Grand Tour 2019. Fulls de dietari

El Grand Tour és un experiment de walking art que es fa a Catalunya

El Grand Tour és un experiment de walking art que pren el cos i l’art d’acció com a suport per a la creació col·lectiva i per construir amb els participants un entorn de sensibilitat perceptiva expandida. El públic participant pot unir-se al viatge durant tant de temps com vulgui, un dia, dos, una setmana, tot el viatge. La proposta està oberta a tot tipus de persones. Aquesta estratègia permet la creació d’una comunitat efímera i nòmada que es construeix amb l’acció constant dels caminants. Biel Barnils ha participat a la 5a edició del Grand Tour que s’ha celebrat enguany, i aquests són alguns fulls del seu dietari.

dimarts 27 d’agost de 2019 (Vinebre – Margalef)

Teletransportar-se fins a Cabacés no és aconsellable però ho hem fet per caminar menys. Hem anat per parts: cap, tronc, extremitats i finalment l’ànima.

Som al Priorat i un cop més constatem que als pobles on transitem hi ha prou cases i gens d’habitans. Sembla que no s’hi visqui si no fos que tenen un bar on serveixen beuratges reconstituients.

Vam sortir un llunyà 14 d’agost i hem passat per les comarques del Baix Ebre, Montsià, Terra Alta, Ribera d’Ebre i ara som al Priorat que és conegut per la seva confecció d’espardenyes de disseny i plomes de tinta vermella.

Al bar Societat Recreativa hem posat a prova els nostres sentits jugant al futbolí, als escacs, a les cartes, al dòmino, als dards i a la cuca fera. Posar a prova els nostres sentits per caminar per uns senders, diuen els entenimentats, difícils d’assimilar.

Un veí del poble, en Juanitu, ha volgut acompanyar-nos a veure i beure de les fonts que està recuperant. Sort n’hem tingut d’ell perquè el camí era perdedor.

A la covassa hem posat a prova el sentit de la vista perquè els colors variaven a cada passa i es confonien animals amb vegetals i minerals.

De la serralada queien roques de mides mitjanes i grans que obligaven a anar modificant el camí a mesura que baixaven i nosaltres avançàvem. Després de caure es generaven colors que no podem percebre però que els homo sapiens sapiens del futur sí que ho podran.

A la cova dels enamorats o de les gotetes hem contemplat una família d’esquirols que conviuen des de fa segles amb una de senglars.

Metres enllà una bauma on hi havia un bassal petitíssim però fondíssim d’aigües marronoses. Semblava com si n’hagués de sortir una fera o un braç agafadís. N’han sortit però bombolles d’olors vivíssimes, reconfortants, tonificadores. Quin gust, quin regal, quin orgasme als sentits.

Pujant per un sender serpentejant i de terra vermellosa hem parat al coll de la barbuda a intercanviar sons i tactes entre nosaltres.

Tot baixant el poble de la Bisbal de Falset feia pampallugues i totes les cases tenien roba estesa blanca i vermella.

Ens hem banyat en una riera d’aigües terroses. Les mores que havíem menjat pel camí ens feien efecte i ens sortiren unes pretuberàncies flàccides.

Margalef no queia lluny però per poc que no ens agafa una pluja àcida pel camí. Sort que ja érem arrecerats al refugi on dormirem aquest nit.

Per sopar poetes de la zona vindran a compartir amb nosaltres versos locals amb accent estranger.

dijous 29 d’agost de 2019 (Margalef – La Granadella)   

Dormir a la cova d’en Ximet ha estat reconstituient. Les formes de les roques han quedat gravades a la nostra memòria, generant nous plecs mentals. Hi hem cantat cançons antigues i hem comprovat que el so té relleu.

Per un camí costerut i mal senyalitzat hem començat a guanyar alçada direcció La Granadella. Tan bon punt hem creuat la frontera que separa el Priorat de les Garrigues hem vist com un estol de molins de vent es posaven en moviment però en sentits contraris, com si el vent bufés a poca distància en 2 sentits oposats. Les feixes, que contemplàvem des de la carena, se sobreposaven i canviaven de nivell i direcció. Això movia terres, arbres, pedres i minerals. Només els ullastres quedaven immòbils i de les seves copes en sortiren ocells de ferro.

Al llunyedar hem vist un broll d’aigua i ens hi hem abraonat cosa de no dir. La calor i la manca d’ombra ens ha deixat estabornits i aquell broll ens ha reconfortat.

Encara hem vist per darrera vegada, potser, la Central d’Ascó que treia núvols de vapor d’aigua del Carme. Fa dies que la divisem, quan ens hi anàvem acostant i ara que ens n’allunyem.

Lleida és la nostra destinació i notem que ens hi anem acostant per les fesonomies dels habitants de La Granadella i per la seva propensió a estirar més el braç que la màniga.

Un home d’origen celta ens ha demanat per llocs d’escalada. Li hem indicat Margalef i s’ha emocionat quan li hem dit que una dona fa 7 anys que l’espera.

A La Granadella una banda municipal ens ha acompanyat fins a la Plaça Major on s’hi feia un concurs de serpentines i s’hi venien pedres curatives.

El viatge es va acabant i a hores d’ara hem perdut del tot les nocions del temps, l’espai i la gravetat.

dissabte 31 d’agost (Torrebesses – Lleida)

Esmorzem a dins la cabana de volta. El sol ha sortit molt abans d’hora i a les 5 del matí ja era al seu zenit.

Una artista ens ha convocat a una església a mig fer de Torrebesses. Ha recollit males herbes per reivindicar-les i les ha anades a cercar a espais on dones acusades de bruixeria celebraven Bocs de Biterna. Se les condemnà a mort en judicis locals. També ens ha ensenyat la tècnica de la cromatografia: extreure els colors de les plantes i deixar-ne petja en papers.

Amb aquesta tècnica hem dibuixat pensaments i imatges que hem acumulat al llarg d’aquest viatge. Dibuixos abstractes del subconscient que hem anat apilant als plecs dels sentits i que ara brollen amb pigments de males herbes i plantes de l’entorn.

Hem deixat els dibuixos penjats a les parets del poble i hem caminat direcció a Lleida amb la sensació d’haver-nos tret un per de sobre que no ens feia nosa però que sí que ens ha alliberat. Així podrem omplir de nou el buit amb nous moments i espais.

Tot el paisatge tendia al groc. Tonalitats lluminoses que ens encegaven els ulls i ens recordaven les nostres representants polítiques exiliades i empresonades.

A la capital de la Catalunya nova hem constatat que l’amazigh hi és llengua cooficial. L’erotisme i la sensualitat del nord d’Àfrica, el tarannà i la manera d’ocupar l’espai públic i el privat és ben característic i diferenciat de les poblacions de la Catalunya vella.

A l’Hotel At-Tagr al-a’là hem deixat les nostres pertinences i ens hem aparellat en habitacions dobles a partir de l’atzar i incalculabes fòrmules matemàtiques.

Una artista ens ha vingut a cercar i ens ha convidat a acompanyar-la per una ruta per la ciutat amb tot de poetes que pateixen incontinència verbal severa.

Durant el trajecte ens ha acompanyat en Carles Hac Mor que pintat de vermell ens mirava per sobre les ulleres. Anava dient que sí i reia per sota el nas mentre un estol de poetes proferia versos en llengua minoritzada. Ha estat un camí ple de sorpreses i girs lingüístics que han contribuit a desordenar les nostres estructures mentals.

De sobte en Màrius Torres, malaltís, ens esperava a l’altra banda d’un carrer ample transitat per cotxes, carros, naus i motos aquàtiques. Hem travessat el carrer però ja no hi era. Sí que hi havia el seu cor en formol amb la nota “guardar-lo i dipositar-lo al peveter més alt”.

Per sopar hem anat a la Suda on hem ingerit menges aràbiques delicioses, de gustos i colors exòtics que han modificat el nostre accent i la posició dels nostres dits.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació