¿¡Febre Lispector!?

Ara, si et subscrius a Núvol en la modalitat premium, et fem un regal impagable. T’emportaràs els tres anuaris de Núvol i tres llibres de Clarice Lispector que s’han publicat en català coincidint amb el centenari del seu naixement. Et pots subscriure aquí.

El lector català, perplex o encuriosit, exasperat o excitat, entre la interrogació i l’exclamació, ha vist en pocs mesos com lleixes i aparadors de llibreries s’omplien de nous volums de Clarice Lispector. Restes de carnaval (Comanegra), Com van néixer les estrelles (Lapislàtzuli) i L’hora de l’estrella (Club Editor), publicats entre setembre i novembre, cent anys després del naixement de l’autora. Com a tants escriptors difícils d’encapsular en quatre frases fulletonesques, de Lispector se n’ha remarcat l’extravagància o la brillantor, però… no ens agrada definir-los així, a tots els escriptors que aconsegueixen esbotzar el llindar de la nostra indiferència?

Tampoc no ajuda a desfer el cabdell lispectorià la consideració més cèlebre de l’escriptora sobre el seu procés creatiu: “Escric amb el cos”. Ni que les tres editorials encarregades de revifar l’autora al mercat català siguin tan diferents entre si. Recapitulem, pas a pas, llibre a llibre, per resseguir la petja que poden deixar les noves traduccions en el lector que s’hi endinsi.

El passat mes de setembre va arribar a les llibreries Restes de Carnaval, un recull de quaranta contes, microcontes i textos assagístics breus (entre dues i trenta pàgines) traduït per Pere Comellas i Josep Domènech Ponsatí i publicat per Comanegra. Els relats de la compilació estan subjectats per sis brevíssims textos que obren i tanquen el recull. Gerard E. Mur, en la seva ressenya a Núvol, en va destacar l’abundància d’idees fugaces i píndoles de pensament que acoloreixen els relats. El volum tanca amb un epíleg on Tina Vallès teixeix relacions entre l’obra de Lispector i la de Mercè Rodoreda: escriure amb el cos, crear univers en cada frase o la fascinació floral que totes dues comparteixen.

De Restes de Carnaval, Pere Comellas en destaca trames aparentment simples, «històries absolutament quotidianes» com «collir una flor, entrar en un jardí» a partir de les quals Lispector et fa veure com «en qualsevol cosa infinitesimal pots llegir la vida. Lispector no necessita èpica». Una corrua d’inadaptats, gent comuna que puntualment se sent expulsada, desfila pels relats, estilitzats per una ploma «cruel i freda», alhora que expressiva i oberta a la connexió difícil entre el cos i la ment.

Podeu llegir aquí la ressenya sencera de Gerard E. Mur.

En una direcció ben diferent apunten les dotze històries “belles i màgiques”, una per cada mes de l’any, publicades per l’editorial Lapislàtzuli amb el títol Com van néixer les estrelles i traduïdes per Gabriel de la S.T. Sampol. La selva es transforma en un escenari mític inflat de vida on conviuen humans, animals i personatges del folklore brasiler, criatures astutes que intenten sobreviure en un entorn mític on tant els perills com la bellesa comparteixen la mateixa innocència primigènia.

El narrador ens remet al temps dels intents dels primers homes d’entendre el seu entorn: com van néixer les estrelles? I els animals, d’on van venir? Podem considerar el volum de Lapislàtzuli com una bona introducció a la lectura per a infants, gràcies també a les il·lustracions de Cesc Pujol, de la mà d’una escriptora experta, dotada d’una intel·ligència sorprenent i adaptada a la particularíssima sensibilitat plena de colors i matisos dels infants.

Podeu llegir aquí la ressenya sencera de Gerard Ventura

Club Editor, també en traducció de Josep Domènech Ponsatí, va publicar a finals de novembre L’hora de l’estrella, l’última de les deu novel·les escrites per Lispector. Publicada pocs mesos abans de morir el 1977, i condensa les seves darreres obsessions literàries: la persecució de la veritat i la fe absoluta en el poder de la paraula. La protagonista és Macabéa, una noia originària del nord-est del país, que es trasllada a Rio de Janeiro. Allà destaparà els motius d’una infelicitat oculta, innocent.

El narrador es diu Rodrigo S.R., i tal com explica Teresa Costa-Gramunt en la ressenya publicada a Núvol, «no és gens neutre, més aviat brusc i impietós, narra la història com si no tingués més remei que fer-ho». Descriu a Macabéa com «una capseta de música desafinada» i a través de la prosa plena de meandres digressius va deixant entreveure el magma de fons de l’obra, «una meditació sobre la gènesi de la vida i la literatura», en paraules de Costa-Gramunt.

Lispector adverteix al pròleg que es tracta d’un «llibre inacabat perquè li falta la resposta. Resposta que espero que algú al món em doni. ¿Vosaltres?». La pregunta desafiadora de l’autora pren forma cap a les darreres pàgines de la novel·la: ningú té cap resposta definitiva sobre la mort i, al final, tots som tan ignorants davant la mort com Macabéa. Per a la protagonista, l’hora de la mort és «l’hora de l’estrella», diu que en morir, neix de nou. Macabéa sent com vomita i dona llum a una estrella de mil puntes. El narrador Rodrigo conclou que «havia anat a buscar, en el propi, profund i negre nucli de si, l’alè de vida que Déu ens dóna». Podeu llegir aquí la ressenya sencera de Teresa Costa-Gramunt. 

Podeu fer la vostra subscripció premium (99€) aquí.