Guerra i pau a Cervera

La Vila del Llibre de Cervera ha tancat una edició marcada per la pluja i la crisi política, però amb un programa d'activitats de gran qualitat.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

“Recelo d’aquells escriptors que no llegeixen poesia” sol dir Jaume Cabré. “El poeta Joan Margarit, quan els joves li demanen consell, els diu: ‘Llegiu novel·les’. Jo, en canvi, als joves narradors que se m’acosten els dic: ‘Llegiu poesia’. I això que no ens hem posat d’acord”.

L’escriptor habita en el llenguatge i la poesia és essencial a l’hora de construir-se un estil propi. Ho explicava Jaume Cabré a Cervera, on dissabte passat obria la quarta edició de la Vila del Llibre desafiant les inclemències polítiques i meteorològiques. En una deliciosa conversa musicada per Rosabel Bofarull, l’autor de Jo confesso va parlar sobre el seu darrer llibre Tres assaigs (Proa). “L’assaig és un estratagema per allunyar-me dels personatges després d’haver-hi conviscut durant anys”, va dir Cabré, que també va revelar algun secret. Els dos protagonistes de Jo confesso, Adrià i Bernat, es diuen així perquè en un primer redactat de la novel·la eren dues inicials, A. i B., fins que va decidir batejar-los. Per a Cabré la cuina de l’escriptura té els seus trucs però és plena de misteris i sorpreses que no t’esperes, començant pels noms dels personatges: “Li emproves un nom a un personatge i veus com li va, a vegades li va balder… Abans, quan escrivíem a màquina, era més complicat canviar el nom a un personatge. Ara amb l’ordinador és més senzill. Si te’l creus, el nom, acabes tirant milles”.

Els tres assaigs que Cabré ara ha aplegat en un sol volum parlen en bona part de les interioritats d’aquesta cuina i dels seus ingredients (la música!), però no hi trobareu receptes. “No he començat mai a escriure una novel·la sabent d’antuvi de què aniria. Sempre m’he llançat a la piscina sense saber si hi hauria aigua”, va dir Cabré reconeixent la manca absoluta de mètode amb què aborda la creació

“No serveix de gaire fer-se grans esquemes per dibuixar trames o els recorreguts vitals dels personatges. Al capdavall, si hi creus, els personatges porten a dins la seva vida, i els has de demanar permís per fer-los fer certes coses. Escriure és prendre decisions constantment i arriba un moment, com em va passar amb Les veus del Pamano, que fas parlar un personatge que ja havies matat trenta anys abans. I quan l’hi pregunto, ell em reconeix que sí, que el vaig matar, però que si el vull ressuscitar anirà fent via…”.

Cabré va parlar de les guerres que travessen les seves darreres novel·les. La frase de Vladimir Jankélévitch (“Pare, no els perdonis, que saben què fan”) amb què obre Les veus del Pamano, va ser seminal en la gestació de Jo confesso, una novel·la en què l’inquisidor català Eimeric se li acaba convertint en un jerarca nazi. L’eix temàtic de la Vila d’enguany era la guerra i els llibres com a antídot dels conflictes bèl·lics.

“La literatura no ens ajuarà a prevenir les guerres, perquè no té la capacitat de canviar la realitat, però permet convertir la desgràcia en un cant”, sosté Maria Bohigas, que va ser a la Vila del Llibre per parlar dels 60 anys de Club Editor, el segell que va fundar el seu avi, Joan Sales, l’any 1959.

Bohigas sostenia dissabte que “quan hi ha calma i benestar, hi ha literatura de saló. No cal ser un heroi tampoc per crear una obra, pero s’ha de reconèixer que la inestabilitat social, moments convulsos com els que vivim, donen una energia especial als autors”. El catàleg de Club Editor, amb títols com Incerta glòria de Joan Sales, Entre dos silencis d’Aurora Bertrana o Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda està travessat per l’experiència bèl·lica. “Tenim la necessitat d’entrar en la literatura quan les coses tremolen. Una guerra és una cosa tremenda i necessites passar per l’escriptura per entendre-la. La bona literatura viu de contradiccions. La vida s’escapa de les regles, i què és una guerra sinó la dissolució de les regles? En el moment en què les persones es designen les unes a les altres com a enemigues, tot trontolla”.

Bohigas, que només publica deu títols l’any, va respondre esplèndidament les preguntes difícils i pertinents que li va plantejar el seu presentador, Eduard Contijoch. Fent un exercici d’autoanàlisi, Bohigas va declarar que quan publica un autor, és perquè mereix ser defensa. L’editora va confessar la seva predilecció per “aquells autors valents, capaços d’entrar a l’habitació del pànic, aquells escriptors per qui escriure és fonamental i que si no escrivissin, no se’n sortirien”.

“M’interessen primordialment la novel·la i el conte, que són formes literàries que fan servir personatges i que posen en joc l’ètica i l’acció personal”, va afegir “Pel meu gust, no es tracta de buscar una bellesa formal sinó una justesa. Trobar allò que sense la literatura no podria ser dit. Quan algú ha viscut moltes contradiccions, necessita desdoblar-se en molts personatges. A Incerta gloria veus que la realitat no es pot restituir perquè tres personatges donen tres testimonis de la guerra i no encaixen. Llegint la novel·la t’adones que cadascú té la visió i que l’única manera d’accedir a una veritat diferent a la nostra és en la literatura, que és capaç de donar-te visions oposades d’una mateixa experiència”.

Montse Barderi també s’ha proposat de donar visions complementàries i fins i tot contradictòries d’una mateixa història a La memòria de l’aigua (Columna), la novel·la amb què ha guanyat el premi Prudenci Bertrana 2019. Barderi hi explica la geneaologia d’una família a través de la vida de tres dones (àvia, mare i filla), un fil molt ben trenat que es desnua en l’emancipació vital i moral de la protagonista, alter ego de la mateixa autora. Com passa amb Incerta glòria, aquí també és decisiu qui explica la història.

La figura del narrador és clau en una novel·la en què tres dones s’expliquen la vida les unes a les altres i es van passant el testimoni com en una carrera de relleus. “Una persona es construeix a partir del que viu, però també del bagatge familiar que carrega a les espatlles. La història de les nostres àvies i de la nostra mare ens configuren, però arriba un dia que, com deia Marguerite Yourcenar, una ha de decidir qui és i ser-ho fins al final” diu Barderi. A La memòria de l’aigua, aquest moment fundacional arriba quan la protagonista perd la mare. “A partir d’un cert moment ens hem de responsabilitzar de la nostra vida. Ser adult significa entendre que un no pot ser únicament la conseqüència d’una inèrcia familiar, sinó decidir per un mateix qui vol ser”. Barderi descriu molt bé aquest procés d’emancipació, en què la literatura és un auxili imprescindible. “Gràcies a la literatura he pogut entendre qui sóc. Llegir no és un pur entreteniment sinó una via d’autoconstrucció del propi jo”, diu Barderi, que va tenir la sort de llegir Lorca de ben joveneta. “A casa meva no llegien però tenien les obres completes de Lorca, i el vaig començar a llegir amb només vuit anys. I vaig tenir la sort que el meu primer amor va ser Lorca, en una època en què la literarura tenia un cert prestigi. Si hagués estat una nena d’avui potser m’hauria passat l’adolescència mirant youtubers…”. Barderi defineix La memòria de l’aigua com una novel.la de resistència. “La persona que ha patit maltractament és molt fàcil que es converteixi en un botxí o una víctima. S’ha d’aprendre a estimar bé i no reproduir automàticament la manera com t’han estimat. Les mancances afectives fan que no tinguis un coixí d’autoestima. Ningú estima bé a la primera. Comencem estimant acrítcament. He volgut explicar com aprenem a estimar”.

Barderi dibuixa al llarg de cinc-centes pàgines el recorregut d’aquest aprenentatge alliberador, en el qual els homes són més un entrebanc que una crossa. “Els homes surten malparats d’aquesta novel.la, però és que el món en què vaig críexer als anys vuitanta els homes eren durs, abusadors”. Barderi reconeix que la recepció de La memòra de l’aigua per part dels homes l’està sorprenent positivament. “Em diuen que s’han emocionat amb la novel·la. Fa uns anys aquest llibre només hauria interessat a dones periodistes, però això està canviant i és un senyal esperançador”.

La Vila del Llibre de Cervera ha tancat una edició marcada per la pluja i la crisi política, però amb un programa d’activitats (exposicions, tallers, espectacles familiars i presentacions) d’una gran qualitat, que han aconseguit infondre als visitants una pau molt necessària en el moment convuls que vivim. La pròxima cita serà a la Vila del Llibre de L’Escala, programada pel mes de febrer, que arribarà amb una tramuntana de novetats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació