Hakan Günday, vella Europa, noves utopies

Günday dibuixa el mapa de les distàncies que acullen un dels relats més importants del nostre temps, el de la migració forçada

Aquest divendres 23 de març, l’escriptor turc Hakan Günday serà al Festival MOT d’Olot per parlar sobre el mal, la tragèdia i la llibertat tal com ja fa en la seva última novel·la, Daha! (Edicions del Periscopi/Catedral), en què posa el focus en el tràfic de persones que intenten entrar a Europa a través de Turquia. Ho farà acompanyat del periodista John Carlin. Les edicions en català i en castellà de Daha!, que va rebre el Prix Médicis Étranger l’any 2015, estan encapçalades per un pròleg de Francesc Serés, que podeu llegir tot seguit.

Això va passar l’any 1989. Els anys anteriors havien arribat diverses onades d’immigrants fins a Saidí, atrets per la feina al camp. La zona produïa préssecs i pomes en abundància i calia mà d’obra que estigués disposada a treballar sota el sol de l’estiu. Ja feia gairebé deu anys que convivien entre nosaltres, la major part marroquins i algerians, però també alguns senegalesos i malians. Jo treballava amb ells. A Saidí tothom treballava amb ells.

Els immigrants malvivien als afores del poble. Malvivien, mal menjaven, mal passaven fred i mal patien tot tipus de privacions lluny de les seves famílies, lluny de tot. Prop nostre, lluny nostre. Parlo en passat només per situar el moment, avui l’escena es repeteix i és previsible que ho faci en els pròxims anys. De petit i d’adolescent els vaig veure sempre des de sota, era un altre món d’adults, diferent del meu per raons òbvies. Jo els coneixia, en sabia els noms, el lloc de procedència, la situació legal, quant temps feia que havien travessat la Mediterrània… Ho podia saber tot, tot el que no era tan important.

Fins que va arribar un d’aquells dies que queden marcats en aquest calendari perpetu que dura mentre durem nosaltres.

Alguns d’aquests immigrants anaven a comprar a la botiga de la mare, que moltes vegades tot just feia les paus entre el que venia i el que fiava i no cobrava. Un dia que jo hi era em va dir que ajudés un noi algerià, amb el meu francès precari, a traduir uns papers que portava. Recordo les paraules de la mare: «Ajuda’l, que és més petit que tu». Jo en faria disset, aquell any, però ell encara n’havia de fer setze. Suposo que la mare s’ho va preguntar, quan el va veure, quants anys devia tenir…

Mentre llegia aquest llibre, aquells dos nois no han parat de venir-me al cap una vegada i una altra. Ell, de qui ni tan sols recordo la cara, i jo, de qui segurament m’he fet una imatge deformada. Hakan Günday sap com fer que el lector travessi temps i espais llunyans. És el que m’ha passat a mi. Günday dibuixa el mapa de les distàncies que acullen un dels relats més importants del nostre temps, el de la migració forçada que recorre les esquerdes d’Orient Mitjà i la Banya d’Àfrica per arribar a Turquia. El resum dels conflictes que assolen mig món, religiosos, econòmics, culturals, demogràfics i històrics. Això és el que aconsegueix, de vegades -aquesta vegada-, la literatura.

Els espais que es narren en aquest llibre són enormes, i els primers són espais físics, des de l’Afganistan fins a Alemanya passant pel pol Nord, per la frontera que separa Rússia de Noruega. L’extensió va d’Orient a Occident i entremig hi ha l’extensió d’un país enorme que ha de fer de coixí, de ròtula, de membrana: Turquia, una Turquia que intenta recórrer distàncies, que ara sembla que vol avançar i ara és clar que recula. Günday se situa en les rutes que uneixen el nord i el sud, l’est i l’oest, camins que sabem que són camins reals, que són camins que han viscut els personatges que apareixen i que en Gazâ, el protagonista del llibre, recull i narra.

Hi ha més espais, és clar, els terrenys vastíssims que acullen la distància entre ells, els migrants, i nosaltres. Entre els migrants clandestins i els qui, amb el nostre estatus els fem clandestins. L’atzar del lloc de naixement és a Daha! un fet cabdal que marca el destí d’una manera injusta. Néixer a Síria, Somàlia o l’Afganistan pot ser l’inici d’una vida funesta, la reescriptura de la tragèdia clàssica, dels seus escenaris i dels arguments morals que la constitueixen. La distància política que ens separa no és una abstracció. Ens arriba filtrada i emmarcada per la televisió, però els seus efectes i les seves conseqüències són reals, palpables i continuats. Hi ha un dia que algú arriba fins a casa nostra, fins a la casa d’en Gazâ. És sobre aquestes conseqüències que es narren les històries que s’expliquen a Daha!, sobre els desplaçaments forçats i sobre la rutina de les notícies que ens han creat l’hàbit: una Alep en runes repetida mil vegades és una ficció.

Hi ha també la distància zero, el moviment immòbil que explica el determinisme, la tragèdia, en definitiva. En Gazâ i el seu pare repeteixen els esquemes que els han transportat fins a l’actualitat. A ells, precisament, que transporten homes, dones i nens que fugen de països que no poden fugir de si mateixos. Traginen carn, «bestiar», en diuen. Passa, però, que fins i tot aquesta carn té la possibilitat de sortir del seu país d’origen, cosa que en Gazâ i el seu pare són incapaços de fer. En Gazâ ho pensa, però també està lligat, potser més lligat a la seva condició de traficant que la matèria amb què trafica. Al capdavall, si alguna cosa són els homes, és voluntat, és decisió, és la llibertat que en Gazâ i el seu pare han anat perdent.

A la cruïlla de les rutes que Günday descriu, hi ha totes les distàncies que es poden imaginar, viatges de transport de droga, potser d’armes, tot el que pot anar al costat del tràfic de persones. És la cruïlla que marca també una aturada no prevista, la distribució dels clandestins, dels refugiats, si es vol dir així. Quin nom els hem de posar, als altres? Quins són els noms que els podem posar, dels nostres informatius i documentals? Sigui quin sigui el nom, els que es puguin pagar el passatge a Europa viatjaran al costat dels que no podran passar de les fàbriques tèxtils de Turquia o veuran, al final del vagó, les dones destinades a la prostitució o a la mort en l’oblit més absolut.

Hi ha, finalment, el tram que ens separa d’en Gazâ, que és el mateix que ens allunya de nosaltres mateixos. Günday aconsegueix posar-nos un mirall i ho fa a través de la mirada d’un nen que no viu les circumstàncies d’un nen, ens ensenya uns homes que, com en Gazâ, també estan incomplets, que no han desenvolupat un sentit moral conseqüent. Els homes es tiranitzen a si mateixos i no assoliran mai la seva condició completa perquè també van ser nens que es van fer grans de cop.

Tots els trajectes entre l’infern d’on surten els clandestins i el paradís on voldrien arribar estan plens d’altres possibles inferns. La vida als contenidors, als amagatalls, a les fàbriques són les armilles salvavides falses que alguns traficants venen a aquells que volen fugir com sigui. «La primera eina que va fer servir un home va ser un altre home», diu una de les frases del llibre, una de les sentències que el resumiria si no fos perquè aquí, el primer útil de l’home és un nen, en Gazâ.

En Gazâ és un personatge en construcció perseguit per la destrucció dels altres, del país que habita, per la família que l’acull. «Si el meu pare no hagués estat un assassí, jo no hauria nascut», ens diu al principi del llibre. En Gazâ porta dins seu la història que l’ha produït, la que l’ha vist créixer i la que el constitueix com l’home que serà. El fantasma de l’afganès que se li va morir el persegueix i és el que ens fa mantenir encara l’esperança d’un temps millor. La moral, fins i tot en aquest fangar, encara no s’ha perdut.

Hi ha llocs on la diferència entre el botxí i la víctima és nítida. Solen ser països privilegiats per la història, temps de pau i prosperitat, l’excepció de les normes que ens envolten al món i ens han precedit en el temps. Hi ha altres llocs i altres moments històrics on la distinció no és tan clara. La Turquia de Günday mostra zones que Europa descriu, però que ja no és capaç de viure. Europa va comprar a Turquia la seva tranquil·litat amb una frontera interposada. Va crear una veritable zona de confort, de fet es podria dir que va crear un nou concepte ètic i geogràfic, tal vegada una de les poques accions polítiques dignes d’aquest nom. Europa va aixecar una barrera simbòlica quan va pagar Erdogan perquè retingués els qui fugien de les guerres de Síria i l’Iraq o, simplement, els que ja no suporten una situació com la que es viu a Somàlia, el Iemen o l’Afganistan.

Recupero la distància… Després del noi que va venir a comprar a la botiga de la mare, en van venir molts d’altres. Era una qüestió de temps, jo complia anys i cada vegada en trobava més. Em vaig acostumar a veure’ls, nois més joves que jo, nois que em veien a mi com un home. Ens vam fer junts, encara que sigui injust dir-ho així. Vam créixer en unes coordenades que no eren habituals, que ens situaven en fora dels corrents que la societat homologava i compartia.

La vida d’en Gazâ és una història de desplaçaments, un microcosmos que conté dins seu els significats que desplegarà el món. Si el seu pare no hagués estat un assassí, a en Gazâ no li caldria conjurar el pecat original sobre el qual es basa la seva vida, la vida de Turquia, la de la contemporaneïtat. La nostra, en definitiva.

He conegut immigrants que han arribat en pastera. N’hi va haver que em van dir que van creuar Mauritània, després van passar a Algèria vora Tinduf i, finalment, tot el Marroc. D’altres van arribar en furgonetes tapades des de Bulgària, és a dir, des de Turquia. Els primers ucraïnesos passaven anys sense papers, d’un pis a un altre, d’una ciutat a una altra.

En tots els casos, com en la història d’històries que narra Hakan Günday, hi havia sempre un exercici de punt de vista. Érem nosaltres els qui no sabíem quins papers els havíem d’atorgar. I és aquest l’exercici necessari que fa Günday, descriure la distància que volem mantenir amb l’altre. Per això és important la història que ens explica Günday: n’hi ha que no poden triar.

I aquests també han de poder explicar-ho.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació