Francesc Serés: “Vivim en un món que es va inventar fa dos-cents anys”

Francesc Serés acaba de publicar La casa de foc, la novel·la amb què es va presentar a cara descoberta al premi Proa. Els 40.000 euros del premi són una inversió correctíssima, perquè l’obra de Serés té fusta de clàssic. El narrador de La casa de foc és un jove que després de divorciar-se s’instal·la a Can Mau, una casa vella a El Sallent, a la vall del Ser, a la Garrotxa profunda. Serés pren com a escenari de la novel·la un paisatge que no és literàriament verge. Eugeni d’Ors o Josep Pla i l’historiador Jordi Bolòs ja l’havien descrit o estudiat, però La casa de foc hi deixa una empremta fundacional.

Al llarg de la novel·la mantens un diàleg amb aquests autors. Del llibre de Jordi Bolòs dius que et recorda que compartir temps arreu del món és tan important com compartir l’espai a través del temps.

Vius amb la frustració que no ho podràs conèixer tot, però la pretensió de saber-ho tot és un impossible. I arribes a la conclusió que val més la pena investigar sobre un mateix lloc, on ja hi ha tota la informació, veure quines peculiaritats hi ha allà on vius, compartir en aquell espai una profunditat que és gairebé biològica, des dels volcans i els menhirs, que et connecten amb una història antediluviana, fins als nostres dies. Els mites originals d’un lloc et donen un pòsit, a la vall del Ser i a tot arreu. És trobar-t’hi.

Parles de volcans i menhirs, però La casa de foc és una novel·la amb una càrrega humana i uns personatges molt concentrats, començant per Jordi del Sol, que és un patriarca amb una sola filla, la Carmina, i una neta, la Mar. Quan parla de la seva relació amb tots tres, el narrador (en Mau) afirma: «Les distàncies han canviat tant que, si volem avançar, ja no cal anar més lluny, cal anar més endins». És una mica el que has construït en aquesta novel·la: «Un món petit que vol contenir tots els mons possibles».

El món està molt bé, hi ha una exterioritat que val la pena contrastar, però també hi ha un jo històric personal i comunitari que és un altre camp de batalla i de treball, sempre que siguis capaç de deixar de banda un cert egotisme. En Mau no se situa mai al centre sinó que s’interessa pels altres. I això li dona un punt de vista. Caldria veure d’on surt aquesta necessitat…

L’Alba, la nòvia fugaç, li diu que és un toixó, perquè no té estats d’ànim ni passions fortes ni alegria ni tristesa…

Sí, després de la ruptura amb la seva dona, ell va amb el pilot automàtic. I és quan s’interessa pel que passa a l’altra gent que es troba a ell mateix. No té cap voluntat de furgar en els seus traumes psicoanalíticament, però sí que està dotat d’unes experiències pròpies que són un material de comprensió que l’ajuden a entendre els altres. En Mau és com l’home sense qualitats, un significant buit que pots anar omplint, un nàufrag que arriba sense expectatives amb un nivell zero de personalitat, que comença a reconstruir-se i quan té una mica de sostre arriben els altres. I això de toixó m’ho deien a mi per les canes…

Ets un dels escriptors menys neuròtics de la literatura catalana. Fas una literatura extravertida.

No tinc neures, soc molt bàsic. El meu únic problema és saber si hi haurà un plat a taula d’aquí a uns anys. No tinc necessitats afectives per omplir, soc molt espartà. El que hi ha dins meu sí que m’interessa molt. Soc conscient dels passos que faig i procuro fer sempre coses diferents del que he escrit en llibres anteriors, però és cert que no hi ha una preocupació excessiva per la interioritat.

Quan parlo de neures, em refereixo també al llibre. Crec que un dels reptes de l’escriptor català és elevar-se per damunt de les nostres neurosis col·lectives de país. A La casa de foc no hi ha res que no pugui entendre un lector polonès, els personatges parlen català amb la mateixa naturalitat i versemblança amb què parlarien portuguès. És un descans.

Evito caure en els oportunismes. Fixa’t que fa deu anys m’haurien dit que em feia la novel·la de la crisi, però l’he escrita amb la perspectiva d’una dècada. Per a mi, abocar-me en aquest món ha estat tots aquests anys un espai de llibertat i de creativitat, necessitava que fos un refugi, perquè aquells anys que vaig viure a la vall del Ser van ser una Arcàdia, que em protegia de l’actualitat política. La casa de foc té lloc abans del Procés, i jo l’he viscut com una festa, i el lector ho pot rebre com una història que no li havien explicat, i si és nova, millor.

 Per a mi, abocar-me en aquest món ha estat tots aquests anys un espai de llibertat i de creativitat, necessitava que fos un refugi

I un lloc nou. Certament de Saidí ens ho havies explicat tot, però aquí abordes un lloc inexplorat.

Quan els amics em venien a visitar a Can Mau i els explicava històries del lloc, sempre em deien: «El Sallent té una sitcom», com si els que hi vivíem fóssim animals d’un zoològic. Però sempre vaig pensar que el Sallent tenia una novel·la. Quan un medievalista com Bolòs et diu que la casa on vius es remunta a segles enrere, veus que hi ha una història potent que vol viatjar en el temps, i una certa gravitas.

Sí, hi ha una gravitas, però el llenguatge és molt més elàstic i planer que a De fems i de marbres, i també hi has sabut introduir l’humor.

A La pell de la frontera ja hi havia aquest humor, tot i que potser no es va apreciar, però ara penso que l’humor anirà creixent, no té marxa enrere. Han passat vint anys des del primer llibre, necessito riure.

No vull donar a entendre al lector que és una novel·la còmica, però sí que extreus espurnes d’humor dels diàlegs, molt versemblants, i en el fet que en Mau no es pren seriosament a si mateix. Els de Can Sol se’n riuen i li diuen que no trobaria aigua al mar.

Ell fa de catalitzador de totes les mancances que també té el lector mentre llegeix. Durant la lectura vas passant per totes les incompetències que té ell com a narrador, en algunes coses va molt perdut. Has de passar pel mateix que va passar ell. Cada capítol construeix un aspecte i has de passar pel mateix que va passar ell mateix… Vull que acabis entenent el relleu, els elements físics de l’àrea, perquè les carreteres no poden ser d’una altra manera…

Les nostres bones accions acaben sent bones per naturalesa o responen a un intent conjuntural de solucionar problemes?

La novel·la pivota sobre un personatge fascinant, el Jordi de Can Sol, un saurí que té un gran ascendent sobre el narrador, alhora que mantenen un estira-i-arronsa constant, perquè en Jordi, a banda de necessitar un control absolut del seu entorn, ho ha de negociar tot, fins i tot les relacions afectives.

M’agrada que els que aneu llegint la novel·la accepteu la figura del saurí, que ningú la qüestioni, perquè ens introdueix en un món màgic.

Sense aixafar la guitarra al lector, podem dir que és un individu amb un do sobrenatural (troba aigua sota terra) i la seva vida és gestionar aquest do.

Sí, el gran dilema del saurí és respondre les preguntes següents: a qui li dones aigua? A qui fas un bé? A canvi d’alguna cosa o de res? Estàs segur de quin és el límit de l’ètica del do? Les nostres bones accions acaben sent bones per naturalesa o responen a un intent conjuntural de solucionar problemes? Segons on punxes en un aqüífer, pots estar traient aigua a un veí…

La fascinació del personatge, però, és que sent l’home més poderós de la vall, plana sobre ell una ombra de sospita. És envejat i temut. En Mau fa classes a la seva neta, però no acaba de saber quin peu calça.

Al final, després de moltes versions de la novel·la, arribes al moll de l’os i la pregunta és: «Podem ser amics d’aquest senyor?» Has conviscut amb una persona de la qual te’n diuen pestes, però qui ets tu per jutjar tot això… En Mau descriu el trauma tal com l’han viscut els altres.

La novel·la tampoc no pretén donar-te una certesa total sobre el personatge.

Si La casa de foc fos una novel·la policíaca, el focus no cauria sobre el qui (qui és l’assassí?) sinó sobre el què. Què va passar realment a Can Sol, i per què porta tanta cua.

En Jordi de Can Sol té un do i una obsessió pel control, vol de totes totes assegurar-se que la seva filla, la Carmina, no torni a caure en les drogues, i que la seva neta, la Mar, que té el mateix do que ell, pugui tirar endavant sense la càrrega d’una herència massa feixuga.

La Mar és la depuradora de la seva vida. La Mar és sang nova i ha de sortir neta, ha de guarir i donar continuïtat a un estil de vida i una manera de veure el món… La idea que ens en sortirem perquè tenim un do especial, perquè és un do compartit, que va amb els altres.

En Jordi de Can Sol té una gran capacitat de persuasió i la traça de fer valdre la seva visió de les coses. I això ho transmets sobretot donant-li veu. Els diàlegs són un dels grans motors d’aquesta història, i això també és una cosa nova. Ja t’havies entrenat força als diàlegs teatrals que vas recollir a Caure amunt, però aquí et permeten oferir diferents versions dels fets.

Una de les coses que he procurat fer sempre a cada nou llibre és forçar-me a canviar. I aquesta vegada he intentat fer canvis, tant d’estructura com d’estil. Aquí hi ha un llenguatge molt més lliure, vertical, concret… A les primeres versions de la novel·la no era ben bé així, però, de mica en mica, en lloc de passar-ho tot pel sedàs del narrador, vaig anar deixant parlar els personatges, per veure on arribaven, delegar el nucli dur de l’argument als mateixos personatges.

A L’arbre sense tronc, que després vas recollir a De fems i de marbres, escrivies que «el que deixa de ser en aquesta vida és ja per sempre més, no hi ha cap altra possibilitat, la nostàlgia és un impossible». En Mau tampoc desprèn nostàlgia ni lamenta la pèrdua d’un món ni pretén idealitzar-lo.

El que no pots fer mai és fer xantatge emocional, la literatura no te l’aguanta. La casa de foc no parla d’un món perdut. És un món que actualitzes, i et dius: «Què ha passat amb aquest món?» I li dones una sortida, i aquesta sortida és la Mar… Hi ha el prejudici de pensar que quan parles del passat i d’un món passat, fas nostàlgia, però aquesta idealització no l’he fet mai, intento veure com funciona el món i com continua en el temps. Tot el que he escrit és per reafirmar un present i projectar-lo cap al futur. Hem anat cap aquí, cap a un diàleg contemporani amb tot el que està passant ara mateix.

La culpa està molt clara quan la justícia imparteix justícia, però a la nostra vida tots arrosseguem alguna culpa i cadascú té la seva penitència.

Mentre preparava l’entrevista vaig remenar a la biblioteca, on tenim tots els teus llibres, i dins l’exemplar d’Una llengua de plom hi vaig trobar un retall de diari amb la ressenya de Julià Guillamon, que deia: «La narrativa de Serés es basa en l’orgull i el recel, en el coratge del pecat sense perdó». I trobo que això del pecat sense perdó defineix molt bé el que ens ocupa aquí.

Mentre vas llegint la novel·la, tota l’estona estàs intentant trobar el trauma. Hi ha una cosa que no està resolta, i gestionar el passat és molt complex; estar d’acord amb el teu passat és complex i comporta una càrrega moral i ètica que no sempre pots assumir. La culpa està molt clara quan la justícia imparteix justícia, però a la nostra vida tots arrosseguem alguna culpa i cadascú té la seva penitència. Ara em fas pensar en una cosa, i és que el meu pare sempre deia: «Jo no tinc pecats». I aquesta expressió m’ha acompanyat. Jo no tinc per què sentir-me culpable, però és veritat que aquests fets de culpabilitat i de presa de decisions acaben ordenant vides. Jo he tingut la sort que la gent m’ha agafat confiança i m’ha explicat vivències molt personals, i per a mi això ha estat una font de coneixement que necessito tant com els llibres. El fet d’acompanyar i d’accedir a les històries de vida dels altres és un petit do que la vida m’ha donat. Només cal parar l’orella i escoltar. No és la història en brut el que t’arriba, és una història ja elaborada que conté preguntes i respostes. Trobo que aquesta aproximació a la vida dels altres l’hem perduda.

En Mau fa justament això, escoltar. I la seva experiència és que no pots viure en un lloc sense que et canviï d’alguna manera, que no pots viure a la vall el Ser i sortir-ne indemne. Hi ha un moment que diu: «Ah, si es pogués travessar la veritat sense deixar rastre ni sense patir els rastres que la veritat et deixa».

Com coneixes la veritat? Com pots observar sense que la veritat no et canviï quan l’observes i que no et canviï a tu. El dilema ètic que té en Mau és si pot ser amic o no del Jordi de Can Sol… La veritat és terrible perquè l’has d’acceptar encara que no encaixi amb les teves expectatives sobre el món. La percepció de veritat que tenen els altres sobre els fets t’acaba afectant a tu, sobretot quan hi ha un component de culpabilitat.

“El paradigma ja no és la civilització sinó la supervivència”. Entendre això demana un canvi de xip.

A La casa de foc hi batega un fons de tragèdia, però també té moments èpics. El Jordi de Can Sol ho expressa molt bé amb un eufemisme que és una tautolgia quan diu: “Aquí no passa res, però aquí passa tot”.

L’èpica hi és, però has de tenir l’enfoc necessari per trobar-la. D’èpica n’hi ha a tot arreu, però és per qui la treballa, per qui la sàpiga trobar. L’èpica vol dir anar a buscar la història, i explicar-la amb la distància necessària. Si hagués intentat fer aquesta novel·la fa set anys d’allà estant, hauria estat un error de perspectiva. Estem acostumats a tenir-ho tot de manera immediata, i una cosa que va passar entre 2007 i 2011 ara la veiem llunyana per l’efecte de compressió del temps. Entre la crisi de 2008 i l’actual hem après a no donar per fet que tindrem sempre uns serveis públics amb aire condicionat, que la modernitat no ens garanteix cap seguretat, que hem entrat en una tensió que ens impedeix de situar-nos en un lloc segur.

En Jordi, en canvi, té una obsessió per controlar tots els riscos, garantir que a la filla i la neta no els passi res quan ell ja no hi sigui. És un saurí, però sembla que camini per un camp de mines.

El Jordi vol transcendir el temps i assegurar el futur de la neta, però és inútil pensar que pots dominar el temps i garantir la continuïtat del teu món.  L’Edgar Illas ho explica molt bé al seu llibre Survival: “El paradigma ja no és la civilització sinó la supervivència”. Entendre això demana un canvi de xip. El meu llibre parla d’uns valors que estan fora del paradigma de la cultura políticament correcte. Els missatges culturals que ens arriben ens inculquen que hem de ser bons. Avui tothom vol que li reconeguis que és bo, que no tens privilegis. O et recorden que no ets prou bo…  però la lògica de Jordi, en canvi, no passa per redimir-se com a bona persona.

Volem ser bons però sembla que amb això no en tinguem prou, tampoc.

És curiós veure com el paradigma romàntic encara determina com vivim els nostres afectes, vivim en un món que es va inventar fa 200 anys. I desitgem el que ens han explicat les novel·les i escrivim el que volem desitjar. Volem ser estimats i alhora volem desitjar més, viure en l’eufòria permanent de les fotos boniques a l’instagram, cada dia.