Física, ficció literària i el gran què

Les Males Herbes acaba de publicar Principi d'incertesa de Martí Sales, una obra que, segons el crític Marc Soler, no deixarà indiferent a ningú i que provocarà, o hauria de fer-ho, una saludable controvèrsia en les mansoies aigües de la literatura catalana.

El dimarts 30 de juny a les 20h de la tarda es presenten dos dels últims llibres que ha editat aquest any l’editorial Males Herbes: l’últim llibre de Martí Sales, Principi d’incertesa, i el recull de 26 contes Punts de fuga, escrit per diferents autors. Sobre Principi d’incertesa n’ha parlat el crític Marc Soler, que afirma que és una obra que no deixarà indiferent a ningú i que provocarà, o hauria de fer-ho, una saludable controvèrsia en les mansoies aigües de la literatura catalana.

Martí Sales

Confesso la meva sorpresa inicial quan, abans d’endinsar-me en la lectura i tot fullejant per sobre el volum, vaig ensopegar per atzar amb un capítol sobre física quàntica. Més exactament amb el principi d’incertesa de Heisenberg i les radiacions de fons. Vull dir que trobar-se a la literatura catalana amb un tema semblant no és el més habitual i pot curtcircuitar més d’un i més de dos. No cal dir que la curiositat de veure com i de quina manera se’n servia l’autor d’aquest principi em va llançar de cap a devorar el llibre. No cal dir que, a l’interès, també s’hi afegia un bon punt d’escepticisme doncs ja sabem el que han dit autors com Alan Sokal (i després amb Jean Bricmont a “Impostures intel·lectuals”) en referència a la mala praxi de les humanitats a l’hora d’emprar conceptes científics buidant-los del seu veritable sentit i només per fer el bonic. El cas és que l’autor de tan inversemblant gosadia és Martí Sales (ja coneixem l’al·lèrgia que alguns sectors de les humanitats experimenten davant la ciència), músic, poeta, traductor i narrador que ha escrit un volum que es diu justament “principi d’incertesa” i que dedica al seu amic traspassat el també escriptor Francisco Casavella.

El llibre esta dividit en dos grans apartats, sent el capítol esmentat, el de la lliçó sobre les radiacions de fons i el principi de Heisenberg que es desenvolupa en forma d’entrevista entre l’autor i un seu amic físic, la frontera entre les dues parts. Per explicar-ho “grosso modo”: la primera, és una estada en una residència per a creadors a tocar de Nova York (aquí estableix una analogia entre el centre i un accelerador de partícules), i, la segona, planteja un viatge explicat des del final fins acabar a l’inici tocant diverses geografies. Aquí hi hauria una aplicació a la “ficció” literària de la teoria de la radiació de fons. És a dir, aquesta es forma quan la radiació – fotons – i la matèria que formaven una sopa d’energia indistingible es refreda i comencen a separar-se. Els fotons lliures són la primera informació que tenim, les traces, per trobar explicacions del que va passar als orígens de l’univers. I és en aquest punt on es podria discutir si resulta acceptable o no traslladar els principis de la física (o de la ciència) a la ficció. El volum és un compendi de gèneres que incorpora des de la nota biogràfica, el full de dietari, la literatura de viatges i, fins i tot, ensopeguem amb fragments on l’autor es lliura al comentari sobre la literatura en general i de noms propis en particular. També sobre l’escriptura i el viure. Sobre els noms propis destaca un per sobre de tota la resta que no són pocs: el de l’irlandès Flann O’Brien. Pot semblar, un cop s’ha enllestit la lectura o a mesura que hi avances, que el llibre es un poti-poti descomunal. És una falsa impressió. En primer lloc perquè la prosa de Sales és potent i desacomplexada i atrapa el lector més enllà dels continguts estrictes. L’autor es proposa esprémer la llengua per treure-li tot el sentit i expressivitat possibles. El seu estil narratiu és discontinu i trenca amb el discurs clàssic – incloent-hi les notes a peu de pàgina – que ja havia assajat amb anterioritat. Igual hi destaca al mig de la narració l’espurneig d’un aforisme, com ens enlluerna amb un passatge dominat per la reflexió (pàgs. 46-47, per exemple). El seu fraseig concís i despullat, assoleix un punt líric (res de flors i violes, però) a la vegada que és un vòmit literari de i sobre la fosca incertesa del viure: “escriviure” en diu Sales. Perquè del que tracta el llibre és, justament, d’això: del viure i com fer-ho dins el caos on hem estat deixats anar. En aquest sentit el primer capítol ja és indicatiu: un seguit de seqüencies dissociades s’enllacen sense solució de continuïtat però que venen a ser un compendi del que es desenvoluparà a continuació.

D’altra banda, no em sembla gratuïta l’al·lusió que Sales fa de la pintura de Jackson Pollock, Full fathom five, títol manllevat de La tempesta de Shakespeare – ‘A cinc braces de profunditat / jau el cadàver del teu pare /….’ . En aquest sentit l’escriptura de Sales sembla seguir les traces del “drip painting” de l’artista nord-americà que, ara ho sabem, sota les capes de pintura del quadre esmentat, hi va pintar previament una figura misteriosa. Ens podriem preguntar, en paraules de l’autor, sino és “la realitat i la ficció en un mateix cos”. Un cos, seguint Heisenberg, la sola observació del qual ja el modifica sense que mai poguem assolir les respostes que tan desitgem: el gran què que plana al llarg de tot el volum.

En definitiva, una obra que no deixarà indiferent a ningú i que provocarà, o hauria de fer-ho, una saludable controvèrsia en les mansoies aigües de la literatura catalana. En qualsevol cas l’intent de fer que es trobin les dues branques del saber, no em sembla que sigui un afer que ens hagi de ser indiferent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació