Guspires

Ara li preguntarà si la Paula ha vingut i ella no li dirà que sí. No li dirà que la veïna ha entrat per la porta del darrere.

Ara li preguntarà si la Paula ha vingut i ella no li dirà que sí. No li dirà que la veïna ha entrat per la porta del darrere amb un parell de cerveses glaçades amagades sota les faldilles, aprofitant que sabia que ell es passaria tota la tarda a la ciutat.

–Ha estat aquí?

–No– ha dit ella abaixant els ulls. A terra, just al costat dels peus, hi acaba de descobrir una taca blanquinosa que de sobte mereix tota la seva atenció. “Restes de mantega” –ha pensat– i s’ha acostat a la pica. Després d’escórrer la baieta que ha mantingut sota l’aigua una bona estona, s’ha ajupit per netejar el paviment.

Ell ha llançat una llambregada inquisidora al seu entorn. És un home alt, d’aspecte fràgil. Té el pit enfonsat i les espatlles caigudes. Encara conserva la pell blanca i fina, com la d’un nen petit. Els ulls, d’un blau quasi transparent, havien entendrit el cor de l’Emma quan era una adolescent i l’únic que l’atreia d’uns ulls era el color.

–Algú ha fumat– ha remugat ell, arrufant el nas.

L’Emma, amb la mà encara humida, ha estirat un cigarret del paquet oblidat damunt del marbre de la cuina i se l’ha col·locat entre els llavis.

–Què fas?

–Res; ara fumo– ha balbucejat ella defugint-li la mirada.

Ell ha acostat al cigarret la flama de l’espelma que crema permanentment davant de la fotografia d’una noia molt jove de pell blanca i ulls clars.

Un estossec de l’Emma s’ha sentit a la primera exhalació. Ell se la mira amb aire sorneguer.

Ella li retorna una mirada febril i obre lleugerament els llavis, com si volgués dir alguna cosa. Acaba apagant el cigarret sota l’aigua.

Darrere la finestra de la cuina una garsa salta inquieta entre les branques d’un pollancre on amaga el niu.

Com pot ser que mai no li passi res per alt? Sap que has vingut, ja el coneixes. S’esperava que intentés justificar-me, però no li he volgut donar aquesta satisfacció. Què li haig d’explicar, que ens hem begut una cervesa i hem rigut una estona? Que ha arribat abans del que ens pensàvem i t’has hagut d’escapar per la finestra de la cuina?

Li agrades, Paula, ho sé pel seu gest de disgust quan et veu passar per davant de casa, amb els cabells deixats anar i el vestit vaporós que se t’arrapa entre les cames. S’ha fixat que no portes mitges, que tens la pell pigada del sol, que se t’empetiteixen els ulls quan somrius, que res ni ningú no et pot retenir més de cinc minuts. Li agrades. Ho sé perquè quan et veu, encara que sigui de lluny, abaixa la persiana enèrgicament sabent que ens perdem l’últim raig de llum que entraria a la cuina.

Voldria que ens estiguéssim aquí tots dos sols, tancats i a les fosques. Si almenys sortíssim algun vespre, només de tant en tant, però sempre està cansat.

Encara no m’ha tret els ulls de sobre; vol que em senti culpable i ho farà durar, no et pensis. Ara obrirà la nevera i en traurà un suc de poma o de préssec, tant se val. S’acostarà al marbre i farà saltar el tap de l’ampolla. S’asseurà, farà només un parell de glops i l’acabarà abandonant damunt de la taula.

Ell es dirigeix cap al final de la cuina i es queda allà, davant d’un petit moble raconer, amb els braços deixats anar, contemplant el retrat de la seva filla sota la llum tènue d’una espelma.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació