Hipódromo de la Zarzuela, que la festa no s’aturi

Roger Vinton, autor de La gran teranyina, és un investigador perspicaç, que furga en arxius i registres públics per fer aflorar dades que normalment no surten a la llum ni són accessibles sense una recerca tenaç. En aquest article despulla les finances del Hipódromo de la Zarzuela, una institució de l’elit madrilenya que financem entre tots.

El mes de febrer del 2017 vaig fer un fil de Twitter que va tenir una molt bona acceptació, reflectida en prop de 500 retweets i gairebé 50.000 impressions. En ell parlava de la instal·lació lúdico-esportiva de l’Hipòdrom de la Zarzuela. Atès que el tema s’ha posat de certa actualitat perquè aquest estiu un mitjà de gran difusió com és eldiario.es n’ha parlat, crec que és el moment de recuperar i enriquir aquell fil perquè mereix ser transformat en un text amb format d’article.

Els lectors de certa d’edat viatjaran en el temps en recordar noms com Claudio Carudel o Ceferino Carrasco, dos joqueis cèlebres a mitjan anys vuitanta, en un moment d’auge de les curses de cavalls difícilment comprensible per a les generacions més joves. La confabulació dels poders públics d’aquella època -Loterías del Estado i Televisió Espanyola, bàsicament- va propiciar que durant més d’un lustre tinguéssim cavalls fins a la sopa: programes de televisió dedicats a la competició, retransmissió de les curses per ràdio, publicitat de la Quiniela Hípica tothora… una bombolla en tota regla, ja fa molts anys esclatada però que va deixar el seu rastre en el subconscient de tota una generació.

Aquell glamour castellà, lluny de desaparèixer, continua ben viu, tot i que amb una presència més discreta i sense l’esguard dels focus mediàtics. La seva vida residual és gràcies a la respiració assistida que li proporcionen els diners públics, que tan generosament li cedim tots nosaltres. Ara veurem com funciona tot això, però abans un apunt d’història: l’Hipòdrom de la Zarzuela, ubicat a la muntanya d’El Pardo, prop del barri luxós de Puerta de Hierro i a no gaire distància del Palacio de la Zarzuela, va ser concebut el 1934 i inaugurat el 1941, després que la Guerra Civil transformés la seva construcció en un treball propi de Sísif. Els arquitectes de l’obra van ser Carlos Arniches Moltó (fill del dramaturg alacantí Carlos Arniches Barrera) i Martín Domínguez Esteban, amb la col·laboració a les estructures de l’enginyer Eduardo Torroja Miret (fill del matemàtic català Eduard Torroja Caballé i avi de la cantant Ana Torroja Fungairiño).

Com dèiem, tot aquest submón de curses de cavalls continua existint, però ara lluny de la vista de les masses. Efectivament, les nits de glamour i apostes no s’aturen al Madrid de cognoms compostos i subvencions. No van fer una pausa ni per pair la crisi devastadora que ens va assolar d’ençà de 2008. La propietat de la instal·lació és en mans de Patrimonio Nacional, un organisme públic destinat a gestionar parcs, palaus, jardins, convents, monestirs i, en general, qualsevol regal que percebi el Rei d’Espanya. La gestió corre a càrrec d’una societat anònima, Hipódromo de la Zarzuela, SA. Però no s’enganyin, tot i la seva forma societària aquesta empresa no pertany a accionistes privats que arrisquen els seus diners, sinó que els propietaris son la SEPI amb un 96% i Loterías y Apuestas del Estado, amb el 4% restant. La Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) és un transsumpte de l’antic INI, Instituto Nacional de Industria, o sigui, l’ens que agrupa les empreses públiques (les que queden; les que guanyaven diners ja va ser venudes durant els governs González-Aznar). Això fa que els eventuals beneficis o pèrdues vagin al compte d’explotació de les arques públiques. Donem-hi un cop d’ull, a veure si aquesta activitat dels cavalls ens dona beneficis monetaris als ciutadans, a banda dels resultats intangibles que reben els madrilenys gràcies al seu ús i gaudi. Vaja, doncs sembla que no: el 2011 van perdre 3,7 milions d’euros, el 2012 4,8 milions, el 2013, 5,9; el 2014, 4 milions, el 2015 7,9, el 2016, 10,7 i el 2017 7,8. O sigui, que perden diners SEMPRE. I no pocs, en aquests set últims anys porten acumulades pèrdues de 44,8 milions d’euros (resultats abans d’impostos).

Com que no s’estan de res, durant els moments més durs de la recent crisi van decidir executar una reforma profunda de les instal·lacions, amb un cost de 8,5 milions d’euros, que van ser aportats en un 52% per Hipódromo de la Zarzuela, SA i en un 48% pel Ministeri de Fomento, o sigui, un 100% sortits de la nostra butxaca.

Però qui mana a aquesta empresa? Doncs hi ha una presidenta executiva de nom Faina Zurita de Ussía, descendent directe de famílies granades de l’altiplà, com ara els MuñozSeca i els Ussía, i neboda de Margarita de Borbón y Borbón, que és la germana del rei emèrit Joan Carles I. El sou que percep aquesta primera executiva de l’empresa és de prop de 110.000 € a l’any, i amb la curiositat afegida que els exercicis 2013 i 2014 -saldats amb pèrdues de gairebé 10 milions d’euros- va cobrar un bonus per assoliment d’objectius de més de 30.000 €. La trajectòria d’aquesta periodista de San Pablo CEU -una universitat catòlica- i mig economista -només va completar dos cursos d’economia al Cunef, un centre privat vinculat a la banca- ha orbitat sempre al voltant de les empreses públiques, com es pot comprovar analitzant el seu currículum. Les seves primeres feines van ser a Radio España, l’Agencia EFE i la Fundación ICO, juntament amb l’Instituto de Estudios Económicos, finançat per la gran patronal. També va tenir un càrrec d’alta direcció a CajaMadrid, durant la presidència del desaparegut Miguel Blesa. La seva carrera professional la completen un pas breu per la Universidad Antonio de Nebrija i, sobretot, cinc anys a la firma Inforpress, del grup Atrevia.

A banda de la presidència, a Hipódromo de la Zarzuela hi ha tres càrrecs executius més, retribuïts generosament amb un salari mig de més de 120.000 € anuals. Crida l’atenció que durant el mandat de l’actual presidenta als responsables de l’hipòdrom no els ha tremolat el pols a l’hora adjudicar contractes de “promoció” a Inforpress, l’antiga empresa de Faina Zurita. Per reblar el clau, del manteniment de les instal·lacions se n’encarrega la firma Clece, que pertany a l’ACS de Florentino Pérez.

Una petita mostra de les festes de l’altiplà que financem entre tots els ciutadans a major glòria dels governs suposadament liberals de la Comunitat Autònoma de Madrid.