Gemma Lienas: “No pot ser que els creadors no cobrem res”

L’escriptora Gemma Lienas ha publicat El rastre brillant del cargol (Editorial Fanbooks), un thriller juvenil sobre el ciberbullying i l’assetjament a internet, amb un protagonista molt especial: el Sam, un adolescent amb el síndrome d’Asperger. La Gemma Ventura l’ha entrevistat a casa seva. BiBi Oye li ha fet les fotos.

Un cargol és un animal que quan algú el toca, immediatament es pot refugiar dins la seva closca. Que passeja entre tolls arrossegant el seu amagatall. Que conviu amb la seva pròpia cova. Identificat popularment per la seva tenaç lentitud, és un mol·lusc que si sota les seves antenes hagués de dibuixar-li un caràcter, el faria més aviat tímid, prudent i reservat.

Mentre va empenyent pacientment el seu cos, darrere de cada laboriós moviment hi deixa un rastre. Un rastre brillant, una petjada gairebé invisible. Aquest petit testimoni ple de resplendor, de llum, és el mateix que també deixen els Aspergers. Entre les complicitats d’aquest paral·lelisme, podem entendre com ells també es retrauen i es refugien dins seu i prova d’això és que, fins i tot, si ploren, només ho fan llàgrimes endins. Dins d’una bombolla que tot i que estigui plena de vida segueix incompresa de cara enfora. Parlem doncs, d’una síndrome que naturalment té molts aspectes positius i constructius, com per exemple, l’alta capacitat per analitzar els detalls o l’elevadíssima objectivitat amb què arriben a raonar. Però qualsevol avantatge, fins i tot, qualsevol dels continus intents d’adaptació, es veuen encarats amb la impermeabilitat d’una societat que accepta molt malament les diferències. És més, que imposa com a únic model vàlid de cervell, el seu.

I en aquest llibre, més enllà de la trama que entrelliga la problemàtica de l’assetjament i del ciberbullying, s’hi llegeix un rerefons: l’exercici de deixar de mirar-nos el melic i sobretot, d’abandonar la tendència d’assenyalar tot allò que és diferent de nosaltres amb l’únic objectiu d’inferioritzar-ho. No. La nostra societat és pluralment variada, i possiblement, aquesta riquesa es valora amb l’esforç d’empatitzar i no amb la sentència, gandula i simplista, d’apuntar, disparar i despreciar amb un sol dit.

Avui, amb la Gemma Lienas, m’aproparé a la immensa realitat i complexitat de l’Asperger. Amb el compromís de conèixer i reconèixer el nostre entorn des d’un punt de vista més humà. De sumar. D’avançar junts. D’unir diferències. De sentir com es poden arribar a conjugar mons aparentment paral·lels. Avui, més que d’un món, parlarem d’un univers, on, depenent en bona part de nosaltres, també en podrem formar part.

Gemma Ventura: Aquest llibre ajuda a trencar el tòpic, la visió única i estereotipada de l’Asperger.

Gemma Lienas: Potser la idea que té la gent de l’Asperger és la del individu que té una intel·ligència focalitzada i molt desenvolupada en un punt concret, i en tota la resta té una intel·ligència molt limitada. Però clar, d’Aspergers n’hi ha tants com de persones neurotípiques. I per tant, tots som diferents. I n’hi ha, com el Sam, que tenen una intel·ligència normal, més aviat tirant a alta, i aquest és el protagonista que jo volia fer.

G.V: Ressaltant el seu paper constructiu dins de la societat, per tal de fugir del victimisme i del menyspreu.

G.L: Sí, això està claríssim! Jo penso que les diferències entres les persones són importants perquè aporten valor a les relacions i a la vida. I em sembla, precisament, que vivim en una societat que és poc tolerant. De fet, els Aspergers es queixen de com en som d’intolerants amb la gent que és diferent de nosaltres. I és veritat. Si t’hi fixes, som intolerants amb els Aspergers i amb tot el que és diferent. Aleshores el que volia posar de relleu és que una persona amb Asperger sí que té unes diferències respecte una persona neurotípica, però també té moltes coses bones i com diu el rastre brillant del cargol, és qüestió de saber mirar aquest rastre brillant que deix al passar.

G.V: Entre molts altres avantatges, tenen un punt de vista molt objectiu. I segons per què això pot ser molt necessari!

G.L: Exacte. Fixa’t en una cosa, a Holanda hi ha una empresa que fa jocs informàtics, digitals, que només contracta gent amb Asperger perquè tenen una determinada manera de mirar les coses que no ho té la gent neurotípica! I ara també s’han instal·lat a Barcelona. A aquestes empreses els hi va molt bé, ja que com que els Aspergers tenen una manera diferent de raonar, són molt més enginyosos. Hi ha una fotografia molt interessant que es pot trobar per internet que són tot de grans de cafè i et demanen que hi busquis una cara. La gent neurotípica no és capaç de trobar-la perquè només veiem el conjunt, en canvi ells veuen els detalls i són capaços de trobar la cara. O sigui que tenen una forma de percebre la realitat diferent de la nostra. Nosaltres percebem el conjunt i ells perceben els detalls. A nosaltres ens xoca molt aquesta manera de fer, però a ells els hi xoca la nostra i el més bo és que són complementàries entre elles. Per tant, si no tinguéssim tan arrelat que la gent ha de ser d’una determinada manera! I ho dic entre cometes perquè no existeix la normalitat. Qui defineix la normalitat? Clar, els neurotípics com que som més hem decidit quina és la normalitat i aleshores resulta que els Asperger surten a la bíblia de la psiquiatria com un trastorn amb unes determinades característiques però clar, ells ens tenen identificats a nosaltres també com una gent amb unes determinades característiques que els poden resultar estranyes. Tot depèn des de quin punt de vista et mires les coses.

G.V: És la tendència profundament estesa d’atacar les minories i les diferències.

G.L: Però això és una pena perquè realment la pluralitat de maneres de veure les coses és molt més enriquidora que no pas si tots som monolítics.

G.V: Llegint aquest llibre també te n’adones de com de desprotegits i indefensos estem quan naveguem per internet. I que al mateix temps, hi ha un gran descontrol en el fet que pots navegar i fer el que vulguis sota la disfressa d’un aparent anonimat.

G.L: És que és veritat, de fet, estem molt desprotegides les persones a internet i no només pel que dius que l’anonimat fa que la gent s’atreveixi a fer coses que fins i tot a la vida real no s’atrevirien a fer, com atacar a una persona, insultar-la, etc; sinó que a més a més, estem molt desprotegits perquè les nostres dades serveixen perquè les grans empreses, des de Google fins a Facebook, comercialitzin amb elles. És a dir, el fet que sigui gratis, perquè ho podem utilitzar sense pagar, no vol dir que realment no tingui un cost elevadíssim per nosaltres. I el cost que té és que perdem la nostra privacitat. Naturalment aquest cost és el que els hi permet a ells guanyar molts diners. Perquè ells no guanyen diners amb les coses que nosaltres pengem al Facebook, però sí que guanyen diners donant a empreses i a Governs totes les nostres dades, perquè això fa que estiguem controladíssims. De fet, per exemple, si entres a una pàgina web d’una immobiliària o de moda, al cap de dos dies, quan tu estàs llegint un diari digital, t’apareixen anuncis d’aquella web que havies visitat. Per què? Perquè donen les nostres dades a totes les empreses. Penso que això és terrible! Per mi internet, que hi ha gent que ho associa amb llibertat, em sembla un invent fantàstic, però per altra banda és Gran Hermano!

G.V: La sensació de llibertat que té molta gent és fictícia, ja que vagis on vagis, sempre deixes rastre!

G.L: És que és brutal! Tothom t’està veient! Estem molt més controlats que abans!

G.V: Que passejant pel carrer?

G.L: Bé, ara cada vegada més! Però això és un problema de les comunicacions, ja que amb el mòbil les operadores saben perfectament on estem. Per exemple, quan desembarquen els turistes d’un creuer, poden saber on van majoritàriament perquè poden seguir-los-hi la pista a través del seu mòbil. O un dia busques un viatge per anar a Turquia i al cap de dos dies comencen a aparèixer viatges a Turquia. Al començament penses, però que estrany, quina casualitat! I no és cap casualitat. A mi és una cosa que em fa molta por!

G.V: Hi ha una altra realitat molt temible, que també apareix al llibre, i és la de les persones que s’inventen un personatge per aprofitar-se i manipular, en aquest cas, dels nens i adolescents.

G.L: Però això passa moltíssim! Per escriure aquest llibre jo em vaig documentar molt i una de les coses que vaig fer va ser anar a parlar amb el cap del servei de la unitat de delictes a les persones, que el que fan és investigar, per exemple, tot l’assetjament a través de les xarxes, la pederàstria. Vaig passar tot un dia amb ells i em vaig quedar horroritzada! Em van explicar unes coses terribles! Em van dir que cada vegada baixa més l’edat de la gent, bàsicament nois, que es dediquen a perseguir nens sexualment. Em deia que hi ha molts “ninis”, nois que ni estudien ni treballen, que com que es passen el dia sols a casa amb internet, el que fan és entrar a pàgines pornogràfiques. La pornografia té un efecte similar al de la droga. És addictiu. Aleshores cada vegada necessites imatges més fortes perquè et causin el mateix impacte. Com que et saturen els receptors per obtenir la mateixa resposta que obtenies abans, necessites incrementar la dosis. Doncs aquí passa el mateix. Necessites incrementar el nivell de brutalitat de les imatges. Llavors, molta de la gent que està enganxada a les pàgines pornogràfiques, acaba consultant pàgines de sexe amb nens. Aleshores el següent estadi és passar ja a l’acció. I cada vegada hi ha nois més joves que es dediquen a això. Jo ho trobo terrible!

G.V: I arriba el punt en què un fa el que sigui per tal d’alimentar l’addicció, fins i tot, manipular a nens!

G.L: Jo el dia que vaig estar amb ells i que em van donar molta informació, no vaig voler veure imatges, però cintes sí que en vaig sentir. Hi havia per exemple un pederasta que amenaçava a un nen i el tenia completament contra les cordes, era brutal.

G.V: Això per un nen de 12 o 13 anys deu suposar una enorme impotència.

G.L: És que és molt vulnerable. Tot i que fins i tot la gent gran també ho som eh? Perquè a la novel·la hi ha un moment, al marge de la qüestió de la pederàstria, en què al Sam, el protagonista, li fan bullying per internet. Jo vaig patir ciberassetjament perquè em van confondre amb una defraudadora. Jo no era a Barcelona, estava a un lloc on no tenia connexió, i quan vaig tornar a connectar-me vaig patir tot aquest bullying. La sensació que vaig tenir va ser molt dura i vaig pensar que déu ni do, si jo em sentia d’aquella manera, com es podia sentir una persona sense recursos? Perquè a mi em van deixar el mur del Facebook ple de missatges terrorífics de “ets una mala persona”, “com pot ser que siguis així”, insultant-me de totes maneres i amenaçant-me: “et vindrem a buscar a casa teva”, “posarem pancartes al carrer”, “trucarem a les ràdios i explicarem qui ets”. Bé, una cosa terrible. I jo vaig passar dos dies molt tocada. I clar pensava, si jo que tinc recursos, que me’n vaig anar de seguida a la policia a posar una denúncia, que ho vaig penjar al meu Facebook, que tinc una família amb qui puc parlar; em sentia tan malament; com s’ha de sentir una persona de 12 o 13 anys a qui li passi una cosa així?

G.V: Això dóna a entendre que sembla que a internet tot estigui permès. Un pot insultar, pot dir de tot i no passa res.

G.L: Perquè a internet existeix l’anonimat. No dónes la cara, no dius qui ets. Per tant tu pots insultar a una persona i dir-li vindré a buscar-te a casa teva i et pegaré, però potser no t’atreviries a fer-ho cara a cara. Perquè a més a més, l’altra persona no pot reaccionar immediatament. Perquè cara a cara, l’altre diria: “però escolta què m’estàs dient?” I a més sabria qui és qui li està dient.

G.V: Internet et dóna una cuirassa.

G.L: Sí, exacte.

G.V: Per altra banda, delata la llarga distància que hi ha entre la vida digital i la vida real. Semblen dos mons paral·lels!

G.L: De fet la intriga del llibre avança per dos camins: un és el camí real, en què ens preguntem si el Sam, tot i les seves limitacions en les relacions socials, aconseguirà establir una relació amb la Martina; però l’altra va per la xarxa, és virtual, aconseguirà el Sam aturar al pederasta abans no passi res?

G.V: Precisament amb la Martina veiem un perfil de víctima que tampoc és el més comú. És a dir que trenques el tòpic del típic prototip de persona fràgil. Tots podem ser vulnerables?

G.L: A mi em passa molt quan vaig a fer xerrades sobre la violència de gènere, que la gent té el prototip de “era una dona dèbil”. I no sempre és així. Hi ha dones potents, amb una carrera, guapes, brillants i que en canvi pateixen violència de gènere. És a dir, no hi ha un model de víctima. Només hi ha unes circumstàncies favorables a què en un moment determinat hi caiguis. Perquè evidentment la Martina no és el prototip de víctima. És una noia espavilada, vital, entusiasta, que s’enfronta a les coses; i en canvi cau en un parany i després li és difícil sortir-ne. És a dir, el problema és la primera caiguda, perquè cada vegada pot portar-te més cap avall. Però no és tant que tu tinguis un determinat patró i siguis d’una determinada manera, com una circumstància que et porta a una situació que després cada vegada es complica més.

G.V: Igual que no hi ha un prototip de víctima, tampoc n’hi ha d’abusador.

G.L: No hi ha un patró d’abusador, però el que sí que està clar és que l’abusador té unes idees determinades. No són malalts, són gent que han considerat a l’altre com un objecte. Això passa molt també amb la violència de gènere. Costa molt atacar a una persona de tu a tu, per exemple físicament, perquè la persona emet uns missatges que el que provoquen és l’atenuació. En el cas dels gossos, quan un gos ataca a un altre gos, el que està perdent emet uns senyals. Es posa panxa enlaire i això fa que l’altre aturi la seva agressió. En el cas de la violència de gènere passa el mateix, les víctimes emeten uns senyals, però l’abusador no les veu. I no perquè estigui malalt, sinó perquè té unes determinades idees. A vegades les idees són molt potents i poden passar per damunt de moltes coses. Pensa per exemple en el cas d’un suïcida en un mercat de Bagdad. Imagina’t que tu autoimmoles les teves idees per matar altra gent. És a dir, que tu estàs disposat a passar per sobre d’una cosa que és molt potent, que és el teu instint de conservació, però que hi ha unes altres idees que te l’inhibeixen i que aconsegueixen que tu decideixis matar-te en nom de les idees per matar a més gent. Bé doncs, les idees són tan potents que hi ha gent que les té al cap i el que fa és veure l’altra persona com un objecte. La violència de gènere és això, és considerar la dona com un ésser inferior i no valorar-la com algú igual a tu, i per tant, maltractar-la. I en el cas dels pederastes igual. Ells s‘autoconvencen que la relació entre un adult i un nen és perfectament lícita, i passen per damunt de tot perquè ells tenen les seves idees. No són gent malalta eh? Són gent absolutament convençudes. Les idees poden ser molt perilloses.

G.V: Fins al punt de voler-ho portar al Parlament i fer-ho legítim.

G.L: Sí, això és cert! A Bèlgica durant un temps va estar legalitzat, ara ja no.

G.V: En el moment de parlar del pedòfil, no t’introdueixes dins seu com fas amb altres personatges sinó que agafes més distància. És a dir que evites recrear-t’hi.

G.L: Està fet expressament, si t’hi fixes el Sam està explicat en primera persona perquè jo vull que el lector es posi a la pell d’una persona amb Asperger i sàpiga què és viure en un món on la gent no l’entenen. I que experimenti i hi empatitzi. Però en el cas del pederasta, jo no volia que en cap moment el lector o la lectora empatitzés amb ell. Volia crear una distància total i no volia entrar dins del seu cap perquè si entro dins del seu cap, potser l’he de justificar dient que de petit va patir abusos sexuals. I a mi m’és igual per què ha arribat a aquest estat, el problema és el que fa. Aleshores poso molta distància i el descric d’una manera absolutament objectiva. Sense posar-me mai dins seu, ni dir què pensa o què sent. No. Em limito a dir el què fa i a més, sense posar-hi adjectius que indiquin cap mena d’implicació meva amb el personatge.

G.V: “Jo no sé per què tria per ser mestre un paio tan poc avesat a les diferències” . Una oportunitat per valorar l’ofici de mestre en la vessant més humana.

G.L: Exacte, perquè te n’adones de com n’és de difícil a vegades trobar gent que l’entengui. I te n’adones que a les escoles hi ha gent meravellosa, gent que li fa costat però pots trobar-te amb professors que fins i tot fan bullying als alumnes que són diferents. Perquè jo això ho he vist. Al llibre per exemple hi ha l’Alícia que és una professora fantàstica, que és la tutora, però després n’hi ha un altre, el professor de filosofia, que segurament és un bon professor però que no aconsegueix entendre que hi ha gent diferent i per tant el que fa és fer-los-hi bullying a aquests alumnes.

G.V: Més enllà d’ensenyar que dos més dos són quatre, hi ha una sèrie de valors per transmetre.

G.L: Hi ha mestres que són fantàstics i que em trec el barret davant seu perquè trobo que són aquests els que es preocupen no només d’ensenyar matemàtiques sinó que tenen uns determinats valors. Jo, al llarg de la meva vida, m’he trobat amb mestres meravellosos, ara bé, també me n’he trobat d’altres que no ho són tant i alguns que arriben a ser bordes amb els alumnes, sobretot amb els especials. I això ho trobo imperdonable.

G.V: Al llibre hi ha moments fins i tot per convocar manifestacions, en el context en què estem vivint, fins a quin punt era necessari introduir-ho?

G.L: Els meus llibres sempre són molt realistes i jo bec també del que passa al meu voltant. A mi tot el que va passar des que va començar aquesta suposada crisis que ens està fent perdre drets en tots els sentits, que ha provocat aquestes retallades i desigualtats en què cada vegada els rics són més rics i els pobres són més pobres; ho trobo tan terrible que ho puc aprofitar per posar-ho al meu llibre. Puc aprofitar per parlar de les retallades que s’han fet a la universitat i que estan impedint que molta gent accedeixi a una beca i pugui estudiar. O sigui que la gent no tingui les mateixes oportunitats per una qüestió de si has nascut en un lloc o en un altre, em sembla horrible. Crec que teníem una societat molt més justa fa uns anys que ara. I no m’agrada gens.

G.V: I tu que sempre has estat a peu de canó en la lluita feminista, els intents de prohibir l’avortament com els has rebut?

G.L: Les dones estem perdent molts dels drets que havíem aconseguit en els últims anys. A més, totes les retallades estan afectant molt a les dones perquè malauradament encara són les que s’ocupen del temps de tenir cura de la família, de la casa, de les criatures. Què vol dir això? Que la persona que té la responsabilitat de la cura, que majoritàriament encara són les dones, tot això els hi cau al damunt. Estem anant enrere.

G.V: Les mateixes lleis que s’estan fent cada dia afavoreixen les desigualtats.

G.L: Absolutament.

G.V: Havent publicat més de vuitanta llibres, com pot sobreviure ara El rastre brillant del cargol en la cultura instaurada del tot és gratis?

G.L: És que no pot. Vull dir, jo no puc viure ja dels llibres. Tinc molts llibres publicats, es venien bé i per tant jo podia viure, sense ser milionària, del que escrivia.

G.V: Fins quan més o menys? Quan vas començar a notar que t’afectava aquesta situació?

G.L: Mira, fa quatre anys va ser l’últim any que vaig cobrar uns drets d’autor que estaven bé. Després, m’han anat baixant tant i tant, que ara ja no puc viure d’això. Està molt malament. Jo crec que la gent no entén que no hi ha res gratuït. Per exemple, la sanitat no és gratuïta, la paguem a base d’impostos i està molt bé que sigui així, que tothom pugui anar-hi, perquè paguem impostos perquè tothom tingui dret. És com l’educació, que l’escola també hauria de ser gratuïta per tothom, però això no vol dir que no costés diners, perquè els mestres bé els paga algú! Bé doncs, amb la literatura, amb la creació, passa el mateix. Està bé que la gent tingui accés sense haver de pagar, però algú ho ha de pagar. El que no pot ser és que els creadors no cobrem res. És que això la gent ho hauria d’entendre. De fet, els editors tornen bastant animats de les fires d’Estats Units, perquè allà les vendes no han baixat gairebé. Allà la gent continua comprant llibres i a més a més, no se’ls descarrega gratis, els paga. Jo no sé què passarà a aquí, però així no pot anar la cosa, vull dir, la gent que ens dediquem a la creació no podem viure.

G.V: L’esperit de superació i la valentia, podrien definir el rerefons d’aquest llibre?

G.L: Sí, de fet el Sam, com qualsevol persona que té alguna cosa que el fa diferent dels altres, necessita la capacitat de superació perquè té molts entrebancs a la vida. Aleshores jo crec que el Sam és un personatge que és capaç de sobreposar-se a tots els entrebancs que té i tirar endavant. És veritat que té un suport molt important que és el de la seva germana. La seva germana a mi m’importava perquè crec que les persones que tenen algun tipus de discapacitat que les fa diferent de les altres, necessiten encara més algú que els hi faci costat. I en Sam té una família evidentment, on el pare i la mare sempre són incondicionals, però a més té la germana que li serveix per connectar-lo al món dels neurotípics que li és tan difícil. Ella li fa de traductora.

G.V: Ara que vivim entre pantalles, creus que els ulls és el pont més directe per conèixer a algú?

G.L: A veure quan ens mirem els ulls tenim molta informació. Jo si et miro els ulls, sé si m’estàs escoltant, si t’estàs avorrint… els ulls ens diuen moltes coses, l’expressió de la cara, el to, com estàs asseguda… tot aquest llenguatge corporal, que no és el verbal, ens dóna molta informació. Però en canvi, als Aspergers no els hi dóna cap. Per això els Aspergers no miren els ulls, perquè a ells mirar els ulls no els hi serveix de res, els incomoda. I per això no es miren.

G.V: Hi ha altres maneres d’apreciar aquest rastre brillant.

G.L: I tant que sí! Hi ha moltes maneres d’apreciar aquest rastre brillant. Jo trobo que la gent que té Asperger té unes virtuts i unes qualitats que jo aprecio moltíssim. Són una gent molt tolerant, lleial, sincera. Tenen una sèrie de virtuts que jo trobo que són molt interessants. Ara bé, si el que esperes és que et donin molta conversa o que t’abracin vint-i-cinc vegades al dia, això no t’ho donaran!