Eva Baltasar: «Una abraçada no et salva, però t’infon l’ànim de salvar-te»

Llegiu Ocàs i fascinació. Llegiu-la, si pot ser, abans de sentir-ne a parlar massa. Enfronteu-vos al text desposseïts de ressenyes, verges d’entrevistes i de bibliografia secundària. En cos i ànima. No us costarà gaire, la prosa d’Eva Baltasar t’engoleix com un remolí i no et deixa perdre el pas fins que gires la darrera pàgina. Feu-ho, de veritat. És al text on trobareu les respostes, o encara millor: se us dispararan preguntes, tindreu ganes de parlar-ne, interpretar-lo, rellegir-lo, buscar significats ocults rere cada digressió baltasariana. Voldreu fer-ne un exercici hermenèutic. Després ja decidireu si l’adoreu o el llenceu per la finestra. Però llegiu-lo. Perquè Ocàs i fascinació és un llibre que deixa molt d’espai per al lector, és ple de buits, de punts de fuga que caven molt avall i arriben molt amunt. Un regal com aquest s’ha de desembolicar abans que algú intenti revelar-vos què hi ha a l’altra banda del paper. Penseu que tots us ho intentarem explicar, i arribarà Sant Jordi i el soroll serà tan gran que us condicionarà l’experiència. Aquesta entradeta no és una captatio benevolentiae de l’entrevistadora, sinó la recomanació sincera d’una lectora que ha tingut la sort de llegir el llibre abans del primer reportatge. I seria fantàstic que també us passés a vosaltres. Podeu aturar la lectura de l’entrevista aquí, abans de la foto. I no passa res. Ja tornareu algun dia a buscar-la.

Ocàs i fascinació està estructurada en dues parts. Per una banda l’ocàs i per l’altra la fascinació. La definiries com una novel·la? Com a dues faules? Fins i tot podria ser una paràbola?

Em costa posar etiquetes. És una novel·la, tot i que és veritat que la part de la Fascinació permet que el llibre pugui ser moltes coses, hi ha diverses capes de lectura. Ara bé, una paràbola en el sentit moral no ho és. No pretenc moralitzar. L’Ocàs va avançant fins que conflueixen l’ocàs de la civilització amb l’ocàs de la protagonista. A partir d’aquí jo volia seguir amb ella. I ara què? Cap a on anirà? Com es reinventarà? I vaig escriure la Fascinació. Al final la narradora fabrica un lloc de seguretat que té un sentit ple perquè ve de la intempèrie. És una dona que no ve de la pau, però l’acaba trobant. Hi ha una al·legoria del retorn a la cosa essencial. Els epígrafs són d’El poema de Gilgamesh, de l’inici dels temps.

Aquest anar a l’origen també es palpa en l’estil i en el llenguatge. Hi ha molt lèxic del cristianisme. Com ho has treballat?

Procuro que el lèxic sigui una casa compartida i vaig sembrant detalls. No només a Fascinació, a tota la novel·la. Jo vaig estudiar la primària als capellans. Per a mi van ser uns anys d’aprenentatge i de descoberta de l’espiritualitat. Estic contenta de tenir una tradició que em vertebra. En el meu cas és la cristiana però podria ser l’hebrea o qualsevol altra. El fet d’haver estat formada en un tradició m’ha alimentat el lèxic, la simbologia, l’imaginari. Forma part de mi encara que hagi pres molta distància i ara visqui l’espiritualitat des d’un altre lloc. Estic construïda en aquesta tradició i em feia gràcia abocar-ho en un llibre.

«Hem construït un món on la gent no pot viure amb dignitat»

La connexió amb la tradició no apareix al tríptic. A les teves novel·les sempre impera el present i sabem poca cosa del passat dels personatges. A Ocàs i fascinació fins i tot sembla que la possibilitat de futur s’estronca quan la protagonista es queda a la intempèrie. El temps queda suspès, però paradoxalment la Història i la tradició hi són presents de forma latent.  

Ella acaba buscant una reconciliació. Hi ha un moment, quan es troba a la intempèrie, en què s’imagina si seria possible viure escampats en tendes entre el Besòs i el Llobregat, com en una Mesopotàmia fèrtil. Segurament aquelles civilitzacions deurien tenir les seves problemàtiques, però què hem fet, nosaltres? Hem construït un món on la gent no pot viure amb dignitat.

Els teus personatges solen viure als marges. En aquest darrer llibre és el sistema que expulsa la protagonista. Escrius: «Et deixa a la intempèrie, sense armes ni vestit. Sola en un món que quan t’ha escopit es tanca darrere d’un mur».

Les dones del tríptic viuen en una zona limítrof amb cert orgull. És una voluntat, una tria radical. Aquí no. Ella també voldria mantenir-se al marge, però va baixant graons fins que arriba un moment que gairebé no pot ni sobreviure i es troba abocada al carrer. Al final apareix la figura de la Trudi que encarna allò que necessitem més: les cures. Hem creat una societat amb tanta gent desprotegida que aquesta xarxa de solidaritat altruista és més necessària que mai. Els budistes deien alguna cosa així com que hi ha dotze éssers il·luminats que sostenen el món. No. Hi ha molta més gent que potser no està tan il·luminada però que sosté molt més el món que aquests dotze. La gent com la Trudi existeix. És aquesta mà, aquesta abraçada. La narradora diu que una abraçada no et salva, però t’infon l’ànim de salvar-te. Cal aquesta xarxa perquè la protagonista és una dona que no en té. Hi ha gent que no té xarxa.

Espanta i sorprèn. Sorprèn que una dona com ella no tingui xarxa. És jove,  universitària…

Jo mateixa m’hi he trobat. Jo era estudiant universitària i no vaig tenir amics fins als quaranta. Cap ni un. I va durar uns anys que no em parlava amb la meva família. Ja està, et passa això i si et quedes al carrer ja no tens xarxa. Sé que no és habitual, però existeix. Veig gent jove dormint al carrer.

Justament la narradora treballa amb infants en risc d’exclusió social.

Ha de procurar que tinguin un sostre, que mengin bé…  i ella acaba en una situació encara més precària.

El personatge de la Trudi introdueix un dels temes que vertebren la novel·la: l’acte de netejar. La descrius com una dona de fer feines que treballa amb amor, neteja de forma reverencial, amb devoció, com si la casa fos un temple.

Té cura del que fa. Estima el que fa. No només la Trudi, ella també neteja amb cura. És un llibre sense sexe però hi ha l’eròtica de tocar els objectes dels altres.

«’Ocàs i fascinació’ és un llibre sense sexe però hi ha l’eròtica de tocar els objectes dels altres»

Es podria dir que en aquesta novel·la els cossos només són eines de treball i les cases i els objectes fan la funció de cossos? En alguns moments hi ha una personificació de les cases. «La casa contra la lletjor inhabitable del món», escrius.

Ella crea espais acollidors per a ella i els altres. Són petits cosmos per estar-s’hi. Fa la seva feina i la fa bé. És veritat que és una dona que roba una mica, però es ven tan barata que menjar-se un entrepà de la nevera no suposa gaire res. Tota aquesta cura de la primera part hi torna a ser a la segona, però desplaçada cap a una altra cosa.

A totes dues parts hi ha moltes digressions sobre l’acte de netejar com a purificació. I he après una paraula nova: brunyir.

És bonica, oi?

Escrius: «Hi ha una llum especial que apareix al damunt de les superfícies que es brunyeixen» I més endavant: «Dono llum a cada cosa, i no és res que li llevi, sinó una gràcia que ofereixo». De fet, la llum és una metàfora recurrent al text. I és una metàfora tan antiga que inevitablement com a lectora et porta cap a…

L’aletheia, la veritat. Fer treure l’ànima de les coses. La llum la tenim associada a l’ànima pura, la divinitat. I aquí contrasta amb la foscor de la intempèrie. Quan ella s’ha quedat a la intempèrie, quan ho passa pitjor és a la nit. De nit de vegades se’n riu de les coses inanimades, però quan apareix una persona es converteix en un potencial agressor. La llum també és benestar i desig de trobar un sentit. També hi ha la flama, l’esperança, la flameta. L’esperança de tenir un lloc on anar.

Hi ha esperança? Llegint he tingut més aviat la sensació de desconsol.

Vist des fora, el que està passant és un gran desconsol, sí. Però ella transcendeix aquest estat. Al final hi ha consol per a ella, encara que sigui des d’un lloc difícil d’entendre. Ella, que havia estat expulsada, trobarà un lloc.

Aquí entra el personatge que encarna el misteri de la segona part de la novel·la. «La diferent», l’anomena la narradora. L’alteritat?

Totes dues són altres. Quan arriba aquest altre ésser només tenim la visió de la narradora, no sabem per què arriba ni què li ha passat en realitat. I aleshores apareix la fascinació. Però hi ha una distància entre elles. Si no hi hagués distància hi hauria un amor ple. És la distància que pots tenir amb un déu abans de descobrir què és la divinitat. [Riu] Ara m’he il·luminat! Me’n vaig a la cova!

Sovint dius que t’inspires en l’art a l’hora d’escriure, en aquest llibre també?

No directament. L’art medieval i les escenes bíbliques sempre m’han interessat. Recordo que de petita me les quedava mirant. Abans d’escriure Fascinació vaig estar al Prado i vaig veure l’Enunciació de Fra Angelico. Em vaig quedar fascinada. M’hi vaig estar tanta estona! I durant el procés he visitat algunes obres. He anat a Beget a veure el Crist Majestat policromat, que és preciós. Allà també hi ha una verge gòtica, no tan bonica. Més que consultar molta bibliografia o obres d’art, el que procuro és escriure des d’un estat i mantenir-lo. Escriure Fascinació em va donar tanta pau que em va costar sortir-ne.

«Em feia gràcia escriure sobre una dona de fer feines perquè jo n’havia estat i és un dels paisatges de la meva vida»

No has patit gens durant el procés d’escriptura?

Patir? No, no. La Fascinació em va costar molt deixar-la anar. Poc abans d’entrar a impremta encara l’estava retocant. Patiment, cap. Hi havia algun tros que no m’agradava com quedava, i el fet d’anar-lo fent i refent era com una adoració. És que era una adoració. Jo estava encantada!

Anar brunyint el text.

Que brilli, que brilli.

I el procés d’escriptura ha estat intuïtiu, com en el tríptic?

Sí. Vaig començar amb l’Ocàs. Em feia gràcia escriure sobre una dona de fer feines perquè jo n’havia estat i és un dels paisatges de la meva vida.

Has treballat de dona de fer feines?

Durant l’últim any de carrera i al següent any de llicenciar-me vaig netejar cases a Barcelona. Jo vaig néixer a Barcelona però als dos anys vam marxar a viure a Vilafranca i als 18 vaig tornar a la capital a estudiar. Tenia feines tan precàries… M’esgotaven tant! Fent de dona de fer feines en canvi em podia organitzar els horaris i guanyava més diners. Sé netejar bé, la meva mare me’n va ensenyar molt bé. Era una feina dura, sí, i de vegades s’aprofitaven de mi. Allò de «fes la cuina a fons que s’acosta Nadal». I jo els hi feia la cuina i després em deien que no tornés. Però vivia millor que quan treballava de cambrera cobrant misèries, tractant amb la gent i explotada. Vivia millor.

I què feies quan et quedaves sola a les cases? També…

No, no! (riu) Jo era honesta. Ni obria calaixos ni em menjava hores. Però descobries aquesta sensació de ser de les poques persones que poden entrar dins una casa fins la tauleta de nit. La narradora ho diu: la casa sap històries. No cal ni que les busquis, te les trobes. En una casa on hi vivien un matrimoni i dos fills de cop i volta em trobava un matalàs al terra del despatx. Mmm… qui coi hi dorm, aquí? A mi això em divertia, m’era agradable. De vegades em trobava gent. Recordo una casa que quan hi anava només hi havia la iaia. Era una senyora molt iaia. Hi havia dies que quan jo ja portava un parell d’hores netejant em cridava: vine, vine! I em feia un cafè amb llet amb galetes i em donava conversa. Això m’agradava, la recordo molt aquesta dona. Era una mena de Trudi.

…

Aleshores jo volia parlar d’aquell moment de la meva vida. Volia una dona de fer feines però una mica més forta. Que s’aprofités. Més semblant al tipus de personatges que m’interessen. I va sortir l’Ocàs. Quan vaig acabar-lo volia seguir amb la protagonista i me’n vaig anar cap a la “mística”. Dic mística entre cometes, no és una història mística, però si entens la mística pots entendre-la millor. Aleshores es planteja el següent problema: com ho fas, en ple segle xxi? Com parlar d’una dona que acabarà sent del segle i? Per resoldre-ho me n’he anat al recurs de…. [I aquí hem tallat la frase per no aigualir-vos el misteri, ni la vostra interpretació].

És un llibre que s’ha de llegir de genolls?

[Riu] Gairebé el vaig escriure de genolls! Agenollar-se és el treball i l’adoració.

El títol té un aire romàntic.

La Maria Bohigas em va dir que era un títol molt Jane Austen. Al tríptic els títols eren metàfores de la protagonista i aquí són dues descripcions de l’estat en què es troba. Va ser fàcil trobar-lo. L’ocàs és evident, ella pateix un ocàs. I de la fascinació també en parla. Diu: «la mirada neix amb mi amb fascinació». És que és una fascinació!

La promoció del nou llibre et coincideix amb publicacions de traduccions de les novel·les del tríptic a altres països. Com vius aquests diferents ritmes en la recepció de les teves obres?

És una situació una mica esquizofrènica, però ho vaig portant prou bé i és molt gratificant. Aquesta situació fa que hagi d’acompanyar molt de temps totes les meves novel·les. De moment, com que són poques, encara les tinc bastant clares. De vegades barrejo alguns detalls, com per exemple les carreres que van estudiar les protagonistes. Algun cop he hagut de rellegir una mica, però intento evitar-ho perquè ara canviaria coses. Ahir, per exemple, vaig estar a la Universitat de Helsinki amb estudiants de Filologia Hispànica que estudien català. A ells Boulder els arriba molt perquè una part de la novel·la passa a Islàndia.

Es fixen en aspectes molt diferents segons la llengua o el lloc de recepció?

I tant! Suposo que a cada lloc es fixen en el que més els hi ressona. Això també passa en part gràcies a la tasca dels traductors, que no només porten una llengua sinó tota una cultura. A Itàlia fins i tot em van preguntar per la simbologia dels colors a Permagel! Amb el temes també es fixen en aspectes molt diferents. Amb Permagel aquí ningú no em preguntava per la maternitat i en canvi a Madrid insistien molt amb les maternitats tòxiques i amb Boulder encara ho van magnificar més. És la literatura: un sol llibre, igual per a tothom, i amb lectures tan diferents.

I ara, què? Després d’aquest ocàs i retorn a l’origen, hi haurà més novel·les?

Ja n’he començada una altra que ara la tinc aturada perquè m’he de quedar unes setmanes a dins de l’ocàs.

I abans de marxar de la Llibreria Calders, on hem fet l’entrevista, la Isabel Sucunza ens explica que ella també s’ha llegit el llibre i també té moltes ganes de parlar-ne. I que si a tanta gent li passa el mateix és senyal que s’ha de muntar alguna cosa. I la cosa està muntada. Digues-li trobada, digues-li teràpia, el proper 19 de març la Calders acollirà totes les ànimes lectores d’Ocàs i fascinació que clamen al cel compartir-la.