Girbal Jaume o les virtuts de l’arqueologia

Ningú no es podia imaginar que després de la trilogia novel·lística L’agre de la terra, que reuneix L’estrella amb cua, La tragèdia de Cal Pere Llarg i Oratjol de la Serra, Edicions de 1984 encara recuperaria sis narracions oblidades del molt desconegut Eduard Girbal Jaume, reunides sota el títol de La reencarnació de la Matèria i altres relats. A La Vanguardia, Julià Guillamon escrivia: “Que Eduard Girbal Jaume hagi trigat fins avui a entrar en això que, tot bufats, anomenem el cànon és una injustícia com una casa”. Sobre el cànon, no hi entrarem perquè l’únic cànon que m’amoïna és el cànon de l’aigua.

Però, per què ningú no se’n recordava, de Girbal? Doncs perquè l’home va cometre dos pecats imperdonables: ser un escriptor ruralista en temps noucentistes i rebutjar enèrgicament la normativa de l’IEC. Ja el doctor Borralleras l’hi va comentar a un jove Josep Pla, el 1919 (i ho poden llegir a El quadern gris): ““No cal dir que [Girbal] ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa”. Agnès Prats Soler, l’editora de La reencarnació de la Matèria, als noucentistes els descriu en uns termes gòtics i deliciosos: “els papus que dirigien el concert”. Juraria que Prats Soler es va inspirar en el moment cultural present.

Pel que fa a l’oposició a la normativa fabriana, Girbal es va arrenglerar amb els escriptors més provectes: Àngel Guimerà, Costa i Llobera, Apel·les Mestres, Víctor Català, Narcís Oller, Llorenç Riber, demanin! No l’hi van perdonar. Com diuen als westerns, el millor antifabrià és l’antifabrià mort.  

Encara un últim pecat va ser la immoralitat continguda en les seves obres, com és freqüent entre els escriptors ruralistes: “sang i homicidis, furt i engany, corrupció, deslleialtat, desordre, perjuri, confusió de valors, desagraïment, decadència moral, perversions sexuals, desordres en el matrimoni, adulteris i llibertinatge” (Saviesa, 14, 25). Ho he copiat de la Bíblia perquè només un profeta podia traçar amb tanta exactitud els assumptes dels escriptors rurals catalans. En canvi a la ciutat dels noucentistes tot eren galanies. Fins i tot el 1925 l’Enciclopedia Espasa-Calpe desconsella una novel·la de Girbal perquè “prescindeix de qualsevol conveniència i decòrum social”. El destí amarg d’un escriptor, aparèixer en una enciclopèdia que adverteix els lectors que val més que se n’allunyin.

Per tot plegat, va haver de ser el poeta Enric Casasses que el redescobrís en temps recents, arran de la lectura de Pla, i el 2005 va exercir de parterot –o editor- de L’estrella amb cua, en una mostra admirable d’arqueologia literària. En les nostres lletres, queden dos territoris inexplorats per a descobrir tresors, tots dos l’origen de les sis narracions de Girbal: els premis de prosa dels Jocs Florals –i els treballs presentats- i les narracions o peces periodístiques publicades en diaris i revistes. Així és com Casasses va recuperar una de les millors novel·les catalanes, La tardor barcelonina de Francesc Pujols, que dormia el son dels justos a l’hemeroteca, a les pàgines de Papitu de 1908. I jo no em crec que entre tot el gavadal de columnes, contes i narracions editades en revistes i diaris del XIX, només tinguin valor els articles de Robert Robert, impresos a Un tros de paper entre 1865 i 1866. A Robert el coneixem perquè Carles Riba el va elogiar i editar el 1920. Per gaudir-ne, ens va caldre l’autorització de la institutriu.

De Girbal, se n’acostuma a alabar la llengua en uns termes molt reiteratius: riquíssima, exuberant, matisada, gustosa –els més encarcarats, saborosa-, frescal, un doll espurnejant. No acabes de saber si és una llengua o un lambrusco. Francament, em fatiguen una mica aquests elogis encesos a la llengua d’un escriptor, quan se la destaca com el seu valor principal. Només si una obra m’ensopeix sobiranament, en passo a fer una lectura merament filològica, parant molta atenció a la llengua –lèxic, sintaxi, morfologia, etc.- i prenent-ne notes copioses. Així és com llegeixo Ruyra. Però no és el cas de Girbal, un gran autor amb unes dots d’observació, sàtira, profunditat psicològica, gran capacitat de traçar personatges i desplegar unes narracions àgils, múrries i sorprenents. Girbal no és només una font lexicogràfica abundosa (i a més a més Alcover ja el va buidar tot, el trobaran desmuntat per peces menudes al Diccionari català-valencià-balear).

A La reencarnació de la Matèria –una deformació enginyosa i subtil d’Emetèria, una minyona d’un pis del passeig de Gràcia-, s’hi troben sis contes de Girbal Jaume que estaven escampats i oblidats, tres d’ells ambientats a la ciutat de Barcelona, tota una novetat en l’obra girbaliana. Perquè el ruralista Girbal també va viure a Barcelona i en va escriure. Una obra que no està inclosa a La reencarnació de la Matèria és un discurs de 1912 en una fontada ruralista titulat “Semó dit del ‘Passeig de Gràcia’ o ‘Barcelona, província de tercera’”. Hi escriu que cap a quarts de vuit del vespre el passeig de Gràcia és “l’etern passeig cursi de tota població cursi”. No cal ser un linx per adonar-se dels sentiments que li desperta la ciutat.

Els tres contes barcelonins ens narren el món del pistolerisme, la immigració valenciana, els senyors i les minyones del passeig de Gràcia i un flirt –com se’n deia llavors- del fill del gerent amb una secretària, a les oficines d’una constructora, inspirada en el Foment d’Obres i Construccions S.A., on Girbal va treballar com a administratiu (el gerent del Foment va ser el meu besavi Antoni Piera, i si el conte es basa en un cas real desconeixia aquest episodi familiar). En un dels contes, aquest situat en un poblet de mala mort i no gaire bona vida, hi apareix el primer amor lèsbic que recordo de la literatura catalana moderna. És del 1923, els convido a fer memòria (em diuen per l’orellera que existeix el conte Carnestoltes, de Víctor Català, del 1907).

La reencarnació de la Matèria hauria d’esperonar més tasques d’arqueologia literària com la que ha dut a terme Agnès Prats Soler amb gran encert. Tots hi sortiríem guanyant, perquè com més gruix adquireix la tradició, més s’enriqueix la literatura actual. Per últim, és una innovació molt agosarada com Edicions de 1984 ha omès la publicació de l’índex i empeny els lectors a aprendre-se’l de memòria. L’altre dia vaig recitar l’índex dalt del Turó de l’Home, a la manera de Fahrenheit 451.

  El 1919, el doctor Borralleres va revelar a Josep Pla: “Quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement”. Llegeixin La reencarnació de la Matèria i si hi descobreixen l’equivocació, l’error, els agraïria que me’l fessin saber. Jo no l’he sabut trobar.

Ara, si et subscrius a Núvol per un any (49€), et regalem un exemplar de La reencarnació de la Matèria. Més info aquí.