Freud i el 155

L’aplicació de l’article 155 s’ha ajustat a les parauales que Romanones va dir fa un centenar d’anys.

El nacionalisme espanyol ha trobat la panacea en el 155, la xifra màgica que conté la unitat indivisible, la tríada hermètica, el 69 i el número pi. En pronunciar el conjur, els militants, simpatitzants i votants de Ciutadans, de Vox i del PP –a més de bona part dels feligresos socialistes- experimenten una sensació propera a l’èxtasi, perquè l’aplicació de l’article s’ha ajustat escrupolosament al principi jurídic que sempre ha regit el Regne d’Espanya, el que Romanones va deixar enunciat així, ja fa un centenar d’anys: “Al amigo, el culo, al enemigo, por el culo y al indiferente, la legislación vigente”. Sàvies paraules que caldria inscriure al frontispici del Congrés de Diputats, com a avís per a navegants.

Hi ha una versió una mica més moderna, menys irreverent: “La burra es mía y se monta quien yo quiero”, que Florián Rey posava en boca de Perico, el rústic interpretat per Miguel Ligero a Nobleza baturra (1935). Estrenada en ple bienni negre republicà, és una pel·lícula molt reaccionària, protofranquista, amb la bellesa inquietant d’Imperio Argentina, com un reflex de la involució política que patia el règim i feia presagiar el desastre. Les tensions entre el govern filofeixista de Lerroux i el govern Companys, empresonat després dels Fets d’Octubre, ens resulten ben familiars en aquests dies de judicis, mentides i cintes de vídeo que no es poden veure. “La burra es mía”, i els catalans, condemnats a anar a peu, amb una sabata i una espardenya, perquè hem assumit el nostre paper de someres de la història. Però: quina és l’etiologia d’aquest fenomen psicosocial?

Thomas Hobbes ens dona la resposta: “Crec que hi ha una inclinació general en tot el gènere humà, un perpetu i neguitós desig del poder pel poder que només s’atura amb la mort”, escrivia el 1651. Ignorem si la creença de l’autor de Leviathan –tot un presagi de Nietszche- pot erigir-se en regla universal, però sabem que s’acompleix escrupolosament en el cas hispànic. La nostra història dels darrers segles, dels darrers anys, dels darrers mesos, de l’escandalós judici del Suprem s’explica amb aquesta idea tan senzilla: que les elits espanyoles volen el poder, tot el poder i només el poder. Des d’aquesta premissa podrem entendre la proliferació de falsedats, injúries, amenaces, intoxicacions, extorsions, imposicions, manipulacions, xantatges, insults, coercions i violències físiques i simbòliques que hem patit estòicament, dia sí i dia també. I encara ho podrem entendre millor si plantegem la qüestió sota la llum de la psicoanàlisi freudiana. De fet, es tracta d’un tema doblement freudià, perquè concerneix tant a Sigmund Freud com a sa filla, Anna.

En efecte: el 1936, Anna Freud publicava a Viena El Jo i els seus mecanismes de defensa (Das Ich und die Abwehrmechanismen), que desenvolupava un concepte freudià del 1915, el de “Mecanismes de defensa del Jo”, les estratègies psicològiques emprades inconscientment per protegir-nos de l’ansietat i l’angoixa que apareixen quan ens sentim amenaçats per la culpa. L’any 1932, vell i malalt, Freud publicava un text ple de saviesa i compassió, Les noves conferències d’introducció a la psicoanàlisi, on recordava unes paraules de l’evangeli (Mateu 6:24 i Lluc 16:13 ): “Ningú no pot servir dos amos al mateix temps”, per assenyalar que el pobre Jo està condemnat a servir-ne tres, cadascú amb les seves exigències que sovint no es poden conciliar amb les dels altres. Els tres senyors, diu Freud, són el món, el Super-jo i l’Això, i cal recordar que el Jo és moral i el Súper-jo -la consciència moral- és hípermoral, mentre que el món i l’Això –el vell inconscient– són amorals, de manera que feina rai. Impulsat per la realitat, el Jo lluita per establir una harmonia entre les tres forces, la qual cosa ens ha de dur a exclamar sovint: “Que difícil és viure!”, de manera que: “Quan el Jo ha de reconèixer la seva feblesa, s’omple d’angoixa: angoixa real davant del món exterior, angoixa de consciència davant del Súper-jo i angoixa neuròtica davant de la força de les passions de l’Això”.

Cal tenir present que el nombre de mecanismes de defensa varia segons els autors ocupats en el tema. A més dels Freud, hi ha les aportacions de Melanie Klein, Jacques Lacan, Otto Kernberg o Phebe Cramer, entre d’altres, però en qualsevol cas, Anna Freud en va establir una desena, entre els quals hi ha els set que el Regne d’Espanya ha emprat sistemàticament en relació a Catalunya: la repressió, la projecció, la identificació, la negació, la racionalització, l’agressió i la regressió. Repassem-los un per un:

1.- La repressió és el mecanisme més important. El Jo intenta controlar i eliminar les pulsions inconscients que entren en conflicte amb el principi de realitat o amb el Súper-jo. Freud veu en aquest mecanisme el fonament de la psicoanalisi, perquè el seu estudi obre l’accés al coneixement de l’inconscient per l’anàlisi dels somnis i de les neurosis. En el cas dels espanyols, com succeeix amb totes les velles potències imperials, s’han avesat històricament a la repressió exterior de revoltes, però alhora han hagut de practicar una dura repressió contra els seus propis impulsos destructius, en la mesura que parlem d’una societat de llarga tradició militarista dirigida per un nucli dur d’alts funcionaris i elits econòmiques i polítiques, amb una Weltanschauung molt primària, ultranacionalista, amb la seva compulsió permanent a agredir qualsevol diferència: jueus, moriscos, luterans, amerindis, catalans, homosexuals o ateus, posem per cas. El seu discurs hegemònic domina la societat a través dels mitjans de comunicació que controla, amb la creació d’un estat d’opinió favorable als seus interessos: premsa escrita, ràdio, televisió, premsa digital i xarxes socials, tota una nodrida troupe de corifeus que han de menjar de la mà de l’amo.

2.- La projecció, l’atribució a altres persones de les pulsions i conflictes interiors que es consideren intolerables, per tal d’atribuir-ne les pròpies faltes i deficiències i, així, evitar la culpa. En relació amb Catalunya, els aparells de l’Estat i, especialment, els seus aparells de propaganda, projecten: 1) la seva violència, covertint les manifestacions pacifiques com les Diades o la protesta cívica del 20 de setembre a Rambla Catalunya en “tumultuos” violents; 2) el seu adoctrinament, amb l’obsessió pel control de l’escola catalana, que ve del fet que a Espanya no hi ha hagut trencament amb l’adoctrinament franquista i els alumnes aprenen les mateixes fantasies històriques (Don Pelayo, El Cid, el Tanto monta i l’Agustina de Aragón, filla de Fulleda); 3) la persecució lingüística: amb l’absurd argument que el castellà està discriminat, cosa que es desmenteix amb cinc minuts de passejada per qualsevol carrer de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona o l’àrea metropolitana, en general; 4) l’autoritarisme: un vell tic inequívocament espanyol que s’atribueix cínicament als governs catalans; 5) la intolerància: lligada a la persistència sociológica del franquisme, s’aplica a una societat com la nostra, quan, en la mesura que som terra d’acollida des de sempre ens hem hagut d’ensinistrar a gestionar la diversitat; 6) etcétera.

3.- La identificació, el mecanisme oposat a la projecció. El subjecte tendeix a transformar-se en un altre, per l’assimilació d’algun atribut de la persona que ha adoptat com a model. Freud explicava que en la resolució del complex d’Èdip l’infant s’identifica amb el pare després de la fantasia del seu enfrontament. La inevitable identificació del Regne d’Espanya és amb els estats madurs, les democràcies europees consolidades i, especialment, amb la República Francesa, tan centralitzada, moderna i eficient com voldria ser Espanya. Germà Bel ho ha explicat molt bé a Espanya, capital París (2010) [+info aquí], que resumeix el drama a partir de dues premises: 1) Que Madrid voldria ser París, i 2) Que Madrid no serà mai París. Perquè, fins que la cort de Felip II s’hi va instal·lar l’any 1561, era una localitat de segona, sense gaire història, “un lugar ingrato, resistente a cuantas reformas pudieran idearse” -escrivia Pérez Galdós- “que parecía responder a la idea de que fuera una Corte provisional”, sense un riu digne de tal nom (“arroyo aprendíz de río”, diu Quevedo del Manzanares) i lluny del mar (“rompeolas de todas las Españas”, en diu Machado, com a premi de consolació, tot i que el 1989 el grup de pop gallec The Refrescos insistia a posar el dit a la nafra amb el seu èxit “Vaya, vaya, aquí no hay playa”). Per tant, no té les condicions per ser una gran capital, com Barcelona, París, Londres, Roma o Berlín i, de fet, és més aviat una mena de Las Vegas, un lloc insostenible, “un lugar en medio de la nada, rodeado de estaciones de ferrocarril”, insistia Galdós, que des de sempre ha depès del seu hinterland per sobreviure, “un centro de absorción, distribución y consumo de rentas”, confessava el 2003 Luís Ángel Rojo, governador del Banc d’Espanya.

D’aquí, el peculiar sistema radial de les comunicacions espanyoles, el famós “Kilómetro cero” de la Puerta del Sol, símptoma de la submissió de tot el territori a la capital, que Bel relacionava amb unes paraules de La riquesa de les nacions, d’Adam Smith (1776), com si fossin una premonició: “Una carretera magnífica no pot travessar un territori on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l’administrador de la província, o la d’algun senyor a qui l’administrador considera convenient fer la cort”. Precisament és aquest el drama de l’Espanya radial, que està feta amb uns criteris polítics que són antieconòmics i que han convertit la capital del regne en una megalòpoli especialitzada en l’explotació del seu únic recurs: la indústria del poder.

4) La negació. “Castilla miserable, ayer dominadora/ envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”, escrivia Antonio Machado. Aquest ignorar és un negar en el sentit freudià: la negació és el rebuig de la realitat davant la incapacitat d’acceptar les dificultats que presenta, en ser percebuda com a dolorosa o perillosa. Es tracta d’un mecanisme que va interessar vivament el pare de la psicoanàlisi, que entre 1894 i 1938 l’estudiaria en una dotzena d’assajos. La persistent negació espanyola de la realitat nacional de Catalunya procedeix de la seva incapacitat per superar el trauma del “Desastre del 98”, un fet que Lluís Racionero –exhippy, exERC, expepero i tot un personatge- explica molt bé a Entre dos guerras civiles: que, després de la pèrdua de les darreres colònies americanes, Espanya va rebutjar la proposta regeneracionista del catalanisme, amb la possibilitat d’una modernització efectiva d’un estat en fallida moral i política, ofegat pel caciquisme. En tancar-se mentalment en la Castella mítica dels germans Machado, Azorín, Unamuno o Baroja; la reacció al “Desastre” ha estat desastrosa per a Catalunya i Espanya, amb més Castella, més misticisme, més irracionalisme i més militarisme –ingredients fonamentals del franquisme que encara persisteix.

5.- La racionalització. L’any 1908 Alfred Adler aportava aquest concepte, que definia com el procés de construcció de la justificació lògica –a posteriori- d’una conducta irracional ja desenvolupada, per tal d’amagar-la, justificar-la o encobrir-la, de manera que resulti coherent i acceptable des del punt de vista moral. Tota la repressió que els aparells de l’Estat han exercit sobre Catalunya en els darrers segles i també els darrers episodis després de l’1 d’ocubre de 2017 responen a una racionalització de la injustificable repressió, impròpia d’una democràcia europea.

6.- L’agressió. És l’atac a l’adversari com a resposta a una amenaça real o fictícia, per protegir l’autoestima, amb la qual cosa es pot justificar i, alhora, afirmar la pròpia superioritat i obtenir beneficis econòmics. Pot ser física i manifestar-se en la seva forma més primitiva –el cop, la mossegada- o pot ser psicològica (humiliació, menyspreu, insult). Generalment s’adreça a un altre, però també pot haver-hi autoagressió. Des d’Olivares fins al 155, la llista de les agressions que hem hagut de patir els catalans és tan llarga que evidencia que són la clau de volta del projecte nacional espanyol.

7.- La regressió. El retorn a comportaments anteriors de la vida infantil, a etapes prèvies de la maduració psíquica. El subjecte se sent amenaçat pel present i, incapaç d’afrontar-lo, busca refugi en pautes anteriors, amb el perill de viure en un passat perpetu. Després del 98, Unamuno representa la voluntat de retorn al passat, amb la renúncia a la modernització hispánica que presentava amb el seu cèlebre “¡Que inventen ellos!” de la carta a Ortega i Gasset de l’any 1906. La voluntat de regressió formaria part de la ideologia dominant a Espanya al llarg del segle XX i és a la base de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Encara el 1953, Leopoldo Panero escrivia a Canto personal –una mediocre rèplica a Neruda- aquests versos terribles: “Porque España es así (i el ruso, ruso),/ hoy preferimos el retraso en Cristo/ a progresar en un espejo ilusorio”.

Els mecanismes de defensa freudians ens ofereixen un esquema explicatiu de les respostes espanyoles al “problema catalán”. Naturalment, també poden servir per explicar quines són les misterioses pautes conductuals del sobiranisme, fins a quin punt han estat marcades per la fascinant mescla de voluntarisme i ingenuïtat que ens han dut fins on som, tan a prop i tan lluny de la República. Però aquestes són figues d’un altre paner.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació