Goiesques o la mirada d’un periodista que ens despulla

Narcís Garolera rescata 110 articles que Gaziel va publicar a El Sol, el diari inspirat per Ortega y Gasset.

Rescatar del purgatori que són les hemeroteques l’obra periodística dels escriptors catalans és una de les facetes de la feina desenvolupada pel professor Narcís Garolera. Si abans ja ho havia fet amb Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, ara tocava Agustí Calvet, “Gaziel”. De fet, Garolera ja feia quinze anys que els tenia preparats aquests 110 articles que Gaziel va publicar a El Sol, el diari inspirat per Ortega y Gasset. La coincidència de la publicació d’aquests textos (¿Seré yo español? Un periodista catalán en Madrid. 1925 – 1930. Editorial Península. Pròleg de Francesc-Marc Álvaro) amb el moment polític pel qual travessa el país són, per si no n’hi havia prou, un motiu més per a la reflexió. Sobre l’exercici periodístic, també. El context en què van ser escrits, a més, tenen la seva importància: durant la dictadura de Primo de Rivera i en el període d’entreguerres.

Però no ens enganyem. Gaziel, en el conjunt dels articles, parla de moltes altres coses. El ventall dels seus interessos era molt ampli: des de la literatura i l’art, la història i la política internacional passant pel motiu central de la seva col·laboració amb el periòdic madrileny: les relacions entre Catalunya i Espanya. O, millor, donar a “conèixer” Catalunya als lectors d’aquell diari i a les elits que representava de la capital de l’Estat. Això que ara en diuen l’encaix, la qüestió territorial, etc. Recordo que fa pocs dies un cronista explicava que algun prohom de Madrid venia a dir, escric de memòria, que, en efecte, a “Madrid” es coneix poc o gens la realitat catalana, però que els catalans també semblaven desconèixer “Madrid”. Si d’entrada acceptem la teoria del desconeixement mutu, aleshores ens adonem que les paraules de Gaziel resulten al cap de gairebé un segle esfereïdores. I ho són per la incapacitat i la incompetència política que travessa la pell de brau. Constatar-ho no és res amable. Provoca angúnia. I un profund desànim. Quan Gaziel parla de l’art de Goya, s’imagina els protagonistes de la política espanyola del seu temps sota els pinzells i la mirada gens compasiva del gran aragonès. El retrat resulta cruel.

Si s’aplica al nostre temps, la cosa és sagnant. Manllevar les paraules de Gaziel i aplicar-les al context polític actual no és, pel cap baix, un exercici del tot prudent. Però la música que es desprèn dels seus articles és massa semblant a la música que s’escolta ara i aquí. Hi ha massa punts de contacte per obviar les reflexions de Gaziel, tampoc es poden obviar les seves reflexions sobre ‘catalanisme’ i ‘catalanitat’. És el nostre moll de l’os mai resolt satisfactòriament.

Algunes teories de Gaziel avui ens poden semblar agafades amb pinces. En algun cas fins i tot naïfs. Agafaré un parell d’exemples. La primera és la de l’ideal ibèric. La Península inacabada, per manllevar-li el títol d’un dels seus llibres. Aquest ideal a mi sembla que només es complirà dins d’una Europa federada. Però no a la manera de De Gaulle —l’Europa dels estats, des de l’Atlàntic fins als Urals—, sinó la que formulava Denis de Rougemont a Lettre ouverte aux europeens, on deia que “la causa de les personalitats nacionals està lligada a la causa de l’Europa federada en el respecte de les diversitats, no pas al manteniment d’aparells estatals formats segons el model napoleònic i que no tenen gaire més que una existència administrativa en els fets, una existència escolar en els esperits”. Deixem-ho aquí, tot i que el llibre de Rougemont hauria de ser lectura obligatòria.

La segona teoria, agafant-se a la història, és que sense la continuïtat dinàstica dels Reis Catòlics es va perdre l’ocasió de fundar Espanya sobre els components reals. Segons ho veia el periodista, el problema és que durant massa temps castellans i catalans es van dedicar a mirar cap enfora (Atlàntic i Mediterrània), oblidant-se de mirar cap endins. A mi la teoria em sembla llaminera però em planteja dubtes. En tot cas llegint-ho vaig recordar les Cartes perses del gran Montesquieu: “Han fet descobertes immenses al nou món i encara no coneixen el seu propi continent. Als seus rius, hi ha ponts que encara no han descobert i, a les muntanyes, nacions que els són desconegudes”. Montesquieu es referia a les Batueques, Extremadura. Però pel cas ja s’entén què volia dir. Sigui com sigui, si agafem un article a l’atzar de tot el recull, posem-hi per cas “Jerarquía y democracia”, el resultat resulta demolidor.

D’altra banda, cal assenyalar que el comentarista corre el perill de no fer justícia al conjunt del recull, atrapat per la immediatesa que li imposa l’actualitat més despullada i que l’arrossega a fixar-se en aquells textos que més toquen la realitat del moment. Perquè de banda l’anàlisi política —sigui de política internacional o estrictament domèstica—, també hi ha un vessant cultural gens negligible com deia abans. Hi ho és tant si escriu sobre literatura —sigui Dostoievski o la sèrie d’articles posats sota l’epígraf d’El siglo de la novela— com si ho fa sobre Art —Murillo, Picasso, Durer, la defensa (ai las!) del nu,— que ens donen una visió completa de l’autèntic periodista corredor de fons.

Per tant, tenim a les mans uns escrits d’una densitat considerable, que exigeixen ser llegits sense prejudicis. Estan exposats amb prou claredat, tot i que la prosa castellana de Gaziel de vegades és una mica pastosa i se’ns enganxi al vel del paladar. Són articles on la mirada intenta sobrevolar la urgència immediata del periodisme que, com passa avui, pateix, per dir-ho amb una afortunada expressió de Rubert de Ventós, “d’hipermetropia analítica”.

Passin i llegeixin: n’hi ha per a tots. No els deixarà indiferents. Els donarà matèria per reflexionar. I no hi passin de puntetes. Perquè la pregunta que formula el títol de llibre, que és el d’un article de Gaziel, sembla mentida que encara avui sigui pertinent fer-se-la. Josep Pla, preguntat una vegada si es considerava espanyol, va contestar que ell era “un espanyol administratiu”. I és que sembla que hi ha coses per les quals sembla que no hagi passat el temps.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació