He fet entrar la llum dins ma casa

Tinc a les mans un poemari amb una coberta de color rosa intens que comença significativament amb el verb en present Escric i que es clou també significativament amb el substantiu plaer. Escric i plaer, no només dues paraules de connotacions immenses, sinó cadascuna ocupant el reialme d’un vers, un sol vers de dues síl·labes. Entre una paraula i una altra, un cant a l’escriptura, a la natura, a l’amistat i a les amistats poètiques, als paradisos perduts, a la mare que oblida i al pare que encara espera assegut al banc; un cant a la mort i a la vida, i un cant sobretot a l’oblit que ens permet «enyorar com qui no sap» però que ens condueix una vegada i una altra a intentar harmonitzar «a l’obaga de l’ànima: ikebana de mots».   

La poetessa Maria Josep Escrivà, nascuda al Grau de Gandia, acaba de publicar aquest mes de febrer amb Edicions 62 L’alegria de l’oblit. La mateixa autora es preguntava l’1 de novembre mentre caminava per la Vall de Gallinera i veia la imatge bella d’unes branques roges d’uns cirerers, si publicar un llibre de poesia té sentit després de la tragèdia viscuda arran de les inundacions que van patir molts pobles del País Valencià. Els dubtes, però, li van durar només uns instants després de raonar que de la mateixa manera que ella ha sabut trobar en l’escriptura la manera de sobreposar-se a «la desolació», els seus «paisans» estan trobant plegats la força per tornar a començar. 

L’escriptura de L’alegria de l’oblit es construeix amb un ventall de poemes que giren al voltant de la paraula «madeixa», com llegim en els apunts en prosa que clouen el llibre. Quan la  mare de l’autora va ser conscient a partir de l’agost del 2022 que alguna cosa no li acabava de rutllar, sovint feia servir l’expressió que tenia «una madeixa al cap», una expressió quotidiana i ben metafòrica alhora. Aquesta manera d’autodefinir-se de la mare se l’ha apropiada Escrivà per entendre i entendre’s, per poder valorar i estimar que és amb la poesia que escriu des de fa tant, amb la troballa precisa dels mots, com ha sabut enfilar la seva manera vital i personal de descongestionar la ment i alleugerir l’esperit.    

Són poemes que ens dirigeixen la mirada a gossos que lladren i òlibes, a orquídies i a les violetes que encara li demana la mare, a baladres i pedres, a erugues i mores que taquen els dits.

I aquesta madeixa es va desentortolligant al llarg del llibre per anar teixint passada a passada, poema a poema, un recull que universalitza els grans temes que ens agermanen. Molts poemes parteixen de llocs concrets, com ara la casa de Margarita, l’escriptori de l’autora, el camí que porta al cementiri, la xemeneia, casa seva… Però la gran majoria neixen i viuen a la natura, els seus espais, els seus éssers, les plantes… Són poemes que ens dirigeixen la mirada a gossos que lladren i òlibes, a orquídies i a les violetes que encara li demana la mare, a baladres i pedres, a erugues i mores que taquen els dits. I més, són uns poemes que ens inciten a mirar més enllà de la finestra per veure-hi el cel, la lluna, les estrelles mortes, els llamps i les aurores; són un poemes que malden per trobar la llum, i que la llum de fora entri a casa.  

Són poemes que ens parlen de desig i amor, com quan llegim «l’amor és un miratge»; són poemes que ens apropen al nostre final amb versos com «Si la mort és no sentir al matí com fa rajar l’aixeta»; són poemes que ens  parlen de la memòria i de la felicitat de recordar aquell paradís humil i allunyat en el temps, el paradís de sentir-nos feliços perquè sabíem que quan tornéssim a casa sempre ens esperaria un berenar… Són poemes que caminen amb compte damunt una barra d’equilibri que aplega amb fragilitat continguda la «intempèrie» i el «desconsol» amb «el florir de les roses». I són uns poemes que ens commouen quan compartim amb els ulls de l’autora la mirada a les dones que es queden amb els braços buits després que els fills se’ls morin «a la guerra que som»; o quan contemplem la tragèdia de dos nens polissons engolits per l’hèlix d’un vaixell a punt d’entrar al port de València.

L’alegria de l’oblit, em repeteixo, és un cant alegre, també trist i entranyable, a l’escriptura i a l’amor, a l’amor a la terra que estimem, a la rutina del dia a dia, als amics amb qui compartim escriptura i vida, a cada espai que ens acull, però sobretot és una cant a seguir trobant enmig del silenci «la paraula precisa mentre ma mare oblida la paraula cullera».