Ferran Sáez: “El món torna a ser pla com a l’Edat Mitjana per les pantalles”

Parlem amb el guanyador del 40è premi d’assaig Carles Rahola per La vida aèria, un assaig filosòfic en forma de dietari .

Parlem amb Ferran Sáez Mateu, el guanyador del 40è premi d’assaig Carles Rahola per La vida aèria (Pòrtic), un assaig filosòfic en forma de dietari que analitza la comèdia humana des d’un punt de vista irònic, però no cínic.

Per a Ferran Sáez Mateu (La Granja d’Escarp, Segrià, 1964) la vida passa primordialment per l’oïda, malgrat que no és cec. El doctor en Filosofia i professor de la Universitat Ramon Llull és un catòlic convençut que va recuperar la fe i que s’autodefineix com a racionalista de tarannà escèptic. Però, per sobre de tot, és un pensador enlluernat per la filosofia de Michel de Montaigne que troba en la música la via per viure en harmonia amb el món que l’envolta. Rabassut i cepat, amb una frondosa barba a l’holandesa i, a voltes, amb una gorra anglesa, se’l pot veure caminar, tot balancejant-se suaument sobre si mateix, com si fer-ho li atorgués més estabilitat. Home de costums arrelats i cames bregades de tant caminar. I és que, si pot, evita tota mena de transport. Sempre que baixa al centre de Barcelona, amb la dona, parla en anglès, però quan puja ho fa en català. És diabètic, però mentre conversem ret un homenatge al croissant de xocolata.

Té una veu camaleònica capaç d’adaptar-se a tota mena de registres, tot i que, a mesura que avança l’entrevista va tornant-se greu i rogallosa. I és capaç de fer broma sobre la mort, segons després de recordar històries de la infantesa. Afirma que no li fa cap mena de por morir i en aquest nou llibre desvela per què.

La seva mirada esmolada atrapa l’interlocutor per tal de no alliberar-lo fins l’últim adéu. Es tracta d’un destre divulgador que barreja les explicacions amb una sornegueria educada que convida a restar embadalit escoltant com desgrana conceptes i els interrelaciona.

Sáez, que té la col·lecció d’instruments sense museitzar més gran del país, va compondre una suite per a flauta solo, anomenada Sicut Dii, mentre escrivia el llibre. Té predilecció pels instruments de vent, però en toca més d’una desena de tot tipus. Fins i tot, construeix els seus propis instruments musicals. Pateix insomni i quan no pot dormir, es dedica a mirar les lluminàries del castell de Montjuïc des del balcó o a llegir amb una llanterna lligada al cap. El seu pare era pagès i minaire, alternava ambdues feines per tirar la família endavant. Des de ben jove, Sáez va ajudar el pare, però quan va ser l’hora d’anar a la universitat, es va establir a Barcelona.

Amb tot, el seu pas per la literatura no ha estat debades. Després d’haver publicat un bon nombre de títols, enguany ha guanyat el 40è premi Carles Rahola d’assaig per La vida aèria (Pòrtic). És un dietari filosòfic que ofereix una mirada des de l’aire, des de dalt, no en sentit de superioritat, sinó d’algú que, ben entrada la cinquantena d’edat, pensa i escriu. La vida aèria està escrit des d’una òptica irònica, però no cínica. Sáez pretén examinar la comèdia humana i fer brollar idees a partir de vivències personals.

-Vostè és de les terres de ponent, concretament del petit poble de la Granja d’Escarp. En canvi, no fa servir la modalitat occidental.

-No, només parlo dialectalment a casa meva, en un entorn privat. A l’exterior, faig servir el registre estàndard.

-Com és això?

-Doncs mira, quan cursava primer de carrera, aquí a Barcelona, sempre tornava a casa amb la línia 7 d’autobús. Quan un bon dia tornàvem de la universitat amb un amic de classe, aquest em va preguntar on em dirigia, Mentre caminàvem, jo li vaig respondre que anava a  “buscar lo set”. Vaig continuar tirant i vaig veure que no caminava al meu costat. Més tard, vaig comprendre que el noi havia entès “osset de peluix” i que m’havia pres per un boig. A partir d’aquell moment, vaig adonar-me que jo parlava diferent a causa del dialecte acusat que emprava. I a poc a poc, vaig convèncer-me de prendre aquesta decisió. A més a més, quan he provat de fer servir la meva parla original en públic, sovint he tingut la impressió que la gent es fixa més en com t’expresses que no pas en les coses que dius.

-Entrant en matèria, vostè va fer la tesis doctoral sobre la filosofia de Michel de Montaigne (1533-1592). La figura del pensador l’ha influït a l’hora d’escriure La vida aèria?

-Montaigne parla de la idea de pintar-se a un mateix. Ara tothom es fa selfies, per exemple. Però, en el segle XVI, la idea de pintar-se a un mateix era totalment extravagant. No obstant, després, això és el que ha donat lloc a la subjectivitat moderna i a la manera com, a dia d’avui, entenem el nostre jo. Ara, no amaguem la nostra expressivitat subjectiva, sinó que l’expressem d’una o altra manera. Aleshores, la relació existent entre Montaigne i el llibre és que d’alguna manera el dietari modern deriva d’aquesta actitud de pintar-se a un mateix. Montaigne explicava el que pensava i com arribava a fer-ho. Això és el mateix que he intentat fer jo. Montaigne és més que una influència, més aviat és una adherència. El llibre està escrit amb els assaigs de Montaigne sota un braç i amb llibres de Josep Pla sota l’altre.

-Ha llegit molt Pla?

-He llegit els 46 volums de l’obra completa. El Quadern gris el dec haver llegit tres o quatre vegades. Pensa que vaig començar a llegir Pla de molt jove.

-Déu n’hi do.  Ara, canviem de tema per parlar de la mort. Al lector, li pot sorprendre l’actitud que adopta davant el fet de morir.

-Tornant a Montaigne, ell té una actitud estoica davant de la mort. I hi ha un moment que diu: “La mort està a tot arreu, en conseqüència, esperem-la a tot arreu”. Nosaltres mateixos som un ens limitat, però, alhora, podem transcendir la mort. Aquesta és la meva esperança. No tinc por a la mort.

-Vostè relata que, en un determinat moment, va perdre la fe en Déu. Però, segons apunta al llibre, la va recuperar més tard.

-Vaig pensar que l’havia perdut, però més tard em vaig adonar que no, que d’alguna manera sempre hi era. Ja de ben petit havia estat escolanet, però, després, durant l’etapa universitària, vaig passar a una actitud d’indiferència respecte la fe. Després, de nou, condicionat per la pèrdua d’éssers estimats, vaig anar adoptant una actitud de proximitat amb el catolicisme.  Fer-ho em va permetre mirar-me a mi mateix honestament, no simplement en el sentit mecanicista. És un procés lent que permet assumir les contradiccions que formen part del capteniment. Jo no vaig tenir pas cap tipus de revelació ni res semblant. Una de les coses que m’ha fet pensar últimament és que, el contrari a la fe és ser un crèdul, no pas un descregut. La fe no té res a veure amb la credulitat. La fe rau en la confiança en la possibilitat que un determinat fet s’esdevingui, amb totes les conseqüències que això té. Des del meu punt de vista, aquestes conseqüències son positives per a un mateix i per a les persones que l’envolten. Vull subratllar que, en La vida aèria, en cap moment pretenc donar cap lliçó de religió.

-Mentre escrivia l’obra, va compondre una suite per a flauta solo, que va batejar amb el nom de Sicut Dii.

-Sicut Dii ve de “eritis sicut dii scientes bonum malum”, que és el que li diu la serp a Eva durant el Gènesi. És a dir, tradueixo al català, “I sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal”. Per tant, en la suite la meva intenció era parlar de la transgressió. Ha estat una tasca extremadament dificil. És més fàcil compondre una peça per a més d’un instrument que no pas per a un de sol. Això, és clar, sempre que vulguis esprémer-lo al màxim.

-D’altra banda, a mesura que el lector llegeixi La vida aèria, s’adonarà del lligam que vostè té amb la cultura japonesa.

-Bé, a veure, estreta no ho és gaire, però sí que m’interessa. Jo toco, sovint, una flauta pentatònica (cinc notes en lloc de set) anomenada sakuhachi. I a més a més, tinc una col·lecció important d’instruments de finals del segle XIX, alguns de procedència nipona. Per acabar-ho d’adobar, també en construeixo. De moment, però, no m’he atrevit a confeccionar cap instrument d’inspiració japonesa. No és que tingui una gran relació amb el país del sol ixent, però sí que sé llegir partitures escrites en japonès.

-També hi intercala reflexions filosòfiques, referències musicals i vivències. Però, si hagués de posar una banda sonora al llibre, quina triaria?

-He alternat l’escriptura, tot tocant instruments de vent, el sakuhachi, la flauta travessera i el baix de flauta de bec. El títol La vida aèria prové del terme aire per aquesta raó, pels instruments de vent. Així doncs, la banda sonora del llibre hauria de ser una barreja estilística renaixentista i japonesa.

-Passant a un altre aspecte del llibre, crida l’atenció la crítica filosòfica que fa a la generació millennial.

-Certament, la meva generació, la dels homes i dones que ronden la cinquantena d’edat, va cometre un greu error amb el tema del consum de drogues. Avui, pels millennials el mòbil és una droga. No ens adonem del risc que suposa enfocar la vida al voltant d’una andròmina electrònica.. Val a dir que no conec cap generació que no s’hagi equivocat en alguna cosa. El món torna a ser pla com en l’Edat Mitjana per culpa de les pantalles.

-Vostè es defineix com un racionalista de tarannà escèptic.

-No em crec res. Fins i tot, amb les coses que hauria de tenir clares, tinc una actitud escèptica. Dubto d’allò que aparentment sembla obvi, cosa que m’ajuda a anar per la vida d’una forma epistemològicament higiènica. Precisament, és la contraposició entre fe i credulitat la que em fa avançar. Considero que no hem de ser crèduls sota cap concepte, però que si hom decideix tenir fe pot fer-ho perquè la credulitat i la fe són dos coses diferents. Hi ha molta gent, però, que no ho entén.

-Al llibre vostè escriu que “la literatura és, per damunt de tot, allò que justifica l’aposta programàtica per gestionar l’avorriment. L’avorriment és un bé en si mateix, imprimeix caràcter, ens fa millors persones, no ho dic pas de broma”.

-Aquest aforisme té relació amb la sobreestimulació que pateix la generació dels millennials. El problema dels estímuls digitals és que reclamen respostes, fet que condueix les persones a la superficialitat. Aleshores, en aquest context, neix la meva aposta per l’avorriment, una espècie de repte creatiu. La manca d’estímuls pot arribar a tenir una traducció artística perquè hom pot restar mirant els núvols, tot badant. O pot fixar-se en les formes que conformen els núvols. Un també pot escriure un sonet sobre els núvols fruit de l’avorriment. En canvi, si tens un telèfon mòbil entre les mans, difícilment se t’acudirà escriure o compondre res.

-A La vida aèria, afirma ser “un anacoreta i alhora un firaire”. Què vol dir exactament amb això?

-Normalment, els llibres s’escriuen en un ambient de calma, davant d’una pantalla d’ordinador i reclòs en una habitació. Ara bé, per tal que allò que s’està escrivint tingui algun interès, no es pot ser només un anacoreta. L’escriptor ha de ser un firaire perquè ha de recaptar vivències. En relació amb aquest punt, al dietari escric que: “cal entrar al carrer” i no pas “sortir al carrer”. Un s’ha de fondre en l’ambient que viu, mirar les coses dues vegades i fixar-se en el màxim de coses possible.

-L’assaig també conté diverses crítiques al perfil de persona “progre”.

-Els “progres” tenen coses que a mi no m’agraden gens i al llibre ho exposo. D’altra banda, però, els respecto molt perquè considero que són l’última generació amb una formació acadèmica adequada. Recordo unes paraules que em van semblar molt lúcides temps enrere i que, precisament, provenen d’un progre de llibre que té quinze anys més que jo. “La nostra generació hem estat més bons fills que no pas pares. Vam ser obedients, lleials, estudiosos…però, en canvi, com a pares hem fallat”.

-També apunta que és important matisar, però, alhora, assenyala que: “A l’era de Twitter, això de plantejar matisos es considera gairebé un acte incívic. La gran aigüera del Twitter és per on ara s’escolen les tonteries que abans es deien a la barra d’un bar. És bo que així sigui, quin descans”.

-Ho vaig escriure quan va morir Umberto Eco, perquè les últimes declaracions que va fer anaven en la direcció del mal ús que es fa d’una xarxa social de gran potencial. Twitter és una meravella. Ara bé, estem fent servir alta tecnologia per dir les bajanades que s’han dit tota la vida a la barra d’un bar.  El problema no és el mitjà, el problema és l’ús absurd i ofensiu que se li dóna. S’ha de tenir una actitud crítica, no pot ser que la gent es dediqui a insultar perquè aquell dia s’ha aixecat de mala lluna. Es diuen milers de coses malintencionades que tenen molt ressò. Crec que caldria prendre alguna mesura al respecte.

-Per acabar, quin llibre recomanaria a una persona que no té un gran bagatge en el camp de la filosofia, però sí que hi té interès?

-Recomano un llibre del filòsof italià Giorgio Colli que no arriba a les cent pàgines. S’anomena El naixement de la filosofia i explica el moment previ al canvi de sistema operatiu de l’Antiga Grècia, és a dir, la substitució del pensament mític pel racional. El vaig llegir de jove i em va fer canviar el punt de vista sobre les coses.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació