No sabia que m’agradava Hemingway. Mai m’ho havia plantejat. El cas és que només n’havia llegit un parell de contes, contes que no m’havien acabat de fer el pes. En ells passaven coses, coses intranscendents, coses dites, per a més inri, en un castellà de pel·lícula doblada.
— ¿Adonde fue Tío Gorge?
— Volverá en seguida.
— ¿Se sufre mucho al morir, papá?
— No, creo que no, Nick. Depende…
En fi… És fàcil suposar que la lectura d’En el nostre temps (Edicions del Cràter, 2022) no em generés grans expectatives. M’equivocava. Acostumen a fer-ho aquells que es guien pels prejudicis. I m’equivocava perquè el Hemingway català –fill de Jordi Arbonès– és un altre Hemingway, un que no sona a western de l’hora de la migdiada. Ho era ja en la seva primera versió –de 1971–, inclosa dins Els primers quaranta-nou contes d’Edicions 62, i ho és, encara més, en aquesta resurrecció que Cràter va dur-nos a finals de l’any passat.
Més enllà de l’estil, ric, proper, molt ben envellit, la virtut principal del llibre radica en presentar, per primera vegada en la nostra llengua, el debut literari de Hemingway tal com ell va plantejar-lo allà pel 1925. Es tracta d’un format poc usual, compost per quinze contes i setze escenes –vignettes en diuen en anglès–, on es descriuen moments de la Gran Guerra o dels diversos espectacles de tauromàquia que van fascinar l’escriptor durant la seva primera estada a Espanya. La mort, la violència i el silenci –potser el gran tema de Hemingway–, esdevenen els eixos principals de la resta d’històries, ambientades en els llacs de Michigan i en la Itàlia de principis dels anys vint, lloc on un joveníssim Ernest va entrar en contacte amb les crueltats del front.
El regust de totes elles és evidentment amarg, com amarga havia de ser la vida d’en Krebs –el veterà de guerra que protagonitza La llar del soldat– o la de la turista americana que s’obsessiona amb un fèlid transalpí a El gat sota la pluja. És en aquest conte, que res té a veure amb la cançó de Rocío Durcal, on l’art del futur Premi Nobel de Literatura queda més clarament reflectit. Una simple anècdota –intranscendent, que diria el meu jo de fa unes setmanes– serveix per explicar-nos com moren les relacions, com, sense necessitat de dir res –res especialment greu, vaja–, un matrimoni pot saltar pels aires.
És en aquesta subtilesa, treballadíssima, on radica la gràcia de Hemingway. Una gràcia basada en saber trobar la paraula justa, aquella que serveixi de pilar per construir, al seu voltant, una frase sòlida, honesta. És només així com l’obra pot superar al seu autor i fer que els seus temps puguin ser els nostres i que, sense necessitat d’haver conduït ambulàncies per Caporetto (actual Kobarid), puguem empatitzar amb tots i cadascun dels seus personatges, siguin indis busca-raons o nois sapastres a qui les nòvies abandonen després d’una tarda de pesca.
La connexió és encara major si això t’ho expliquen en el teu idioma i si, a més, ho fan posant-te, a la portada, La Masia de Miró. L’elecció no és casual. Res ho és en el cas de Cràter. I és que, a part d’amb les corrides i els daiquiris, el bo de l’Ernest tenia una obsessió amb aquest quadre, que, tan bon punt va tenir l’ocasió de fer-ho, va afanyar-se a comprar. L’admiració per la pintura arribava al punt que, a l’hora de construir la seva casa de Florida, l’escriptor va inspirar-se en l’edifici de Mont-roig.
Afirmen els masovers d’aleshores que, en una ocasió, van trobar-lo rondant pels voltants de la casa amb la mateixa expressió que solien fer els lladres de gallines. El van sortir a rebre amb les escopetes a la mà, preparats per disparar. Si hagués passat en algun dels seus contes, la història hauria acabat en tragèdia, en tragèdia silenciosa. Coses que ja no passen en el nostre temps.