Fer pujar l’Empordanet a Barcelona

“Abans d’anar al Congo, jo era un animal”.

Joseph Conrad, El cor de les tenebres

És molt estrany. A l’Empordà, quan anem a Barcelona, hi pugem. I viceversa. O sigui que ens passem les lleis bàsiques de la cartografia pel folre.

Quan jo ja duia deu anys a Barcelona, l’àvia em trucà, des de Palafrugell. Em digué que pujava a viure a la capital, i que si la podia ajudar amb el trasllat. Vaig pensar que la dona havia perdut els trucs. Però no. Feia com els elefants quan senten la crida del final. La dona tenia 82 anys, i en duia 45 d’ininterromputs a l’Empordanet, però tornava a la seva Barcelona natal, al bressol. Tornava a viure al pis de l’Eixample, on s’havia casat, a la cantonada on s’havia enamorat de l’avi.

L’àvia era barcelonina, però s’havia empordanitzat molt. Això vol dir que gastava una llengua viperina, un enginy d’hora punta a la peixateria.

El trasllat fou una epopeia. L’adequació del seu pis, una tragèdia.

Un cop instal·lada, la vaig dur a reconèixer el barri. Em va sobtar molt que hi trobés amistats prehistòriques. Tantes amistats, que despertaven d’una letargia tan llarga. Coneixia tot déu. Però el que vull recalcar, és que l’àvia havia canviat. Venia atramuntanada. La gent, els senyors i les senyores de l’Eixample s’espantaven.

Un dia vam trobar una amiga seva, vuitantina, tota mudada, estrenada la ITV de la perruqueria setmanal. Vam enraonar uns minuts, i després cadascú feia son camí. A ni deu metres, l’àvia escopí:

–Psè, aquesta: no ha canviat gens. Se segueix vestint de vampiressa, però les penjarelles no menteixen.

No se’n podia estar. A més, collonava el personal. Un altre dia, topàvem una altra amiga seva, que passejava amb son fill, un home d’uns cinquanta anys. Enraonàrem, fent un cafè en una terrassa. En un moment donat, l’home, amb cara de sentir-se’n obligat, li va dir a la meva àvia que era homosexual. Ella, en una mil·lèsima de segon, li endosava:

–I jo sóc vídua, no te fot?

Al cap d’un temps, bona part de la gent ens esquivava. L’àvia era com un buldòzer verbal. Piconava el veïnat, allisava els habitants de l’escala, increpava els vigilants de la Zona Blava, humiliava les dependentes. Ningú no se’n salvava. A la carnisseria:

–Nena, xata, a veure si m’ho fas millor, que els bistecs de la setmana passada tenien gust d’armari.

D’aquí va passar a demanar-me que li escrigués cartes als diaris, reclamacions a l’ajuntament, contra la gent que tenia plantes als balcons, contra els tres puticlubs de prop de casa, a favor de catalanitzar els xinesos. Descarat que l’àvia havia pujat a l’infern, per posar-hi ordre. Fins en Mafumet, se n’amagava.

A tot això, van passar els anys. I en la meva àvia, com si es tractés d’un ADN ancestral, el parlar i el tarannà empordanesos deixaren pas a un caràcter i un vocabulari més barcelonins. Perdé violència i guanyà ironia:

–Hum, aquest nyèbit del bisonyé, sempre que em veu em fa dos petons. Potser que el convidi a prendre cafè, que encara ho aixecarem, això.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació