Guia sentimental de Perpinyà

El lector avesat a Bezsonoff ja sap què ha d’esperar d’un autor tan particular, com d’un vell amic a qui fa temps que no veu, i a qui es vol perdonar les rareses; el lector novell en pot esperar qualsevol cosa, però que no hi busqui objectivitat.

Si un editor em demanés una guia sentimental de la meva ciutat natal, dubtaria de com enfocar-la. ¿Em caldria ser objectiu, o bé repassar aquells espais, personatges i persones que m’han afectat a mi, tot i que resultin desconeguts a d’altres persones? ¿De quina de les dues maneres podria aportar més veritat al lector?

Joan-Daniel Bezsonnoff

A la seva Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic, 2015), el novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff ha optat per un tríptic: en primer lloc l’enciclopèdia general de Perpinyà, en la que sens dubte és la part més reeixida del llibre; després la guia pròpiament dita, és a dir, un repàs superficial a aquells racons de la vila que el mateix lector pot visitar algun dia (“Le vieux Fournil, una de les meves adreces preferides, on és molt fàcil aparcar”); i en tercer lloc l’urbanisme de rodalies, apunts ràpids sobre els pobles del voltant. Tot plegat justifica la citació inicial: “Ambulo, ergo sum”.

El lector avesat a Bezsonoff ja sap què ha d’esperar d’un autor tan particular, com d’un vell amic a qui fa temps que no veu, i a qui es vol perdonar les rareses; el lector novell en pot esperar qualsevol cosa, però que no hi busqui objectivitat: l’itinerari és personal, quasi privat, i només el to de complicitat del text ens convida a compartir els petits secrets amb l’autor. Amb dinamisme, en segona persona com si conegués el lector de tota la vida, Bezsonoff ens confia els racons preferits d’una ciutat que, si bé estima, no té gens idealitzada: “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart”.

És sabut que Bezsonoff és un afamat novel·lista històric (La guerra dels cornuts, Les amnèsies de Déu, Matar De Gaulle…), i respectat per la crítica pel seu fascinant vessant autobiogràfic (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca i Les meues universitats). Aquesta suposada guia entronca amb la faceta autobiogràfica, ja que no s’escapa de les seves dèries habituals: la catalanitat i la seva progressiva evaporació (“A poc a poc les vinyes anaven desapareixent com les paraules de la llengua catalana”), la relació entre història i la llengua (“El 1700, el rei Lluís XIV prohibeix l’ús oficial del català”), la tradició contra l’estupidesa de la globalització, o el paradís que signifiquen el cinema i la música de cinquanta anys enrere.

Malgrat el format poc literari d’una guia, gènere en què pocs literats han reeixit, aquest llibre pot marcar l’inici d’una etapa en aquest escriptor: capítols com “Thomas Cook”, “Sant Aciscle” o “El viatge de Tots Sants” aporten una visió poètica inèdita en ell, suau i reflexiva, més donada als homenatges que al desig i a les obsessions terrenals que fins ara vessaven de les seves obres. Perquè no sigui dit, però, els combina amb la seva franquesa habitual, que a voltes resulta excessiva. No se’n salva ni don Antonio; Machado, vull dir: “Si m’haguessin elegit batlle de Cotlliure, hauria tornat el seu taüt i el de la seua mare a Sevilla”.

El cas és que el lector es fa una idea clara dels llocs que, citats al llibre, li plauria de visitar. Sospito que aquesta publicació provocarà força visites a Perpinyà, tant dels joves que potser desconeixen la Catalunya Nord com dels ja-no-tan-joves que, com bé diu el llibre, solien freqüentar Perpinyà en temps més difícils, a la recerca d’una llibertat que no trobaven a Barcelona.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació