Foscor

Fa dies que penso en la foscor, en el fet que hem perdut la capacitat d’entendre com havia de ser el món quan la nit era nit. Des dels nostres excessos lumínics, responsables de danys en l’entorn —contaminació—, en la salut —alteracions en els patrons de conducta— i en la cultura —l’absència de cels estelats—, amb prou feines ens parem a pensar en com la gent d’antany iniciava el seu cicle anual durant els dies solsticials d’hivern. Després de la sembra, passaven les nits més llargues de l’any, aplegats a casa, mantenint l’esperança en el fruit que havia de venir. Nits tan negres com les seves pors.

Tot reflexionant sobre pors i foscor, em ve al cap un poema de Lord Byron, poc conegut a casa nostra. S’intitula Darkness (Foscor). Lord Byron havia abandonat Anglaterra l’abril de 1816 i, de camí a Itàlia, va sojornar gairebé quatre mesos a Cologny, en una casa, convertida ara en llegenda, situada vora el llac de Ginebra. Allà el va escriure, entre el juliol i l’agost del mateix any. El títol anticipa amb claredat meridiana el pou de negrors on va haver de capbussar-se per tal d’extreure’n la matèria poètica.

Seria prolix d’explicar amb detall els tres factors que determinen la creació de Foscor. Em limitaré primer a recordar els dos més coneguts: la depressió del poeta –la causa principal de la qual va ser l’inici del procés de divorci endegat per la poderosa família de la seva dona, Annabella Milbanke–, i l’estiu estrany i intemperat de 1816, curull de pluges, glaçades i vents sobtats, que van arruïnar les collites arreu i que, com a conseqüència, trasbalsaren les economies i desencadenaren fams i epidèmies. 

El tercer factor és de naturalesa apocalíptica i està basat en la voluntat d’expressar un neguit col·lectiu que el poeta, tot i ser absolutament escèptic, hauria volgut compartir amb la seva nombrosa audiència. Un neguit referit a una predicció, emesa per un suposat astrònom italià, que va aconseguir instal·lar una sensació de terror indescriptible en la societat del moment: la profecia de Bolonya, que augurava l’extinció del sol el dia 18 de juliol de 1816.

A principis d’any, els astrònoms ja havien observat que les taques sobre la superfície solar es percebien amb nitidesa. Sabien que el sol travessava un període de baixa activitat —conegut ara pel nom de Mínim de Dalton—, però ignoraven perquè les taques eren tan visibles, fins i tot a ull nu. Desconeixien encara la relació entre les erupcions volcàniques i les fluctuacions atmosfèriques subsegüents i, per tant, no sabien que l’erupció del volcà Tambora —ocorreguda el 1815— i altres anteriors, havien enfosquit l’estratosfera, que actuava com a filtre: en realitat, no hi havia gaire taques, però es percebien millor.

A partir de l’histerisme causat per la profecia de Bolonya, Lord Byron va reprendre la fascinació pel tema apocalíptic, el qual ja havia fet acte de presència en la literatura gòtica de finals del segle XVIII, a redós de les tensions socials emergides com a conseqüència dels canvis augurats per la Revolució Francesa. El poema Foscor ostenta el privilegi de ser la primera obra en llengua anglesa que tracta íntegrament el tema de l’últim home sobre la terra: the Last Man, un tòpic abordat àmpliament des de llavors.   

Si mirem cap al continent, la primera obra de característiques semblants és anterior; s’intitula Le Dernier Homme, i la va escriure Cousin de Grainville. El plantejament d’aquesta epopeia presenta nombrosos paral·lelismes amb Paradise Lost, de John Milton, tot i que Grainville afegeix un punt de vista nou, proporcionat per la lectura del treball de Jenner sobre la verola i el de Malthus sobre demografia. Així doncs, a través del protagonista —Omégare—, l’últim home fecund sobre la terra, Grainville expressa la seva convicció sobre la fi inevitable de la Humanitat, per culpa de la combinació entre els avenços de la medicina i la imparable superpoblació. L’obra va ser publicada el 1805 gràcies als afanys del seu cunyat, Bernardin de Saint-Pierre, just després del suïcidi de l’autor. 

La profecia de Bolonya és una més d’entre tantes prediccions passades, presents i futures, que tenen com a corol·lari l’extinció del món i de la pròpia especie. Una més d’entre les que incorporen la foscor com a element principal. Perquè quan el vel s’esquinça, la foscor sempre és a l’altre costat, feta de les pors que ens tenallen.