Eva Baltasar: “Estic tipa de parlar sobre la maternitat”

Ara fa quatre anys, Eva Baltasar s’estrenava en la narrativa amb Permagel (Club Editor). En realitat no estava deixant enrere la poesia, que és el seu terreny de formació en l’escriptura, perquè la seva prosa beu del ritme i la sensorialitat de la poesia. Més tard vindria Boulder i ara tanca el tríptic amb Mamut, una novel·la que narra el recorregut d’una dona que es vol despullar de qualsevol construcció social per trobar el que hi ha al cor d’ésser humà. Aquest impuls implica una fugida de la ciutat al bosc, on aprèn a sobreviure les penúries de la vida rural, i també un replantejament del concepte de maternitat. Parlem amb Baltasar sobre la Permagel, la Boulder i la Mamut com si fossin a la sala amb nosaltres, i també sobre Nus Schiele, una mena de cara B poètica de les novel·les. Eva Baltasar participa a La Setmana del Llibre en Català en una conversa organitzada pel servei de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Serà dilluns 12 de setembre a les 20h.

Mamut és el títol menys evident del tríptic. 

Hi ha una escena del llibre on la protagonista es lleva i diu que se sent afermada a terra, com si tingués potes. També hi ha una frase que diu que la vida és carregar pesos i que ella ha après a suportar-los. A mesura que avança la novel·la, ella es va convertint en un animal molt gros que aprèn a viure intensament i a suportar-ho tot. Li passen coses que costa d’entendre com s’ho fa per conviure-hi, però ella ho porta bé. També és un mamut perquè està constantment en l’ull de mira dels caçadors de l’època: els humans. Ella comença amb una vida a Barcelona, enllaçant feines de merda i sent que la societat l’esprem. Marxa perquè vol allunyar-se d’aquests caçadors, però al bosc també hi troba gent de Barcelona que va a abandonar-hi els gats vells. Els caçadors sempre la persegueixen.

El que la mou és una mena d’anacronisme? Hi ha un moment on afirma: “El meu passat no significa res però hi ha un passat aliè on quedar-m’hi a viure”.

És una dona arcaica. Ella busca una animalitat primigènia, que en realitat tots compartim. Tots portem un mamut a dintre. Busca una manera de viure més autèntica i troba que ho és la del passat. El panorama present on viu és molt irreal, insubstancial i brut; diu: “ allà on hi havia humans el món era llardós”. Assisteix a una degeneració de la societat i per això busca el retorn a un origen que sent més viu i esperançador. 

És molt actual aquesta tendència de mirar el passat o la ruralitat com a fugida.

Sí, però Mamut no és una novel·la bucòlica. No pretenc donar suport a aquesta dèria neorural que hi ha ara. Situo la protagonista al bosc perquè parteixo d’escenaris que he viscut. La Permagel es dedicava a llogar habitacions com jo ho feia a l’Eixample; també vaig viatjar l’illa de Chiloé en un vaixell i vaig viure la nit de malson que explico a Boulder. Jo vivia a Barcelona i amb 26 anys vaig marxar amb una filla petita al Berguedà, a una casa sense llum on m’hi vaig estar tres anys. El meu veí era un pastor com el de la Mamut, em guanyava la vida com podia i aprenia rebent pals. A la novel·la no volia parlar només d’una fugida de la ciutat, sinó també de la societat. Havia d’anar a un entorn deshabitat i el que jo conec és aquest. Això encaixa molt amb aquest discurs que hi ha ara de retorn als nostres avis, sí, però jo no sé com vivien, els nostres avis, segur que patien moltes penúries.

Tots portem un mamut a dintre

Així doncs, el paisatge sempre va en consonància amb l’aïllament mental que viuen les protagonistes.

Permagel era una novel·la sense paisatge, amb un entorn urbà en tenia prou: edificis amb els quals ella pogués tenir la paranoia de llençar-se o no. No sé si es diu que viu a Barcelona, però et fas la idea que és allà. No em sembla important la relació amb el lloc ni posar-li un nom. A mi tant me fa si és Barcelona, Berlín o una gran ciutat, només parlo de coses que conec. La Boulder ja intenta el que després farà la Mamut: abandonar la ciutat, i marxa amb el vaixell mercant. Per a això necessitava dues illes, una del primer món i l’altra del segon: Islàndia, Chiloé, l’oceà i els horitzons. Cap vegetació, poca gent… un reflex de la protagonista i el que ella necessitava: espais d’horitzó per relacionar-se amb si mateixa i per resistir l’anxovament que viu a casa. En el cas de la Mamut, el que ella busca no és tant la ruralitat com el que simbolitzi menys la societat occidental, és a dir la ciutat. I per a això recorro la meva biografia i la porto al Berguedà, tot i que també podria ser un desert. La Mamut surt de la ciutat i se’n va als boscos a trobar-se amb la vida real, la més palpable, la més bàsica. Ella viu un despullament a mesura que avança la novel·la, li cauen moltes etiquetes i s’adona que per viure necessita poques coses i que les pot aconseguir fàcilment tot i viure aïllada. És molt fàcil ser autosuficient. 

Creus que troba el que busca, doncs? És un personatge que se salva?

Ella es descobreix i està molt satisfeta. També pateix, però la satisfà agafar la destral i espavilar-se per tallar els troncs. L’autosuficiència és el que li permet mantenir a ratlla tota la resta de pulsions i escapar esquemes mentals. Tot i això, n’hi ha alguns que no pot evitar. Per exemple: l’episodi dels gats. Quan hi ha gats que molesten, la gent del poble els fot una garrotada, però ella és incapaç. Quan la situació és extrema, encara recorre instintivament als esquemes mentals de la ciutat. De totes maneres, jo crec que se’n va sortint. 

En el plantejament original, Mamut s’havia de publicar abans que Boulder.  

Quan vaig publicar Permagel, vaig adonar-me que m’ho havia passat molt bé coneixent aquella dona, i que en volia conèixer més. Vaig escriure un Boulder que no em va agradar, el vaig destruir i vaig començar Mamut, que va ser una redacció molt ràpida. Tant, que no sabia com acabar-la i la vaig deixar reposar, adormida al gel com els mamuts [riu]. En aquest descans vaig fer un segon i un tercer Boulder, que va ser el definitiu. Durant tot aquest temps jo vaig canviar molt i quan vaig fer reflotar el Mamut només en vaig poder mantenir l’esquelet. Vaig eliminar personatges i bona part de la trama, i al final és la meva novel·la més austera a nivell estilístic i argumental, és la meva novel·la més despullada. El fet d’haver-me educat com a escriptora a través de la poesia m’ha fet anar sempre a buscar l’essència. Tot el que sobra, fora! A Permagel em vaig esplaiar més, amb Boulder vaig ser una mica més austera en l’argument, però vaig treballar més la poètica. Amb Mamut el meu moviment natural em va empènyer a simplificar l’estil i l’argument, també per acompanyar la seva recerca de la simplicitat.

Ara que ja les tens el tríptic complet, hi veus lligams? 

Les tres protagonistes del tríptic són dones que viuen amb incomoditat en la societat que es troben. Estan en l’època equivocada, al lloc equivocat o a la societat equivocada. Tot i que són novel·les independents, les tres comparteixen el fet de ser outsiders i agafen una distància respecte a la seva contemporaneïtat que a vegades és emocional i a vegades és física. No és intencionat, jo faig servir els personatges com a mirall de mi mateixa. 

Mamut és la meva novel·la més austera a nivell estilístic i argumental, és la meva novel·la més despullada

Hi veus un ordre lògic a les tres novel·les? Creus que la intensitat o la coherència de les protagonistes va augmentant?

Jo veig el Mamut al centre del retaule, i té dues ales que són Permagel i Boulder. Per mi Mamut és el cor, és la novel·la més dura, la que va a buscar més el moll de l’os de l’existència. Sí que és veritat que ara es veu un ordre lògic, però no ho havia pensat des del principi. La Mamut va una mica més enllà que la Boulder en la recerca de la vida primigènia, perquè buscar una solitud més absoluta. Les dues primeres se senten molt soles, però la Mamut ho està i no pateix tanta solitud com les altres. La Boulder necessita estar sola i s’ho munta fatal i a la Permagel li sobra tothom. La Mamut és qui està millor. 

De fet, al llarg del tríptic s’intueix el tancament de les protagonistes en si mateixes, però el món exterior mai no està del tot desdibuixat.

Sí, s’alimenten d’ell. La Permagel té les seves amants i la Boulder té una força que és la solitud i una altra que és l’amor, dues forces contràries. És difícil jugar amb les dues, i s’ho va posant difícil prenent decisions, com ara acceptant una maternitat no volguda. La Mamut aconsegueix estar sola de debò. 

En aquest procés que viu la Mamut sembla que es va animalitzant. De fet, hi ha una imatge d’un pessebre, ella dorm amb les cabres i és feliç.

Clar, ella va seguint l’instint i quan es va despullant el que queda és animal. És on ella se sent més a gust i trobo que s’humanitza molt, en aquest procés. Quan ella pensa en els barcelonins els veu deshumanitzats. Una persona que ha tingut una mascota durant vint anys i l’abandona és molt poc humana. L’escena del pessebre és una metàfora del naixement de Jesús, perquè és el lloc més segur del món. Si Jesús hagués nascut en un palau, l’haurien pelat; va néixer entre els més miserables i gràcies a això ningú li va fer cas. Per això ella diu que el pessebre és “el lloc menys interessant i expugnable”. Entre les bèsties és on ella sent que passa més desapercebuda i on està més segura. Les bèsties tenen gana, mengen, tenen son, dormen… no hi ha malentesos, és un estat de puresa.

Creus que cal allunyar-se dels humans per trobar la humanitat?

Ella és més humana perquè és coherent amb si mateixa, i això és un símbol d’humanitat. No és hipòcrita, tot el que sent ho explica tal com és i actua tal com sent. És per això que hi empatitzo molt, amb la Mamut! M’encanta que sigui coherent… tot i que fa coses horroroses, tot té sentit. Quan vivia al Berguedà, veia el meu veí vivint com ho hauria fet el seu avi, que no havia sortit mai d’allà. Si arriba una guineu enmig de la nit el que es fa és fer-li una garrotada i tirar-la al contenidor? És horrorós! Però un cop t’hi trobes t’adones que és del tot natural. Només és bèstia quan t’ho mires des d’aquí [Barcelona]. De totes maneres, és cert que així com la Boulder vivia una situació que molta gent viu, la de tenir una família que no li interessa, la Mamut viu una vida més allunyada del lector general i és fàcilment interpretable com a simbòlica.

El fil principal del tríptic és que representa tres dones outsiders

També el concepte de maternitat apareix animalitzat a Mamut. 

Ella és una dona que no té cap interès a construir-se com a mare, però té l’instint de gestar. Ella té l’anhel de viure intensament, de tocar la vida, i això al seu moment biològic, implica quedar-se prenyada, de la mateixa manera que ho és menjar, fer rebost i provocar escalfor per no morir congelada. Ella vol anar a l’essencial, però no es vol fer càrrec de ningú. La Permagel tenia molt clar que no volia ser mare perquè pensava en aquesta mena de construcció social que és la maternitat avui. La Boulder igual, és una dona que no vol ser mare, però accepta una maternitat no volguda. Llavors veu que s’ha de construir com a mare i ho fa, tot i que d’una manera una mica diferent de com mana la societat. La Mamut no té cap mena d’interès a ser una dona-mare, ella es vol prenyar i va a buscar la manera animal de fer-ho. 

Hi ha certa coherència en el tema de la maternitat al tríptic, doncs. 

Sí, és un fil que potser ara deixaré aparcat, perquè escriure va acompanyat d’anar a presentacions i clubs de lectura. Acabes parlant molt sobre la novel·la i estic tipa de parlar de la maternitat! A més també soc mare, i tot s’ajunta. La maternitat és un tema important de les novel·les, evidentment, però a vegades es ressalta massa. És curiós perquè quan Permagel es va publicar a Catalunya i no hi havia cap traducció ningú va parlar de la maternitat. De sobte va sortir traduïda al castellà i a Madrid va ser “la novela de la maternidad tóxica”. Aquestes idees s’acaben convertint en etiquetes que pengen del llibre. Sí, la maternitat és un fil, però n’hi ha molts més. Per mi el fil principal continua sent que les tres dones són outsiders.

Una altra de les etiquetes que sovint pengen del llibre és la d'”escriptura del cos”, un concepte bastant debatut.

És un concepte que no vaig entendre el primer cop que el vaig llegir. Quan surten moltes paraules del camp semàntic del cos humà, a vegades parlant-ne literalment, a vegades com a metàfores o comparacions, entenc que es pugui parlar d’una escriptura o poètica del cos. És una manera d’escriure el que et passa, el que hi ha al teu entorn o el de la protagonista a partir dels seus sentiments i sensacions. En el cas de la Permagel, ella es problematitzava sovint a si mateixa, també al seu cos. Parlava de la mort, de l’escenari de la mort, el sexe era molt present… el cos és un tòpic que va apareixent, però no acabo de considerar-ho una etiqueta.

No ets gaire una autora de tesis. 

Clar que no! El discurs l’estic fent ara, sempre el descobreixo a mesura que parlo dels llibres. Del Mamut em queda molt per descobrir. El més interessant que he descobert del tríptic és que en el fons les tres dones són molt més semblants del que jo m’esperava. Duen vides diferents, però el seu cor batega a una freqüència molt similar, que és molt semblant a la meva. 

He escrit una trilogia glacial

En paral·lel a les novel·les has escrit Nus Schiele, un poemari inspirat en quadres del pintor. Hi ha hagut transvasaments?

Sí que n’hi ha, però m’ho he hagut de llegir ara per adonar-me’n. M’he adonat que les dones que retrata Egon Schiele podrien ser personatges de les meves pròpies novel·les. Són personatges molt limítrofes, ell fa una pintura torturada, transmeten una angoixa i incomoditat que podrien transmetre les protagonistes de les meves novel·les. Al poemari es parla molt del gel, de quedar atrapat, de la roca, del marbre, del verd i el blau… tot això és molt Permagel, Boulder i Mamut. 

Vius processos diferents en l’escriptura de poesia i narrativa?

La meva poesia parteix del jo i després de molts anys d’escriure poesia tot feia una pudor de resclosit, calia que entrés l’aire. El fet de crear una protagonista externa, encara que parli en primera persona i jo aprofiti la seva boca per dir coses que també formen part de mi, va ser molt sanador. A la narrativa utilitzo un llenguatge molt poètic: busco el ritme, busco la musicalitat… hi ha traductors que em diuen “però si això està ple de decasíl·labs!”. I sí, efectivament. Un lector no se n’adona, però afecta al ritme. També busco crear moltes imatges, tant al poemari com al tríptic m’he inspirat molt en l’art. Els reptes són els mateixos a la poesia i a la narrativa.

Els retrats de Nus Schiele van del més sexual al més espiritual.

Sí, també me’n vaig adonar llegint-lo a posteriori. Als primers poemes hi veig més carnalitat, sensualisme i cap al final hi ha una cosa més espiritual i mística. Al tríptic passa el mateix. Permagel és un llibre més sexualment explícit i la Mamut és una eremita. A Mamut la pulsió sexual hi és, però perd les etiquetes a mesura que avança el despullament. Al principi se sent atreta sexualment per dones, però quan es planteja quedar-se embarassada s’ho fa amb homes. Arriba un moment en què amb un exemplar de la seva pròpia espècie en té prou. Així com la Permagel es definia com a lesbiana, la Mamut va a un estat primigeni on ja no es defineix de cap manera, perquè la construcció social ja no hi és. 

Abans deies que l’argument de cada llibre es va despullant alhora que les seves protagonistes. Això va acompanyat d’un treball de la veu de cadascuna?

La veu de cada llibre reflecteix la protagonista. Cada lector es fa la seva història, però per mi la Permagel era una dona que tenia fabulacions suïcides, jo no em plantejava que ella pensés seriosament a suïcidar-se. Per això l’escriptura té aquest punt d’ironia que t’ho fa passar una mica millor. La Boulder es troba una vida que no vol, i hi ha una mica de cinisme però poca ironia. Alguna coneguda meva m’havia arribat a dir que s’havia llegit Boulder en ple confinament pensant que passaria fàcil com Permagel i que es van ennuegar. I a Mamut hi ha escenes que jo trobo còmiques. Almenys per mi ho són. L’escena de la paella em va fer riure molt, és el que faria jo! La Vivian Gornick diu que tot escriptor pateix. Mentida! Jo m’ho passo molt bé, perquè creo personatges que em fan companyia durant un període de temps. De la Boulder me’n vaig arribar a enamorar.

Hi haurà una publicació única del tríptic?

No ho sé, però si mai n’hi ha, de moment no té títol. S’accepten suggeriments! Un periodista em va proposar El tríptic de la maternitat i no m’agrada. Jo m’imagino alguna cosa com El tríptic del gel, perquè he escrit una trilogia glacial.

Eva Baltasar llegint un fragment de «Mamut»: