Fonamental, anar fet un pinzell!

Recordo la parada en una cafeteria de l’autopista, camí de Lleida cap a Barcelona. El mini bus va desembarcar una vintena de persones i vistos des de fora devíem semblar ben curiosos, alguns capficats en les seves cabòries, altres immersos en discussions que implicaven molta gesticulació, molts somriures, moltes mostres caloroses de comprensió: sí, ho entenc perfectament, és exactament això… i més somriures i més gesticulació.

Hi ha ben poques oportunitats de formar part d’un grup de persones com aquest. Érem els traductors de l’obra de Jesús Moncada, de retorn cap a casa després d’uns dies passats a Mequinensa, feliços per haver descobert que aquell món que havíem traduït realment existia. Vam poder comprovar que a la confluència del Segre amb l’Ebre, hi ha una filera de cases abandonades que encara s’aguanten dretes —no pas tot va desaparèixer sota el pantà— i un revolt de carretera que s’endinsa a l’aigua, utilitzat ara com un moll improvisat per a la pesca. L’escena, pintada a l’oli en una de les cafeteries del poble, confirmava que totes les ferides acaben cicatritzant potser precisament perquè es converteixen en un relat, en un quadre, en una fotografia esgrogueïda.

Entre els participants d’aquelles jornades hi havia també Bernard Lesfargues, que ha sabut convertir el «desavantatge» d’un entorn rural, on es parlava el «patuès» —en aquest cas la llengua d’oc— en una precisa eina de traductor, capaç de comprendre la vida als marges, donar-li veu. Quants anys, quantes hores cal dedicar a una trajectòria com la seva? I quin sentit pot tenir tot plegat? Un altre testimoni, el de Bob de Nijs, ens parla de la traducció de Tirant lo Blanc de David Rosenthal, descoberta per casualitat a Nova York, i com un sol llibre va produir un impacte prou gran com per provocar un «compromís definitiu amb la llengua i literatura catalanes. Tota la resta és només una conseqüència: les traduccions, els diccionaris…”

Responc amb aquests dos testimoniatges a la pregunta recurrent de si es pot traduir qualsevol obra sense residu, fins al punt que el llibre resulti casolà i dòcil, sense cap mena d’entrebancs, sorpreses i inquietuds. L’exigència de poder llegir un escrit sense haver de pensar d’on ha sorgit em resulta literalment inconcebible. Potser perquè jo també he crescut en una cultura petita —tres vegades més petita que la catalana— i vist des dels marges, el món no es pot donar mai per suposat. Per això associo aquesta necessitat de traduir sense residu als enormes espais monolingües que cultiven la idea que tot el que passa al món, passa en una sola llengua, la seva. Només des d’aquest punt de vista, tot pot ser reduït a un sol denominador comú. És a dir, que si en comparació amb les lletres espanyoles, la literatura i les traduccions catalanes semblen afectades per la fragmentació, per la falta d’unitat, per la incapacitat de decidir fins i tot en quin estàndard escriure i com evitar les divisions dialectals i les expressions que grinyolen i els estils que no acaben de funcionar… —és sobretot per la falta d’un eix central únic. O més precís encara, per la falta de fe en una identitat monolítica. I això és greu? A Eslovènia els escriptors es barallen contínuament entorn de la llengua literària, la llengua d’oc deu ser una munió de fraccions mig enfrontades, els holandesos i flamencs no s’acaben de posar mai d’acord com ha de ser la llengua que comparteixen, etc., etc… Però la venjança de totes aquestes cultures petites es fa cada cop més visible: estan millor preparades per comprendre el món actual, la seva diversitat.

Abans de traduir cap mot, el traductor s’ha de preguntar per què val la pena importar una determinada manera de narrar a un altre país. Per això és tan important que Quim Monzó pugui ser llegit en anglès, com apunta Matthew Tree. A Catalunya, les novel·les de Mercè Rodoreda s’han convertit, potser, només en lectura obligada als instituts de secundària, però que passa si la Colometa es troba amb lectors nous a l’Índia? Sameer Rawal és un bon testimoni per adonar-se de l’amplitud de mires que aporta el canvi de perspectiva. I convé conèixer també la lectura de la incansable traductora romanesa, Jana Balacciu Matei, que es confessa enamorada d’un personatge que a Catalunya és vist gairebé com una nosa, el Quimet, el marit que la Colometa ha perdut a la guerra.

Igor Marojević va reconèixer en Camí de sirga un relat paral·lel a El pot sobre el Drina del Nobel Ivo Andrić i va traduir aquesta obra perquè necessitava la ironia de Moncada per plantar cara a l’anivellament del pensament que Sèrbia va patir en aquells anys. La precaució del traductor serbi de «triar amb molta atenció amb qui m’embolico en una relació d’aquesta naturalesa» contrasta amb la xocant confessió del traductor alemany, amb la fredor aparentment professional de voler simplement complir un encàrrec editorial. Willi Zurbrüggen, que l’any 2008 no va venir a Mequinensa, sosté que caldria publicar Moncada en una «editorial especialitzada en temes marítims que de vegades també ho són dels grans rius i llacs» per veure si l’obra així tindria més sort que en les mans de la casa Fischer, un veritable gegant editorial.

També les petites cultures tenen certament la tendència de protegir el seu feu, de conservar-lo intacte, no contaminat amb les influències foranes. En cas de Catalunya és ben estrany que el somni noucentista d’homes cultes que haurien volgut nodrir la llengua amb la riquesa d’altres tradicions, sigui rebutjat com un empelt estrany. Les proclames a favor d’un llenguatge planer i més assequible no tindrien res de preocupant si no fos que massa sovint impliquen també la constatació que el català literari mai acaba d’assolir la naturalitat, la senzillesa, l’expressió de quotidianitat. Quin gir tan pervers, la veritat.

No és només que a les llibreries catalanes sovint no hi ha cap espai per als clàssics catalans, és més encara, intenteu trobar una traducció tan important com els poemes de Kavafis de Carles Riba. Per poder consultar aquells dos o tres exemplars que encara es conserven en algun lloc públic, cal anar a la sala de reserva de la Biblioteca de Catalunya, cal posar-se guants i et donen també una cadeneta que aguanti els fulls oberts per no haver de tocar les pàgines en excés… I corregiu-me si m’equivoco, però l’estratègia de la censura franquista era autoritzar llibres en ortografia prefabriana i en edicions de luxe per convertir tot aquest llegat en inservible. No fem, quan arrufem el nas davant la complexitat de la pròpia tradició, una mica com els censors que pretenen eliminar les coses supèrflues?

En aquest país, els anuncis de televisió, tot sovint tenen només la veu en off en català per convèncer-nos —a nosaltres mateixos— que aquesta llengua només es fa servir per imposició legal, perquè la vida real continua en l’única llengua útil i versàtil, que és l’espanyol. Però quan un d’aquells personatges clenxinats de les agències de publicitat alemanyes exclama «Fonamental, anar fet un pinzell!», mentre es planxa la camisa, de qui és la culpa aquesta rigidesa i manca de cura lingüística? Ningú que hagi llegit Carner, Riba, Foix, Ferrater o Monzó pot sostenir seriosament que el registre literari català no té solucions per expressar les coses quotidianes de manera convincent. És més aviat a l’inrevés, la desconnexió d’aquest llegat, la falta de coneixement de les solucions genuïnes i erudites alimenta el desconcert lingüístic.

L’element més interessant que la literatura catalana pot oferir als lectors d’altres cultures és la capacitat de resistència, la ironia i el distanciament, la gestió hàbil de la diversitat interna. En canvi, el lema propagandístic «Fonamental, anar fet un pinzell!» no serveix per gaire o res. I estaria bé que no ho oblidéssim tan sovint…

NOTA: Tots els textos dels traductors són de la revista digital Visat del PEN Català que coordino des de 2005.