A Pere Calders
Té gairebé dos anyets, sap que no pot guixar a terra amb els colors, a terra no, diu, ho sap, només sobre el paper, però agafa el verd i s’hi aplica, s’hi està una bona estona…
I fa créixer herba al parquet.
I nosaltres, entre emprenyar-nos amb ell i no emprenyar-nos-hi, entre crucificar-lo i comptar fins a cent, triem creure’ns el seu gest.
Hi caminem descalços. Hi juguem a pilota. Hi fem tombarelles. I havent sopat ens hi estirem panxa enlaire a mirar els estels, contentíssims de tenir per fi jardí tot i viure en un cinquè tercera.
Al final, a casa ens salva la imaginació. De vegades, ni això. Però sovint és tot el que tenim.