Happy End

L’escriptor Andrea Camilleri finalment ha tornat a Barcelona. Tot i la seva avançada edat, 88 anys, ha abandonat uns dies el seu estudi de Roma per trepitjar la ciutat del seu gran amic Manuel Vázquez Montalbán, en motiu de la novena entrega del Premi Pepe Carvalho, del qual n’és guardonat.

Molts lectors no van descobrir les novel·les de Camilleri fins després de la seva última visita a Barcelona, l’any 2001.Els inicis d’aquest sicilià com a novel·lista van donar els seus fruits lentament. Així ho va explicar en la roda de premsa que va oferir ahir a la tarda a l’Hotel Catalonia. Camilleri, ja s’havia capbussat en el món literari, però no va ser fins que descobrir Montalbán amb Asesinato en el Comité Central, que va entendre que en el gènere negre “l’entorn és tan important com el mateix crim”.  L’escriptor es va sentir fascinat per l’obra de Montalbán, però aleshores encara no es podia ni imaginar que ell també es posaria a escriure novel·la negra.

El pare de Salvo Montalbano va començar la seva intervenció parlant sobre la ironia que empra en els seus llibres: “En una de les novel·les de Leonardo Sciascia, un dels meus mestres, un virrei espanyol pregunta a un noble sicilià: Com es fa per ser sicilià? Sciascia no en dóna resposta, però jo ho he intentat amb les meves novel·les. Es pot ser sicilià afrontant la qüestió amb ironia. L’ambient sòrdid i mafiós de Sicília continua sent-hi, però jo procuro explicar-lo amb ironia”.

Fent referència de nou al seu amic Montalbán, Camilleri va explicar que batejà el seu protagonista en honor a l’escriptor barceloní, però també perquè Montalbano és un cognom molt comú a Sicília. “Quan escrivia L’òpera de Vigata ho vaig passar molt malament”, reconeix, “vaig estar a punt de retirar-me. Llavors, al llegir El pianista, de Montalbán, em vaig adonar que el que havia de fer era accelerar el temps narratiu de la novel·la, alterar-lo, perquè si no era realment avorrida”, remarcant que no es cansarà mai de repetir el seu sentiment de gratitud amb Montalbán.

Sobre què ha suposat Pepe Carvalho en la seva vida i què li ha donat la novel·la negra va ser molt clar: “Manuel Vázquez Montalbán ha representat moltíssim per mi, un gran escriptor, més que el seu personatge” i va aprofitar per matisar que el personatge de Carvalho i el de Montalbano tenen pocs punts en comú: “Si visquessin en un mateix pis no es portarien gaire bé. Si pogués, denunciaria les receptes de Carvalho al tribunal de l’Haia per genocidi gastronòmic”, assenyalà.

Fent referència al seu procés d’escriptura, Camilleri la va definir com a “sistemàtica”. Va defensar que no es pot ser l’escriptor que escriu quan li arriba la inspiració, perquè l’escriptura s’exerceix cada matí, s’escriu cada dia”.

Per acabar, va afirmar que no té cap intenció de deixar la feina, que hi hauran més Montalbanos i va agrair l’amistat que ha rebut a Barcelona: “He pogut estar amb la dona i el fill de Manuel Vázquez Montalbán. Per mi, seran dos dies meravellosos”. Amb aquestes paraules, Camilleri va finalitzar la roda de premsa que precedia l’acte d’entrega del guardó.

Lliurament del IX Premi Pepe Carvalho

Ahir a la tarda, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, Andrea Camilleri va rebre el Premi Pepe Carvalho 2014, en el marc de la BCNegra.

Xavier Trias, alcade de Barcelona, va reconèixer la trajectòria i l’aportació a la novel.la negra de l’escriptor sicilià.  En aquest sentit, va ser especialment emotiu el discurs d’agraïment de Paco Camarasa, comissari de la BCNegra, exclamant obertament que “per fi el tenim aquí”, referint-se a l’autor de “giallos”, com diuen els italians. Camarasa va recordar un article del periodista Enric Juliana publicat l’any 1998 al diari La Vanguardia sota el títol Montalbano contra Montalbán, en el qual ja s’apuntava al talent de Camilleri. Per la seva banda, Daniel Vázquez, lector del veredicte del Premi i portaveu del Jurat, va dedicar unes paraules a les figures de Carvalho i Montalbano: “Salvo Montalbano, com Pepe Carvalho, són personatges plens de vitalitat, addictes a llegir i escriure, un policia i un detectiu que prefereixen el carrer als despatxos, la mirada i la paraula als avenços informàtics. Tenen clar què és la llei, la justícia i tenen el morro fort per trobar el perquè. No importa quin poder o personatge s’amagui al darrera, perquè tots dos necessiten conèixer la veritat. Ens fan partícips d’un món per fer ordre a la llei”.

Finalment, va ser el torn del guardonat. Camilleri, visiblement emocionat, va agrair l’atorgament del Premi confessant que feia molts anys que no viatjava, però que havia fet una excepció “per l’amistat i l’afecte que ha rebut en aquesta ciutat i perquè volia donar les gràcies en persona”. El sicilià també va voler recordar a Montalbán, a qui va descriure com una persona que somreia molt. Amb llàgrimes als ulls, es va acomiadar de tots els assistents recordant l’absència del seu gran amic de Barcelona: “Era injust que morís abans que jo, i difícil que passés, perquè ell era catorze anys més jove que jo”. El dia que ho va saber, Camilleri es va tancar al seu estudi. Una hora després van trucar a la porta. Era la seva dona que li portava un paquet, un “romanzo” de Montalbán publicat a Itàlia. El títol, Happy End. El subtítol, La historia no acaba aquí. “Missatge rebut”, va sentenciar Camilleri.