Helena Guilera: “La física és poètica”

L’escuma (Periscopi) és una novel·la que gira sobre dos forats negres: l’alzheimer del Juli i la bipolaritat del Sergi. La narració entra i surt com una onada de les ments de tots els personatges que els orbiten, i veiem com cadascú es relaciona amb la malaltia, el patiment i tot allò que fuig del llenguatge convencional a partir de diferents disciplines, com ara la música o la física. Parlem amb Helena Guilera, que també és editora d’Amsterdam, sobre la seva primera novel·la, els seus referents i la poètica dels forats negres.

Vens del món del món de la música, com acabes sent editora i escriptora?

Vaig fer dues carreres alhora, música i literatura. Música era la carrera, la més difícil i la que estudiava més, van ser quatre anys molt intensos. Em vaig adonar que m’ho deixava de passar bé tocant el piano i que, a més, la projecció professional en el món de la música era molt dura, i vaig decidir que no volia seguir per aquest camí, perquè m’agrada gaudir de la música. L’àmbit literari, en canvi, em permetia gaudir i alhora explorar altres vies no professionals de dedicar-me a la música. Ara estic contenta d’haver estudiat música, perquè el record sempre és més feliç que allò que va ser. Quan vaig triar la via literària, vaig anar a Londres, vaig fer un màster en edició internacional i vaig treballar dos anys en compra i venda de drets. Va ser una bona escola i també una bona porta d’entrada pel moment en què vaig decidir que volia tornar a Barcelona. 

I quan vas començar a escriure?

Quan era adolescent feia un diari, després escrivia contes… Quan vaig adonar-me que volia escriure més seriosament va ser a Londres, fa uns cinc anys, perquè de sobte tenia temps i independència. Vaig començar enviar contes a la revista Branca, un no va entrar però un altre sí. I, a poc a poc, alguns d’aquests textos que escrivia a Londres van acabar sent L’escuma. Però jo no ho sabia, que serien una novel·la, quan els escrivia. 

Quan et vas adonar que ho eren?

Hi ha dos orígens. Un és l’alzheimer. La novel·la no és autobiogràfica, però sí que em vaig interessar a escriure sobre l’alzheimer perquè el meu avi n’estava tenint. Vaig voler explorar com es pot traslladar al llenguatge una experiència en què el llenguatge comença a coixejar. I a partir d’escriure sobre aquesta malaltia, en va aparèixer l’altra, que és la bipolaritat. Ho he intentat pensar moltes vegades, però no recordo quan em va sorgir la idea del forat negre. Però va ser amb aquest concepte que vaig pensar que hi havia un punt d’unió. Que es podia fer una analogia entre la imatge del forat negre i una malaltia mental molt difícil de descriure i, sobretot, molt difícil d’entendre. 

El meu objectiu és explorar totes les formes de comunicació on el llenguatge normal no arriba

Sempre t’ha interessat el món científic?

A la meva família són tots científics, però a mi sempre m’havien anat fatal, les ciències, no m’interessaven gens i de seguida les vaig descartar. Per algun motiu, potser la pel·lícula La teoria del tot, em vaig posar a llegir sobre Stephen Hawking. És així com vaig entendre que la ciència encara no pot explicar els forats negres, perquè hi ha elements que van en contra de lleis físiques. Hi ha la teoria de la relativitat i la teoria de la mecànica quàntica, les dues expliquen el món però alhora es contradiuen. Amb la depressió o la bipolaritat passa el mateix: quan una persona està profundament deprimida i no té motius per estar-ho, els del seu voltant no ho poden entendre, per molt que aquesta persona ho intenti explicar. Són experiències contradictòries, que superen el llenguatge habitual amb què parlem, la nostra lògica habitual. I aquest era el meu objectiu amb la novel·la, explorar totes les formes de comunicació on el llenguatge normal no arriba.

El que s’acostuma a associar amb la ciència és un món hermètic i endreçat, i el que tu n’agafes és el contrari, el caos i l’entropia.

No és una cosa que tingués pensada. L’entropia és un concepte que vaig descobrir a mesura que escrivia. Sabia el que es diu habitualment, que tot tendeix al desordre. És molt fàcil trobar exemples quotidians que ho confirmen: si tu no poses energia en ordenar una habitació, aquesta acabarà desordenada. Però el més interessant del procés d’escriptura ha estat entendre la ciència com una forma d’expressió i de creativitat. Als científics, els cal tenir molta imaginació perquè allò que acabarà sent una teoria, primer s’ho han d’inventar. Això té relació amb la música, per mi són dues cares de la mateixa moneda, dues formes d’expressar el món d’una manera diferent de la que estem acostumats. L’experiència de la música és molt difícil de descriure i per això no es pot fer una novel·la exclusivament sobre música. A mi m’agrada molt traçar ponts entre disciplines i veure com la física també pot ser poètica. Qualsevol disciplina que creiem llunyana, en realitat, té molt a veure amb la realitat que vivim i té un llenguatge propi i poètic.

De fet, dius: “A la Lucía [la parella del Sergi] li agrada escoltar (…) per això va estudiar astrofísica (…) sap que l’univers parla amb diferents veus”.

L’univers s’expressa de moltes maneres. Així com nosaltres tenim moltes llengües, l’univers també té moltes formes d’expressió, i per mi és bonic veure com n’hi ha moltes i com cadascuna, tot i que és diferent, en el fons surt de la mateixa font. A vegades ens costa molt sortir de l’encasellament de disciplines.

No volies fer un llibre sobre música, però la música sempre hi és. En alguns casos, com el del Juli, hi apareix explícitament, però en la resta del llibre els sons són sempre presents. 

Sí. Em fa gràcia que ho diguis, perquè no és conscient. De fet, amb el treball posterior d’edició vaig haver de fer neteja, perquè jo no m’adonava que per mi el so estava tan present, escrivint, i calia dosificar-ho. Suposo que era inevitable que la música xopés el llibre, i per això hi ha tantes onomatopeies i referències a cançons. El que sí que vaig fer de manera conscient va ser triar la banda sonora de cada personatge. Al principi no escoltava música, quan escrivia, perquè em desconcentrava. Però passava tantes hores amb la novel·la que al final ho vaig començar a fer. I triava una banda sonora per cada personatge: quan escrivia sobre el Juli em posava la música que ell escoltaria, o quan escrivia sobre la Lucía, triava un altre gènere. I em vaig adonar que això incidia en el ritme: els trossos del Juli són molt més picats i els de la Lucía més distesos. Al principi era una tria inconscient, però després vaig adonar-me que volia que fos així.

A L’escuma hi ha dos forats negres al centre i persones que els orbiten i es recolzen en diferents disciplines. M’has parlat de la música i la física. La Blanca, en canvi, la dona del Juli, té una manera d’aproximar-se a la situació que no té a veure amb cap disciplina concreta. 

La Blanca és un personatge molt diferent de la resta, que va anar agafant força amb la narració. De sobte em vaig adonar que necessitava donar-li una veu. Ara bé, és una veu molt discreta, perquè, al contrari que el Juli o la Lucía, ella no narra mai. Per mi és un personatge que representa un tipus de dona de la generació dels nostres avis o dels nostres pares, que és aquesta figura troncal de les famílies sobre les quals tothom es recolza però ningú li dona el mèrit de res. Figures imprescindibles però invisibles. Va anar agafant importància precisament per això, perquè està al centre i és molt resilient. Aquestes dones que cuinen, pugen la casa, no es queixen i donen suport perquè toca i segurament no el demanen. No està pensada com una antagonista, però per mi és un personatge molt blanc, em costava trobar-li els clarobscurs que sí que tenen tota la resta. Ara bé, al final, el que ella explica és que sí que pateix, com tots els altres personatges. Destapa la cuirassa que sembla que a vegades tenen aquestes figures maternes.

Alhora, és la a partir del seu personatge que s’inclou un concepte clau al llibre, que és la teoria de la relativitat. Ella té una manera de mirar “relativista, disposada a l’excepció” i que “accepta la indefinició”.

Tot depèn del punt de vista de qui ho mira i la postura de la Blanca és aquesta: accepta sempre, perquè no té prejudicis, conceptes preestablerts, ni un ego molt gros. No li ofèn que les coses no siguin com ella s’espera, perquè no s’espera res més que el que hagi de passar. Evidentment, pateix quan li venen mal dades. Però així com el Juli té un conflicte amb el seu fill perquè té molt clar el que vol que sigui, la Blanca vol que el seu fill sigui qui és i viu millor la relació.

Això lliga amb la cita inicial del llibre, que és de Cap al far de Virginia Woolf: «tot està en funció de la distància, de si tenim les persones a prop o lluny». Però més enllà de la cita, L’escuma recorda una mica a les novel·les de Woolf, per la manera com la veu narrativa entra i surt dels personatges.  

Cap al far és el meu llibre preferit, l’he llegit moltíssimes vegades. Recordo que, mentre escrivia L’escuma, el vaig tornar a agafar i, per casualitat, vaig trobar la cita que resumia la novel·la. Estic segura que bec d’aquest llibre, però així com en altres llibres els he tingut molt presents a l’hora d’escriure, aquest no tant. Aquests moviments que deies d’entrar i sortir dels personatges, per exemple, s’inspiren sobretot en Les ones. Crec que imito la Woolf automàticament, perquè m’agrada molt i perquè n’he llegit tot el que he pogut. 

Hi ha una segona cita inicial, aquest cop d’un científic, que conté la clau del títol del llibre. Diu John Wheeler: “Per la nostra experiència quotidiana, la geometria de l’espai és llisa i plana. Si l’examinem de prop, però, ha de mostrar oscil·lacions. I encara de més a prop, ha de mostrar escuma, una estructura escumosa”.

És que a la literatura científica hi ha imatges molt potents! Algunes les he descartat per no fer el text feixuc, però vaig decidir que aquesta l’havia d’utilitzar per perfilar el llibre. La idea central de la imatge està inclosa també en la cita de la Woolf, que és que tot depèn de la distància amb els fets. Això val tant per la ciència com per la història que s’explica. Quan tu vius les coses de molt a prop, ets una persona malalta, per exemple, és una cosa, i quan t’ho expliquen o acompanyes aquest malalt, n’és una de molt diferent. Amb la ciència passa el mateix: quan mires la realitat a una escala humana, les velocitats són unes i a escala microscòpica les lleis són totalment diferents. I el que m’interessa en la literatura de Woolf és això: l’experiència del temps, que és una idea molt científica, en el fons.  

Tot depèn de la distància

I l’estructura de la novel·la es fa ressò d’aquesta experiència subjectiva del temps. Això per força ens porta a parlar de la memòria. 

Exacte. La primera part, ‘Les ones’, explica una història més aviat cronològica. I ‘L’escuma’ t’introdueix en una experiència del temps molt més fragmentada. El Sergi es mor, el problema ja els ha explotat a la cara i tots sobreviuen en una realitat que se’ls ha esmicolat. Cadascú construeix la història a la seva manera. La Lucía fa un esforç per poder conviure amb la seva versió de la història i la porta al seu terreny, que és la física. Busca una metàfora que li funcioni, no per entendre què va passar sinó per acceptar-ho. En canvi, el seu fill, l’Esteve, que és d’una altra generació i el que va passar amb el seu pare ho va viure de reüll, sobreviu inventant-se una realitat. A vegades s’atreveix a preguntar-li a la seva mare algunes coses, però en general omple buits com pot, s’inventa un record perquè és el que a ell li convenç.

Abans has dit que Cap al far no és un referent directe. Quins sí que ho són? 

Un de molt clar és Agustín Fernández Mallo, que és físic i publica amb Alfaguara. Escriu relats que tracen ponts amb la física. És molt diferent del que escric jo, però és un referent clar. Per altra banda, hi ha referents que són inspiradors, com per exemple la Irene Solà. No hi ha ponts entre el seu llibre i el meu, però escriu tan bé que m’anima a mi a escriure. I passa el mateix amb el referent de tothom, que és la Rodoreda.

Has fet una cosa no gaire habitual, que és incloure una bibliografia al final de la novel·la amb llibres que has consultat i una playlist amb les cançons que menciones a la novel·la. 

La referència bibliogràfica ve del meu pas pel món editorial, perquè sé que la gent s’esforça molt a fer les coses i m’agrada reconèixer-ho. A més, he hagut de fer un munt de recerca sobre física. Ara t’he dit el Fernández Mallo i abans hem parlat de Woolf, però hauríem d’incloure també Hawking o Einstein al mateix sac. Tenen fusta d’escriptors! A més, si jo no hagués escrit aquest llibre, no hi hauria arribat, així que també és una manera de facilitar que algú altre hi arribi. Passa el mateix amb la música. Si només haguessin sortit cançons més populars no ho hauria fet, però la música clàssica m’agrada molt i em fa pena que no s’escolti gaire. 

Quin físic recomanes per començar?

Carlo Roveli, que és un autor italià i, per tant, molt poètic i literari. Els físics ho fan sovint, això de traçar ponts entre disciplines i saltar a la literatura, per ajudar-se a si mateixos i al lector a seguir-los. 

L’escuma va sobre pous negres i la distància. Però també hi ha amor. 

Així com el temps, la malaltia, la memòria… tot això eren qüestions que a mi m’interessava explorar, l’amor em surt sol. Els personatges creen vincles i s’estimen. És veritat que, sense voler-ho massa, el discurs que m’acaba sortint és que l’amor és un teixit que ho uneix tot, i en això té un paper molt clau la Blanca. Jo penso, i suposo que ho reflecteixo així, que l’amor és un sentiment molt lliure i molt net. Com més net estiguis més podràs donar amor i rebre’l. La Blanca és la xarxa, perquè la recepta de l’amor és posar als altres per davant teu. En aquest sentit, la Lucía té un conflicte important, perquè està enamorada d’una persona que li porta molts problemes, i li costa tenir aquesta experiència amorosa. És un conflicte que no s’acaba de resoldre, perquè estima algú que és disfuncional a l’hora d’estimar. Per mi és un misteri. L’amor acaba donant consol, però tampoc diria que és la resposta de tot. 

Era una temptació que ho fos? Que els personatges se salvessin a través de l’amor?

Sí, totalment! Perquè en general m’agrada ser positiva. Però no se salven. És una història molt dura i la pregunta es queda a l’aire. El Juli i la Blanca s’estimen molt, però viuen amb uns codis masclistes i molt gastats. En aquest sentit, sí que hi ha la tendència a dir “però s’estimen molt!”. Als últims capítols, sobretot. Però res salva el patiment, ni tan sols l’amor. El patiment existeix, i t’acompanyarà sempre. No només t’acompanyarà, sinó que tornarà a sortir amb el pas del temps. El Juli acabarà malament, aquesta malaltia no farà res més que degenerar. Però sí que hi ha una temptació de salvar-los, i he de fer un treball de refrenar-la i no deixar-me endur pel final feliç.

Res salva el patiment, ni tan sols l’amor

En alguns casos la resposta al patiment és la mala llet.

Això em porta a dir-te un altre referent claríssim que m’estava deixant, que és Jaume Cabré. El que més em crida l’atenció dels seus llibres són les veus que fa servir. De cop hi ha un narrador en tercera, de cop canvia a primera, de cop s’insulta a si mateix… és aquest narrador fragmentat que fa sentir que accedeixes a la consciència del personatge. La Woolf també ho fa, però d’una manera més contemplativa. En canvi, el Cabré té habilitats de guionista, que inclou la mala llet, la llengua parlada, les paraulotes… a més és un referent en català i, per tant, té aquesta cosa més plàstica que sents més propera. De totes maneres, l’únic personatge que té mala llet explícitament és el Juli. És una cosa inherent d’ell, perquè és un personatge molt exigent i aquest és el seu drama. Quan ets tan exigent no aconsegueixes suportar-te a tu mateix ni suportar als altres, perquè mai no compleixen les teves expectatives. I ell viu amb una dona que és el contrari, perquè no té expectatives de res. Per això li surt aquesta amargor. És un personatge que, si hagués pogut triar, hauria tingut una altra vida, hauria estat músic, i està decebut. La resta de personatges no tenen mala llet, però sí molt caràcter. La Lucía no s’arronsa. Se’m va fer difícil escriure sobre la relació del Sergi i la Lucía, perquè ella té sempre el dilema: fins on em deixo? Fins on la seva malaltia m’ha de destrossar a mi la vida?

I precisament perquè situes el lector a molta distància del Sergi, s’acaba preguntant fins a quin punt ell li pren el pèl a la Lucía. Això li passa també a l’Esteve, el seu fill que era molt petit quan el Sergi va morir.

Em va costar prendre una decisió amb el Sergi, perquè al principi hi havia capítols sobre ell, però no em funcionaven perquè és un personatge que neix mort, és una absència. Per això funciona la idea del forat negre: el Sergi és una absència i els altres giren al voltant de la seva força, que absorbeix. La metàfora funciona perquè no se sap molt bé el que és ni com funciona un forat negre, i al Sergi és difícil estimar-lo o no perquè mai saps molt bé què està passant. Cadascú ho percebrà com vulgui, però per mi no és un personatge dolent ni té males intencions. És una persona amb una malaltia mental. Al contrari del que a vegades s’intenta fer, les persones malaltes no es poden fragmentar. La persona i la seva malaltia són un i els hem d’entendre com a tal.

Helena Guilera presenta L’escuma a la Setmana del Llibre en Català divendres 16 de setembre a les 17.45h (escenari 2).