Françoise Sagan i el que no es podia dir

L’any 1954, amb el pseudònim de Françoise Sagan, una jove Françoise Quoirez (Cajarc, Lot, 1935 – Honfleur, 2004) va publicar Bonjour tristesse, una novel·la escrita quan tenia disset anys (els mateixos que Cécile, la seva protagonista). El llibre va fer parlar molt perquè hi deia el que no es podia dir, o no era oportú que es digués, no encara, ni tan sols a l’alliberada França. Però l’escàndol que es va derivar de la publicació va provocar l’èxit que va fer cèlebre i rica la seva autora. Havia tingut davant dels ulls aquest llibre en algun moment de la meva adolescència, però aviat va desaparèixer perquè qui em guiava una mica les lectures, una cosina de la meva mare, me’l va treure de les mans i me’n vaig oblidar. Ara acabo de llegir Bon dia, tristesa amb curiositat manifesta en la traducció de Josep Maria Pinto publicada en la col·lecció Petits Plaers de Viena. 

La lectura atenta d’aquest relat escrit en primera persona i al qual el pas del temps no ha fet ni una rascada, m’ha donat la mesura de les prevencions de la meva mentora, i no pas per la moral lleugera que traspua, o per la descripció d’escenes sexualment atrevides, sinó per altres qüestions de fons que emergeixen de la vida psíquica profunda, i, per tant, digna d’estudi per a la psicoanàlisi: les malignes i obscures manipulacions psicològiques que una filla és capaç de dur a terme per tal de separar d’una dona el seu pare tronera, faldiller, inconstant i banal, quan aquest finalment s’enamora de debò. Una dona que, està clar, s’interposarà en l’atmosfera de complicitat entre pare i filla a la qual ja li està bé el tipus de vida intranscendent que porta el pare. Això no és cap perill, per a la seva fraternitat de dies regalats, de vacances que es volen perpetues. El que és un perill és que la futura «madrastra» sigui un model de perfecció i tingui amb la noia un capteniment impecable i que ella, honestament, no pugui deixar de reconèixer tal com s’expressa ens els monòlegs interiors d’aquesta bona novel·la.

Que una dona sigui titllada de «madrastra» en sentit negatiu no depèn del seu comportament sinó de la percepció dels fillastres que la veuen com a enemiga dels seus interessos vitals profunds. Un tema per meditar ben a consciència. A Bon dia, tristesa, Françoise Sagan posa de manifest de forma tan subtil com sofisticada el fet que la figura de la dona del pare en aquest cas (i potser en la majoria de casos, vet aquí l’interès psicoanalític i antropològic d’aquesta ficció literària) no representi tant la substituta de la mare sinó la dona que ara ocupa un espai que la filla considera seu en la convivència amb el pare per més que ella tingui la seva pròpia vida sentimental, més o menys lleugera, que en això s’assemblen tots dos, incapaços d’estimar fora d’ells mateixos. Perquè és al pare a qui Cécile estima més que a ningú, i entengui’s bé aquest afecte, ja que en cap moment del relat no hi sura cap desig sinó una comunió de copes i de gresca, una entesa en l’estil de vida despreocupat i en la percepció festiva del món per part de tots dos, la qual cosa es contraposa al marc mental de la futura esposa del pare, que és la viva encarnació de l’elegància, les bones maneres i la responsabilitat envers els altres. 

Aquesta dona pot ser una esposa i mare excel·lent, si ens atenem als patrons desitjables, i aquest és precisament l’inconvenient del seu perfil en aquesta història perquè hi ha el perill que posi les coses i persones a lloc i això sí que no: de cap manera no s’ha d’interrompre la felicitat dels inconscients i irresponsables feliços de ser-ho. Així, en la segona part del llibre, i amb passos ben meditats, comença a gestar-se una estratègia perversa per fer relliscar i caure en la temptació a qui ha de relliscar, i resulta ben fàcil, un pla malèvol que crea la tragèdia que al final s’acabarà produint. Françoise Sagan no es talla, en el seu relat tan terrible com ben escrit. Perquè fins i tot quan ja s’ha produït el drama i després de l’estat de xoc que provoca en l’ànim de pare i filla, al cap de poc aquests retornen a la calma, això sí, amb un deix de tristor que, vulguin o no, en algun moment s’instal·la fins i tot en les vides més superficials i egoistes. D’aquí ve el títol, Bon dia, tristesa, quan el record de la tragèdia i el mal infligit puja als ulls de Cécile. No s’insinua penediment, tan sols l’aparició per uns instants d’aquest vel de tristesa desconeguda, gairebé com si no pogués ser.