes preguntes? Per què m’he de qüestionar d’aquesta manera? De manera inevitable, em ve al cap l’absurda polèmica sobre si el recent assassinat del Samuel Luiz a crits de “maricón de mierda” va ser un crim homòfob o no. Si algú t’agredeix a crits de “marieta”, t’agradin o no els homes, està reafirmant que la homosexualitat és mereixedora de violència. Les paraules importen. Quan som petits i estem desenvolupant la nostra afectivitat, aquesta mena d’insults (o els acudits de marietes que algú inevitablement explica a les trobades familiars) et van minant l’autoestima, et diuen que allò que tu comences a sentir és ridícul, que està socialment permès que se’n riguin de tu, que t’insultin, que t’agredeixin.

No. Quan els agressors t’ataquen a crits de “maricón”, no fan cap mena de recerca per comprovar si, efectivament, t’agraden els homes. I, tanmateix, es tracta d’una agressió magnificada per una homofòbia tan consolidada en la nostra societat que hem normalitzat “marieta” o “maricón” com si no tinguessin cap mena d’importància. Posar en dubte les arrels profundes d’aquesta violència LGTBIfòbica només legitima aquesta LGTBIfòbia.

A la merda, doncs, penso. Tinc tot el dret de sentir-me vulnerable. I sí, soc “maricón”, i mira, per aquest mateix motiu no penso callar: cal repetir ben alt que l’homofòbia existeix i que està socialment acceptada. Faig clic al botó de publicar, i aleshores l’agressió agafa una altra consistència: ara està escrita, i per tant, té una presència encara més real. Passa de ser una anècdota que segurament hauria oblidat aquell mateix vespre a ancorar-se amb força en les meves entranyes. Torno a tenir el cos remogut, i ara sí, ho comento amb la meva gent de l’associació, una petita família. Les seves paraules i les seves abraçades són imprescindibles i reconfortants.

No m’esperava que l’enfilall es fes viral, però m’alegro que hagi estat així si pot comptar com un testimoni més de les agressions de diversa magnitud que pateixen les persones LGTBI en aquest país. Els comentaris a Twitter s’han omplert d’un nombre aclaparador de missatges de suport, tants que no els puc respondre, però que em fan sentir profundament agraït i em fan pensar que val la pena passar pel tràngol de no callar-se les agressions, perquè hi ha una immensa majoria de persones que estan en contra de l’odi. (Evidentment, tòxic com pot arribar a ser Twitter, sempre hi haurà els comentaris, majoritàriament de perfils anònims, que qüestionen l’experiència o que es dediquen a indicar-li, des del seu sofà, què és el que ha de fer la pròxima vegada. Que la seva reacció davant d’una agressió sigui qüestionar la víctima o tractar-la amb aquesta condescendència diu molt del tipus de criatures que són.)

Estic convençut que no hi ha una sola persona LGTBI (ni una sola persona racialitzada, ni tampoc una sola dona) que no hagi patit aquesta mena d’agressions. Les tenim tan incorporades a la nostra trajectòria vital, les tenim tan normalitzades, que l’impuls acostuma a ser deixar-ho córrer si, com és el cas, no hi ha més conseqüències. Ens anem empassant, una a una, aquestes violències, ens les fiquem dins l’organisme i aprenem a conviure amb la toxicitat. I és d’aquesta manera que l’odi troba la legitimació que porta a assassinats masclistes, racistes, LGTBIfòbics. Ja n’hi ha prou, d’aquests silencis. Ja vam sortir uns dies a protestar contra l’assassinat del Samuel Luiz a la superilla de Sant Antoni, i el pròxim dia 22 tornarem a sortir, aquest cop al Passeig de Gràcia, per protestar contra la violència contra les persones LGTBI. No ens callaran.

Pel que fa a mi, estic bé. Ahir al vespre vam portar al terrat del Centre d’Art Contemporani Piramidón un espectacle divertidíssim de les Dejabugo, i ho vam maridar amb un tast de vins de Denominació d’Origen Catalunya. Poder riure i brindar amb amics i gent estimada és un acte reparador. Fer que una vuitantena de persones passin un vespre memorable a la fresca resulta sanador. Aquests riures, aquestes abraçades, són, al capdavall, la nostra petita victòria contra l’odi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació