Gianni Vattimo. Un pensament dèbil, una conversa mai acabada

“Pàtria” no sempre és sinònim de “llar”, però en el cas de Vattimo ambdues coincideixen i amb força.

Ningú no és profeta en la seva pàtria. I el filòsof italià Gianni Vattimo, malgrat haver viatjat molt, és un enamorat de la seva: Torí. Els refranys, però, sempre tenen quelcom de profètic i Vattimo realitzava fa uns dies a Barcelona un acte amb motiu de la cessió del seu arxiu personal a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, ben lluny de casa seva. No és un fet sense precedents, però tampoc podria ser titllat d’esdeveniment habitual. Davant d’un filòsof clau per a entendre la transversalitat contemporània de l’hermenèutica, només una conversa podia fer honor als fets: els assistents de l’acte vam gaudir d’un diàleg amb els filòsofs Josep Ramoneda i Santiago Zabala, professor a la UPF i considerat deixeble de Vattimo.

Gianni Vattimo, que va encunyar el concepte de 'pensament dèbil'

“Pàtria” no sempre és sinònim de “llar”, però en el cas de Vattimo ambdues coincideixen i amb força. El filòsof italià va néixer a Torí l’any 1936 en una època d’embolic polític a Itàlia, i és amb els propis inicis que Vattimo va explicar a Ramoneda la seva relació amb la política: amb només 10 anys, a les places de Torí ell ja debatia entre república i monarquia. Més tard, a la tarda del mateix dilluns, parlant sobre la globalització al Palau Macaya també amb Josep Ramoneda, Vattimo afirmava trobar a faltar aquestes èpoques d’embolic, de moviment: la Itàlia dels deu anys de Vattimo (1946) pot esdevenir un bon paradigma per tal d’entendre el que volia dir.

Vattimo no va pretendre amagar els seus orígens religiosos: es defineix encara avui com un cato-comunista (catòlic i comunista), menys avergonyit de dir que és cristià des de l’aparició del Papa Francesc i més comunista des de la fi de la seva època com a eurodiputat. D’aquesta època d’immersió en la política institucional comunitària Vattimo en va extreure que la Unió Europea va néixer del mercat i avui retorna al mercat, com una mena d’intermediari entre els bancs internacionals i els governs nacionals: «Ens trobem – afirmava a la tarda– en l’època de la política en la seva neutralització tècnica». L’embolic al qual es referia es contraposa amb l’estabilitat que tenen per objectiu els governs democràtics a l’hora de legislar. La política es contraresta amb la seva predictibilitat, pròpia d’algoritmes informàtics; d’alguna manera la tesi d’Engels es porta a terme d’una manera imprevista: «el govern sobre les persones serà substituït per l’administració de les coses i per la direcció del procés de producció».

El marc referencial de Vattimo és important per tal d’entendre allò que a Barcelona va afirmar en ambdós actes: Nietzsche i Heidegger poden arribar a ser una clau interpretativa de l’actualitat, de la globalització i de la dissolució del futur en la seva absoluta manca de canvi real. La diferència que Heidegger va realitzar entre l’Ésser i la qualitat que comparteixen la totalitat de les coses, apunta directament al seu rebuig de l’objectivació del positivisme lògic. «L’Ésser no pot reduir-se al caràcter objectiu compartit per tots els éssers», ja que esdevindria un objecte més. Seguint l’obra de Heidegger ens trobem amb un rebuig de la metafísica, que es pot traduir – segons va afirmar Vattimo – en el rebuig del treball mecanitzat en la societat, en la seva reificació. Vattimo defensa en la seva obra un Ésser que s’obre a èpoques, com llamps que il·luminen un instant sense identificar-se amb allò que il·luminen. Això impossibilita la descripció objectiva i obre el joc a la interpretació.

Vattimo es defineix a ell mateix com a heideggerià, però és conegut per ser aquell qui ha encunyat el concepte de pensament dèbil (pensiero debole). El pensament dèbil tindria el seu centre gravitatori en la frase de Nietzsche: «No hi ha fets, només interpretacions», i voldria néixer de la pregunta no pels mateixos fets, sinó per la pregunta mateixa: ¿Qui pregunta? Segons Vattimo és en aquesta interrogació del discurs que ens fem lliures, ja que possibilita interpretacions alternatives davant dogmes, absoluts i ideologies fortes. Afirmava el pensador italià que aquells qui s’escandalitzen davant la frase de Nietzsche no són els dèbils, sinó els poderosos: a qui el realisme els beneficia; en la pretesa descripció objectiva de la realitat es neutralitza la possibilitat de canvi. La veritat mai no arribaria a ser, doncs, ni absoluta ni per adequació, sinó que podríem assolir-la, parcialment i temporal, gràcies a una hermenèutica compresa sota l’horitzó mai equilibrat de la conversa.

El canvi, l’embolic, és garantia de futur mentre que «globalització i futur són termes antitètics». La globalització es tracta «no només d’una expansió de les fronteres sinó que els interessos d’uns i d’altres ja són indissociables». D’alguna manera això ens converteix en còmplices del sistema – cada vegada més autoritari – ja que, per exemple, la mera acció individual d’estalviar ens converteix en partícips de l’aparell financer global. Això és sovint entès com un alliberament, un alliberament de la matèria: la targeta de crèdit ens permet alliberar-nos de la materialitat del valor. Hem vist, però, com aquesta pretesa llibertat, com aquesta excessiva simbolització del fet material, ha portat a l’especulació i a la creença que podem fer diners amb més diners: i el món, finalment, s’ha convertit en faula.

Vattimo atorga un paper important al pensament dèbil a l’hora de defensar societats diverses i múltiples. No es tracta de causar un desordre constant, sinó «d’alentir un mecanisme que es precipita cap al desastre» mitjançant iniciatives polítiques, gràcies a «la predisposició a tenir un esperit juvenil». Aquestes iniciatives haurien d’esdevenir una escletxa en l’homogeneïtzació de les múltiples veus que duu a terme la globalització, i insuflar un pensament indisciplinat en l’estabilitat que ho canvia tot ràpidament sense canviar res fonamental. Finalment, «en l’etcètera, es troba tot» i aquell qui vulgui aprofundir en el pensament (tant editat com inèdit) de Vattimo ara ho té infinitament més fàcil amb una o (preferiblement) més visites al seu arxiu personal, a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació