Heretar el dolor

«Hi ha certes experiències viscudes pels altres que s’encasten a la pell [...]», escriu Marta Marín-Dòmine.

Anna Rossell

Anna Rossell

Filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural.

“Hi ha certes experiències viscudes pels altres que s’encasten a la pell”, escriu Marta Marín-Dòmine. Qui diu això ho sap, però ho sap perquè la seva pell és sensible i perquè accepta les vivències d’altri com a pròpies. La pell ha copsat aquestes experiències i les ha volgut fer seves. Heretar el dolor.

I aquesta voluntat no s’explica solament com un acte racional. Hi ha un moment racional, conscient, en aquesta acceptació, però també un fort corrent emocional que l’empeny com si li anés la vida. L’autora parla d’aquesta consciència d’acceptació: “[…] hi ha coses que em pertanyen no pas perquè m’han estat donades, sinó perquè les he acceptades. […]. Fer-nos nostre un espai és acceptar, doncs, que hi ha la possibilitat que no ho sigui, o que ho deixi de ser […]. Acceptar la interferència del passat, i per tant la presència d’uns altres que ens han precedit, implica un acte d’humilitat, l’aprenentatge de la lectura de les traces». I també es pregunta: «¿S’hereta, l’exili?” I no cal dir que la pregunta es fa extensiva a tota l’experiència de la biografia de l’altre: la guerra, el sofriment, el fred, el dolor, la fam… s’hereten?

La resposta a aquesta pregunta, clarament afirmativa, és el llibre que ens lliura l’autora a les mans com un gran regal. Gran regal perquè hi ha pocs llibres com aquest. Diria que és un rara avis, un tresor que cal servar i transferir, perquè el text té moltes qualitats, totes exquisides, des del punt de vista emocional i psicològic, des del punt de vista històric, literari i poètic.

Marta Marín-Dòmine, nascuda a Barcelona a les darreries dels anys cinquanta del segle passat, escriu Fugir era el més bell que teníem arran de la mort del seu pare, un nen de la guerra, exiliat abans amb la seva família a Besiers per tornar a Barcelona, que quan comença la Guerra Civil té dotze anys, ingressa al camp d’aviació de Sabadell com a soldat de la república amb tretze i passa l’experiència del camp de concentració d’Argelers amb quinze, per acabar tornant altre cop a Barcelona. El llibre de Marín-Dòmine és una manera de fer el dol, alhora que un homenatge al pare i a tants d’altres que van patir experiències similars a la Guerra Civil Espanyola, així com, per extensió, a qualsevol guerra, a tots aquells que han viscut el trauma i el dolor.

Marín-Dòmine vol i sap acceptar la seva herència. També sap que hi ha una distància abismal entre haver viscut el dolor i haver-lo heretat. Reflexiona sobre això quan escriu: “‘Transmetre’, ‘memòria històrica’… ¿Com arribar a la por que ha sentit l’altre, com arribar a entendre, és a dir, com posar en joc la part de comprensió que mobilitza els sentits, que ens fa estar arran de la desolació sentida per l’altre […]?”. La pregunta té resposta encara que no la faci explícita. Mai no podrem comprendre, sentir, allò viscut per un altre, no només perquè no ho hem experimentat personalment sinó fins i tot perquè l’autèntica transmissió oral o escrita d’aquelles vivències és impossible. Ho diu Marín-Dòmine al·ludint a la imatge de Walter Benjamin que vol expressar la impossibilitat de transmetre l’experiència de la guerra amb la imatge del soldat que torna mut de les trinxeres. Ho sabem per tants altres testimonis, els dels supervivents dels camps de concentració nazis que repeteixen com un leitmotiv en els seus escrits la impotència sentida en intentar explicar o escriure el que han passat. El llenguatge esdevé inútil, no hi ha paraules per a l’horror i les seves variants, totes abominables.

Tanmateix, sí que se’n transmeten els símptomes i fins els traumes, que poden deixar petjada psicològica en les generacions posteriors. Les ha deixat en l’autora, que (in)explicablement ha viscut les conseqüències dels plurals exilis de la seva família —que es remunten a la generació d’avis i besavis per línia paterna i materna— deixant-ne constància en la seva biografia, impulsada per la imperiosa necessitat de canviar de país.

De l’extrema sensibilitat de la pell de Marín-Dòmine n’és, a més, testimoni el fet que les doloroses vivències familiars han condicionat tota la seva existència, també la seva dedicació professional a l’estudi de la literatura testimonial i, pel que llegim al llibre, les seves relacions d’amistat amb tanta gent que s’ha vist determinada emocionalment i vital per causes molt semblants a les seves. A la seva ciutat natal no s’hi sap trobar, tampoc al país que l’ha vist néixer i créixer; prefereix sentir-se estrangera i es mou en els límits entre exili, estrangeria i emigració.

“Entre qui ha viscut una guerra i qui no l’ha viscuda hi ha el buit. És probablement aquest buit el que malda per trobar sentit d’una generació a l’altra”, llegim. I és aquest el buit que ella vol omplir. Ho fa professionalment i escrivint. Perquè escriure sobre el record i la memòria és un acte d’alliberament, de digestió i, en el cas del llibre que ens ocupa, de compassió, en el sentit etimològic de la paraula. Marín-Dòmine fa seva la memòria del pare a partir de les memòries d’ell, unes memòries que ell va començar a escriure els anys setanta, arran de la seva jubilació i que la filla no aconsegueix llegir de seguit, colpida  per l’emoció que la trasbalsa, fins passat molt temps i amb esforç.

Com tots els fills que no van viure la guerra, també ella va fer l’experiència del silenci o el secretisme familiar quan es tractava de parlar sobre aquells anys de lluita i patiment —un dels capítols duu el títol La paraula murmurada—, però el text deixa traslluir clarament que aquesta filla coneix prou més les vivències colpidores de la seva família per boca del pare (menys sovint de la mare i de l’àvia) que la majoria dels espanyols de la seva generació. Segurament alguns fets hi ajudaven: la filiació anarquista de l’avi i del pare, la comunista de l’oncle… Amb tot plegat qui escriu Fugir era el més bell que teníem (reproduint unes paraules de Ruth Klüger, supervivent d’Auschwitz) va desenvolupar una afinadíssima capacitat d’observació, que va fer possible un constant procés d’osmosi entre ella i el pare a través d’un llenguatge, sovint verbal però també no verbal, que la filla sap interpretar en el seu just sentit: una mirada, un silenci, un gest del braç, un respir, una pausa… El llibre en va ple, d’aquesta complicitat.

«Escriure les paraules de l’altre quan l’altre és absència; fer de l’altre una traça». Hem d’agrair a l’autora aquesta traça, que ella deixa, al seu torn, per a nosaltres.

El llibre és un homenatge, traspua pregona saviesa —cada frase dona peu a profundes reflexions—, no només pel què diu sinó pel com ho diu; les metàfores, les imatges, les associacions d’idees atorguen al text un valor poètic i filosòfic essencial, de lectura necessària pel creixement personal en el més ampli sentit de la paraula.

No us el perdeu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació