Felicitat dels parcs

Dilluns vaig arribar a ciutat per participar en el curs intensiu “Física i química de la felicitat” que durant aquesta setmana es fa a l’Institut Holístic. Al nostre centre de teràpies naturals treballem amb el creixement personal i no em volia perdre una trobada amb els millors experts internacionals. Ara reconec, però, que els continguts no estan a l’altura de les expectatives, almenys de les meves, o potser és que no experimento bones vibracions amb el grup. El cert és que, des del primer dia, he aprofitat la pausa del dinar per anar al meu aire.

 També és veritat que tenia moltes ganes de visitar el Parc de les Espirals, últim Premi Nacional als nous espais urbans, amb el prestigi de saber conjugar la funcionalitat amb la bellesa i l’harmonia del disseny. Les primeres impressions no podien ser millors. El mateix dilluns hi vaig fer pícnic i, amb la càmera a la mà, vaig explorar-ne tots els racons. Realment, considero que és un exemple de sensibilitat tant pel càlcul dels espais com per la disposició vegetal. S’hi respira ordre i equilibri.
El parc em tenia tan captivat que per força m’havia de xocar aquella terrible nota discordant; tant, que vaig aturar de cop la gravació del vídeo. No em podia creure que una persona, mig esterrecada, profanés un dels bancs de ceràmica que s’han convertit en la imatge icònica. Aquella distorsió em va caure com un cop de maça al cap. Era una dona, diguem-ne madura, que s’havia quedat adormida enmig del pas, de la forma més indecorosa. Com si s’hagués deixat anar, esclafada, amb els pantalons arremangats per damunt dels genolls, la samarreta convertida en un tapa pits i un escampall de vambes, motxilla i bosses de supermercat. Tot perfectament antiestètic. Com podia espatllar aquell santuari del bon gust? Em tenia tan estupefacte que m’hi vaig anar acostant, amb sigil. Em semblava increïble tant de relaxament, com si la seva pell –no precisament atractiva als braços i cames- volgués xuclar tot el sol. I la cara, sobretot aquell rostre ample, aplanat, sense la més mínima contracció.
Potser no era gaire ètic, però al final no em vaig poder estar de filmar-la des dels més diversos angles i en els plans més curts possibles. A la nit, a l’hotel, vaig repassar la gravació una vegada i una altra, mirant de desxifrar els misteris d’una forma de lliurament sense el menor sentit de l’estètica. Hi vaig tornar dimarts, i també ahir dimecres, i la vaig trobar en la mateixa posició, com si no se n’hagués anat, de manera que se’m va fer l’hora de tornar a l’Institut i encara no s’havia despertat. Però avui ja és dijous i he perdut tota motivació per seguir les tedioses –i gens innovadores- ponències del curset. No tinc pressa i, guardant una distància prudent, em quedaré per aquí fins que es desperti. Llavors, discretament, faré per seguir-la, sense que ni se n’adoni. Li espiaré els moviments tant com convingui. Estic convençut que ella sí que té el secret de la veritable felicitat i no me’l vull perdre.