Ferrater, Gabriel

“Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.

Així es presenta Gabriel Ferrater Soler, poeta, traductor i professor de
lingüística i crítica literària, que exactament avui hauria fet noranta
anys. Se’n fa ressò la xarxa, el twitter, el ping, el pong, el punk i les
ones hertzianes.

Ran de la desconfiança que sentia el seu pare per l’educació reglada de
l’època no anà a escola fins als deu anys. Amb la família s’exilià, a
causa dels bombardeigs de la guerra civil, quan “al meu món algú li havia
fet una cara nova”, primer al mas Picarany –prop d’Almoster- i després a
França, Bordeus. Allà conegué la poesia francesa i n’escrigué en aquesta
llengua. “Dels setze als vint anys vaig viure a França, que són els anys
de més fervor pel que fa als gustos literaris, i el castellà no és la meva
segona llengua sinó com a mínim la tercera. Fa anys que pràcticament només
llegeixo en anglès”. També aprengué l’alemany, el rus i després el polonès
per tal de poder llegir Witold Gombrowicz en la seva versió original.
Al llarg de la seva vida va beure de les aigües literàries de March,
Carner, Riba, Foix, però també de les de Catul, Chrétien de Troyes,
Villon, Baudelaire, Rimbaud, Frost, Graves, Pavese, Cavafis, Eliot,
Lowell, Auden i Brecht.

Saltà a la filosofia i d’allà a les matemàtiques. Més tard s’interessà per
l’art –aprengué a pintar per poder-ne fer crítica després-, tenia una
visió desromantitzada del fenòmen artístic i racional del paper del
crític. Més racionalitat i fora els sentimentalismes. Algunes d’aquestes
crítiques estan reunides a “Sobre pintura” (1981).

Però Gabriel Ferrater fou, sobretot, lector. S’hi guanyà, malament, la
vida per a editorials espanyoles i alemanyes. Les etzivava de cavallant
estant, sempre implacable: “Aquestes notetes (escrites amb agilitat) les
toleraríem de tant en tant en un setmanari, però no en forma de llibre (…)
No tinc ni idea de si val la pena publicar Jürgen Plook. Ningú no la té.
Llegir un manuscrit com aquest és com llegir el futur a les vísceres d’una
gallina”.

Xalo llegint crítiques seves a “Notícias de libros”, “Escritores en tres
lenguas”, “J.V. Foix i el seu temps”, “Sobre literatura”, “La poesia de J.
V. Foix” a l’OC d’aquest poeta i a cada pas em retrec de no haver llegit
prou encara l’obra de Josep Carner, perquè Ferrater mai cita en va.
Traduí més d’una vintena de llibres al castellà i al català, de l’anglès,
el francès, l’alemany, el suec i el polonès. Totes les traduccions que féu
han aguantat molt bé el pas dels anys. Tinc ben present la seva traducció
de “El procés” de Franz Kafka.

Tot i que Josep Pla li preguntà “per què no escriu prosa? (…) Les poesies
del llibre són esquemes de novel·les” només escrigué la policíaca “Un
cuerpo, o dos” a quatre mans amb Josep Mª de Martín.

Que encara ara Mario Vargas Llosa o Félix de Azúa s’estranyin que Ferrater
s’entossudís a escriure en català –com altres s’estranyaren que s’hi
entossudís Àngel Guimerà o Joan Maragall- s’explica pel complex de
superioritat que gasten alguns nacionalistes no-nacionalistes espanyols.
Però ell s’explica millor: “Ben pocs poetes espanyols han tingut
influència damunt meu. Perquè, en general, la cultura espanyola la
detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per
una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en
català és perquè no vull escriure en espanyol. Tot i així, adoro Garcilaso
i m’agrada enormement Góngora i Machado”.

“Suposo que també hi ha molt de pedant a Hispanoamèrica, però allà
l’escriptor no sembla estar sotmès a aquestes estupideses de la Real
Academia, ni a aquestes perfeccions o camises de força que posen a
l’idioma. Aquests problemes em són una mica aliens. Sóc un escriptor amb
una altra llengua; conenc bé el castellà però no és la meva llengua. Quan
es discuteix el fet que escriguem en català, es planteja si l’escriptor
està forçat o no a escriure en la seva llengua materna. Sobre això es
poden adoptar tota mena de tesis. Montaigne no era francès de llengua
materna (era gascó i quan era petit parlava gascó amb les dones i llatí
amb els homes) i malgrat tot és un dels gran escriptors francesos.
Petrarca era tan gran escriptor en llatí com en italià. Hi ha exemples
per a tots els gustos”.

Escrigué la seva obra poètica en només sis anys, entre 1958 i 1963.
Publicà els llibres de poemes “Da nuces pueris” (1960), “Menja’t una cama”
(1962) i “Teoria dels cossos” (1966). Reunits, refets i definitius tots a
l’OC “Les dones i els dies” (1968) per molt que una editorial ens en
vulgui vendre una altra de més definitiva, títol manllevat de “Treballs i
dies” d’Hesíode.

Resumeix ell mateix la seva obra poètica: “Si m’hagués demanat una
formulació de la meva poesia li hagués dit que el meu únic tema és el pas
del temps i les dones que han passat per mi”.

El poema havia de tenir el mateix sentit que una carta comercial.
“Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és
a dir en una paraula, divertit” i pretenia “aixecar l’energia del nostre
llenguatge”.

“La lluita dels escriptors consisteix a fer que la paraula escrita
enriqueixi a la parlada”. Tingué dificultats amb la dicció de les erres,
com el seu germà Joan i la seva germana Amàlia.

Al curs 1968-1969 va donar classes de crítica literària al Monestir de
Sant Cugat per a la Universitat Autònoma –algunes recollides a “Tres
prosistes”-. Però on feia realment les classes era al bar “El Mesón” de la
Carmen Rojo.

Interessat finalment per la lingüística començà una gramàtica catalana
–les poques provatures que en féu són recollides a “Sobre el llenguatge”-
una setmana abans de decidir plegar de viure, acomplint la promesa de no
traspassar el llindar dels cinquanta anys.

Qualque cultura que disposés de la brillant figura de Ferrater ja tindria
enllestides les seves Obres Completes. Jordi Cornudella les confegeix fa
anys i esperem no esperar massa més per disposar-ne. No li doneu més
feina de la que ha d’acabar, si us plau.

Blog de Biel Barnils: Tinta xinesa.