Eulàlia Vintró: “Si perds la capacitat de qüestionar, ho has perdut tot”

La vida d'Eulàlia Vintró és la d’una persona que, en aquells moments del franquisme, va voler fer alguna cosa per canviar aquell ambient somort i gris.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

Després de més de quaranta anys dedicant-se a l’ensenyament del grec clàssic, Eulàlia Vintró, catedràtica i política, s’ha jubilat. Vintró va entrar al departament de grec després d’acabar la carrera, el 1967. Al cap de vuit anys, i després de presentar la tesi doctoral, ja era catedràtica. Recorda que durant els seus primers anys com a professora, “anava a classe aterrida”, perquè tenia por que algun alumne li fes una pregunta que no sabés respondre. “Amb els anys t’adones que no passa res, però quan ets jove tens la sensació que si no n’ets capaç és que has caigut del cavall i que els alumnes deixaran de respectar-te”. La seva és, doncs, una vida intensa, d’una persona que, en aquells moments del franquisme, va voler fer alguna cosa per canviar aquell ambient somort i gris. Actualment està treballant en l’edició de les obres completes de Llucià de Samòsata per a la col·lecció Alma Mater. A partir de l’Antologia (UB Edicions) que els seus companys de departament li han dedicat, hem conversat sobre història, filologia i literatura.

Eulàlia Vintró | © Laia Serch

Griselda Oliver: A l’entrevista que fa poc Josep Puigbó va fer-li al (S)avis, explicava que va decantar-se per la Filologia Clàssica però que hauria volgut estudiar Filosofia.

Eulàlia Vintró: En aquells moments Filosofia i Lletres era una carrera de cinc anys i n’hi havia dos de comuns, que en dèiem nosaltres. Després d’aquells dos anys calia escollir quina especialització t’interessava: a mi m’hauria agradat fer Filosofia pura, però la veritat és que el professorat d’aquella època era patètic. Bàsicament, hi havia capellans, i els que no, eren tomistes i escolàstics, una cosa absolutament tronada. Com que jo allà no m’hi veia i tenia facilitat per les clàssiques —com vaig dir en aquella entrevista, la meva professora de llatí i grec al Batxillerat va ser molt competent i durant aquells dos anys de comuns el llatí i el grec em van ser molt fàcils perquè portava un bon bagatge previ—, vaig decidir fer el canvi, ja que hi havia bon professorat. Un cop vaig acabar la carrera i vaig haver de fer la tesina, i vaig inclinar-me cap al grec. No me n’he penedit mai.

Com era l’ambient universitari en aquella època?

Jo sempre he dit que vaig aprendre tantes o més coses al pati que a les aules. Tinc un gran record dels meus anys d’estudiant: en aquells moments es va crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants, la primera organització —fràgil, evidentment, i en la clandestinitat, perquè no podia ser d’una altra manera, contra la dictadura franquista. La vida cultural era molt intensa tot i la grisor i la vida somorta del franquisme: hi havia gent molt preparada, i fins i tot alguns feien venir llibres o compraven d’amagat autors com els existencialistes Sartre, Camus, Joyce, obres que no trobaves a les llibreries espanyoles. En definitiva, hi havia un intercanvi de llibres, de grups de teatre, de grups de cinema-fòrum, grups que ens reuníem per discutir sobre llibres, etc. Jo en tinc un record meravellós, tant de les classes —algunes—, com sobretot del pati o del bar. Cada dia a la una, quan acabàvem les classes, baixàvem al bar i la fèiem petar i organitzàvem les activitats. Va ser una vida molt plena.

D’aquí en va néixer una vocació política?

No tinc clar que tingués una vocació política, sinó més aviat acadèmica. En aquells moments, la policia entrava cada dos per tres a l’edifici i veies la repressió que hi havia en el món sindical, laboral, les condicions de vida de la gent: et venien ganes de canviar-ho. La mateixa universitat tenia una estructura molt anquilosada i encara hi havia professors que havien guanyat la càtedra per mèrits polítics i no per coneixements acadèmics. És així que em vaig fer delegada de curs i vaig entrar al Sindicat Democràtic. Després d’acabar la carrera vaig entrar de penene i vaig començar la batussa del moviment de penenes, un moviment sindical, laboral i acadèmic, perquè entraves a treballar a l’octubre i no cobraves fins al març. Passar vuit mesos sense cobrar no era fàcil. Però això a mi no em portava a anar més enllà en la política. No em vaig fer de cap partit, vaig ser independent, fins i tot en el moviment de professors, i fins l’any 1974, quan vaig entrar a Bandera Roja i d’allà vaig passar al PSUC. Mai no vaig pensar que faria carrera política fins que el 1979, durant les eleccions generals espanyoles al Parlament espanyol, em van demanar si volia anar a la llista del PSUC a Madrid, perquè la dona a qui tocava per va decidir no presentar-s’hi. Hauria pogut dir que no, però aquell moment de la Transició, amb l’esperança que podies contribuir a fer d’Espanya un país millor i homologable a la resta de democràcies europees, em va fer il·lusió participar-hi.

Fins quan va estar al Parlament espanyol?

Fins al 1982, quan, després de les eleccions, el PSUC va caure en picat i de set diputats que érem a Catalunya només en va quedar un. Jo vaig tornar a la càtedra i durant el curs 1982-1983 vaig fer de professora. El 1983 em van demanar que em presentés al Parlament de Catalunya i ho vaig fer i vaig tornar a sortir. Després em van demanar d’anar a l’Ajuntament de Barcelona, m’hi vaig presentar i vaig tornar a sortir. I allà és on vaig passar més anys, perquè, tot i que la vida era més atabalada, la satisfacció de veure que el que havies decidit al final es feia donava molta satisfacció.

D’aquestes tres experiències en la política, amb quina es quedaria?

El Parlament espanyol per a mi va ser fascinant perquè em va permetre conèixer tot Espanya. Portava els temes d’Ensenyament i Universitat del partit i molts caps de setmana recorria el país i parlava amb les organitzacions territorials i la gent de la zona, que m’explicaven els problemes i em suggerien temes de debat. Això em va donar un coneixement fantàstic de la realitat espanyola del moment. D’altra banda, va ser la primera legislatura constitucional on vam començar a canviar les lleis del franquisme, i vam redactar els Estatuts d’autonomia, l’Estatut dels treballadors, les lleis energètiques, dues lleis d’educació… Era molt il·lusionant.

El Parlament de Catalunya per a mi va ser el més decebedor, perquè a diferència de Madrid, a Catalunya, Convergència ja havia tret majoria absoluta i allò era casa seva. Feien i desfeien el que volien sense donar explicacions a ningú, no hi havia marge per introduir esmenes a cap llei, ni per modificar res. Quan els vaig preguntar amb què es gastaven els diners, cosa que jo havia fet al Parlament de Madrid, l’única resposta que vaig obtenir va ser: “Aquesta és una matèria reservada de la qual el Govern no ha de donar cap explicació”. No hi tenia cabuda cap de les funcions pròpies del món parlamentari perquè la piconadora de la majoria absoluta no donava cap mena de marge. I una altra cosa, que a mi em semblava molt idiota, és que no feien lleis pròpies, sinó que es dedicaven a traduir lleis espanyoles. Quina aportació fèiem? Quina novetat suposava l’autonomia? No vaig acabar la legislatura, ja que vaig entrar a l’Ajuntament de Barcelona, on em van encarregar l’àrea d’Ensenyament.

En dos àmbits molt diferents, doncs, el Parlament espanyol i l’Ajuntament són els que més m’han interessat, però si m’hagués de quedar amb una experiència seria la de l’Ajuntament. Per la immediatesa i pel contacte directe amb la ciutadania.

Va tenir clar des del principi que volia ser professora?

Tenia molt clar que volia fer lletres perquè les matemàtiques no m’agradaven, encara que tothom m’ha dit que devia tenir algun problema amb els professors perquè tinc una mentalitat molt racional —de fet, la gent que no sap a quina disciplina em dedico em pregunten si sóc de matemàtiques. Pel que fos, no suportava les matemàtiques i tenia claríssim que volia fer lletres, perquè hi veia moltes possibilitats i la docència no era una activitat que em desagradés. Des de preuniversitari que em guanyava els diners de butxaca fent classes particulars, i vaig seguir així tota la carrera. Em vaig adonar que tenia força facilitat per fer classes i, per tant, quan vaig acabar la carrera vaig fer el CAP i vaig entrar de professora a les Teresianes de Ganduxer; després vaig estar cinc o sis anys al Sagrat Cor. Paral·lelament també vaig entrar d’ajudant al departament.

Era més fàcil entrar al departament que ara?

Més que més fàcil, jo diria que hi havia més oferta. A cada promoció entràvem quatre persones, algunes de les quals fèiem la tesi i altres guanyaven l’oposició i quedaven ben posicionades. Altres aprofitaven els anys d’ajudant per preparar-se les oposicions d’institut i passaven a les càtedres d’institut. No hi havia la sensació que hi ara que és un vedat. Ara, com a molt, pots obtenir una beca FPI, si tens una bona mitjana, i, si ets aplicat i treballador, amb quatre anys pots fer la tesi doctoral. Però un cop la tens, se t’ha acabat la carrera universitària, perquè no hi ha espai. No es contracta ningú, sobretot des del començament de la crisi —que encara no s’ha acabat. A cada curs hi ha gent boníssima però no es poden quedar. En canvi, a la meva època, els quatre millors alumnes de la promoció ens acabàvem quedant. Era normal que la gent bona es quedés i, si no, hi havia força mobilitat, perquè es convocaven oposicions. Ara tot això s’ha quedat encallat.

Eulàlia Vintró | © Laia Serch

Hi ha un tap.

Sí. I passa encara una altra cosa, que per a mi és el pitjor de tot: la persona més jove del departament passa els 50 anys. No pot ser. En tres anys, ens hem jubilat tres catedràtics: la doctora Jufresa, el pobre doctor Miralles i jo. De quatre catedràtics només en queda un, però el que queda es jubila d’aquí a tres anys. La doctora Mestre, que fa set anys que està acreditada, no ha passat a catedràtica perquè hi ha bloqueig de places. I d’ajudant no n’hi ha ni un.

Cap on anem?

Si això no es corregeix anem cap a l’extinció. A vegades et preguntes si no és el que volen, que probablement sigui que sí. Seria dramàtic que un departament com el de clàssiques, en una universitat com la de Barcelona, que té més de cent anys d’història i una trajectòria brillant, es deixés perdre. Però estan eliminant el llatí i el grec del Batxillerat i a tothom li sembla bé. A la universitat, els departaments els estan limitant i són cada vegada més petits.

Tanmateix, la tradició clàssica continua sent encara vigent.

Crec que el pes de les humanitats en el conjunt de l’estructura educativa del món occidental és cada vegada més petit. Al Batxillerat actual han suprimit la filosofia i el pes de la literatura catalana i castellana és anecdòtic. La disminució del pes de les humanitats no és casual: a què respon que a tots els països hi hagi aquesta reducció? Com més gent tingui una cultura humanista, menys gent critica el que li ve donat. Al món occidental, el capitalisme, la globalització —digues-li com vulguis— ja li va bé tenir súbdits acrítics que ciutadans crítics. Convé que tinguin unes habilitats per seguir fent funcionar la maquinària capitalista, que tinguin menys capacitat crítica per qüestionar si aquesta evolució és la que la gent desitja, la que beneficia més l’ésser humà i la que és més satisfactòria per a ells.. Ara, serem capaços d’aturar-ho? Jo espero que sí. Tampoc no és l’únic moment fosc de la humanitat; n’hi ha hagut molts, però després tornen a sortir les llums. La gent ha de ser conscient que aquest és un fenomen avui en creixement i que caldria fer esforços per aturar-ho.

Un retorn a llegir els clàssics seria una bona manera?

I un retorn a la capacitat de pensar i de qüestionar. A l’entrevista que em va fer Josep Puigbó, ho deia clarament: el més important és fer preguntes. Ser capaç de qüestionar la realitat que ens envolta, sigui per coincidir-hi o per discrepar-ne, però s’ha de tenir aquesta capacitat. Si la perds, ho has perdut tot. Per a mi aquesta és la gran virtut del presocràtics: que es van fer preguntes. I per què els grecs van arribar més enllà dels egipcis? Perquè es van fer preguntes.

I també de la cultura llatina, que era molt més pràctica.

La cultura grega és molt més creativa, més transcendent i especulativa i intentava anar més enllà. Els sofistes van intentar trencar amb el món del mite, i sort que ho van fer, perquè, si no, encara seguiríem pensant en unes historietes precioses, molt imaginatives, però finalment historietes per no saber de què va la vida. I la capacitat, que cada època ha tingut, de llegir els clàssics —no només grecollatins, sinó de la literatura anglesa, espanyola o francesa— d’una manera diferent, és el que dóna sentit a llegir-los. Per això són clàssics, perquè a cada moment de la història són susceptibles de ser llegits d’una manera diferent.

Va decidir fer la tesi doctoral sobre Hipòcrates. Era innovador en aquells moments?

En aquells moments ningú no sabia qui era l’autèntic Hipòcrates. Jo hi vaig entrar a través de la tesina, quan vaig estudiar la introducció al text de Sobre la malaltia sagrada: La bogeria. Quan vaig haver de triar un tema per fer la tesi, Josep Alsina em va insinuar d’estudiar tot el corpus. Això era una bogeria que només pots fer quan tens 22 o 23 anys i no tens ni idea d’on et fiques ni del que significa el que fas. El primer que havia de fer, doncs, era tenir els textos: els vaig trobar a la Facultat de medicina, amagats a una lleixa. Els vaig demanar per préstec interbibliotecari i, quan van arribar al despatx, la primera feina que vaig fer va ser obrir els deu volums amb un obridor. Portaven 150 anys desats a la lleixa i ningú no els havia obert. Això t’indica que ningú no coneixia Hipòcratices, més enllà d’un article de l’Enciclopèdia Espasa. La meva tesi, doncs, era un text on explicava qui era Hipòcrates que, a diferència d’Homer que no va existir mai, sí que va existir. Vaig recollir tots els testimonis sobre la figura física i vaig reconstruir la història personal i la història de la col·lecció, que va del segle V fins al segle III aC: des del punt de vista de l’anàlisi de la llengua i estil es percep que els textos són d’èpoques diferents. De la col·lecció, però, no hi ha acord sobre quants textos la compon: n’hi ha que diuen que són 80, d’altres que són 90.

Hi va haver deixebles que van continuar l’obra d’Hipòcrates?

És un tema discutit. Hi havia dues escoles mèdiques: la de Cnidos i la de Cos. En principi, l’escola de Cos, la d’Hipòcrates, era la més racional, la més “científica”, mentre que la de Cnidos, la més pràctica, treballava sobretot les malalties de les dones. Jo vaig decidir fer l’estudi sobre la col·lecció i sobre el personatge, ja que era impossible analitzar les 80 obres. Ningú amb dos dits de front s’ho podia plantejar, així que vaig optar per decidir quines eren les obres fruit del treball d’Hipòcrates, basant-me en tot el que havia dit sobre la seva autoria la tradició històrica i científica. Potser és un mecanisme poc científic avui, però en aquell moment ningú no en sabia tant com jo, d’Hipòcrates, a Espanya. Així que vaig seleccionar les obres atribuïdes a Hipòcrates i vaig analitzar uns quants conceptes mèdics: el pronòstic, el diagnòstic, l’ètica hipocràtica, la història clínica, etc.

Vaig treballar-hi durant tres anys i, l’estiu abans de llegir la tesi va sortir un llibre de Laín Entralgo, La medicina hipocrática i vaig pensar: “Ara sí que l’has feta bona”. Una de les gràcies de la meva tesi és que era el primer que s’escrivia en castellà sobre el món de la medicina antiga. Recordo que vaig anar a Ripoll, on estiuejava Alsina, i li vaig preguntar què havíem de fer. I em va dir: “Res, perquè ella ha fet una anàlisi a partir de les teories mèdiques a través de traduccions”, mentre que jo havia estudiat els textos i l’autor i havia fet una anàlisi de tota la història prèvia. Reconec que en aquell moment vaig tenir pànic. Ara, des del punt de vista científic i actual no es pot fer una anàlisi com la que es va fer: caldria agafar un equip de filòlegs i de metges. Aquesta manera de treballar no hi era, als anys seixanta. Ara es pot fer una tesi doctoral sobre dos versos d’un poeta arcaic —exagero, esclar. Jo, en canvi, vaig fer una tesi doctoral sobre una col·lecció de nou volums. Alguna cosa deu haver canviat.

Va continuar aprofundint en l’estudi d’Hipòcrates?

Quan fas la tesi, sempre penses: no tinc temps de fer-ho, perquè he d’acabar la tesi, però ja hi tornaré més endavant. Quan t’has dedicat durant tres anys a una cosa, però, n’acabes una mica fart. Necessites desconnectar, així que em vaig dedicar a altres disciplines, com la comèdia. També va ser llavors quan vaig entrar en política, i m’hi vaig estar vint anys. No he tornat més a Hipòcrates, per això.

Tampoc no s’estudia a clàssiques. Per què?

Perquè és un àmbit molt concret. A més, avui dia la carrera ja s’ha reduït a quatre anys, i hi ha alguns autors que no es poden llegir per falta de temps: per exemple, Polibi, o molts dels oradors. Plató pràcticament ni es llegeix, ni tampoc Aristòtil. I per descomptat, Hipòcrates no es pot estudiar. No és que sigui un autor menor, perquè és important en el seu camp, però no és el més important. Els tràgics i còmics, per exemple, també s’estudien molt poc.

Quina és la gran aportació d’Hipòcrates?

Amb posterioritat a Hipòcrates se li ha valorat molt la capacitat de separar el món de la màgia i de les curacions miraculoses del de la ciència. La seva gran aportació és: “Totes les malalties tenen una causa natural, inclosa la bogeria”, que es va considerar una malaltia divina fins a l’Edat Mitjana. Que al segle IV aC, amb tot el que representava el món de la màgia i els curanderos, que un senyor digués que totes les malalties eren iguals i que tenien una causa natural va ser brutal, perquè va permetre començar-se a preguntar per què es produïa una malaltia. Si la malaltia provenia de la divinitat, no calia preguntar-se res. Una altra de les aportacions va ser la vessant ètica: “Ajuda el malalt o com a mínim no li facis mal”. Simple, oi? Però bàsic. Si encara avui es practiqués, ens estalviaríem algun disgust.

Com lliga Hipòcrates en el terreny cultural del món grec?

Si lligues el moviment filosòfic dels sofistes amb el mèdic d’Hipòcrates veus que hi ha un mateix sostre cultural: el de qüestionar-se per què passen les coses. En un cas, què és la realitat que veiem, i en un altre, què afecta la salut del teu cos. Tot està implicat. Per a la gent que fa estudis sobre cultura clàssica, Hipòcrates és important des d’aquest punt de vista, però no deixa de ser un autor marginal comparat amb els grans pilars de la literatura grega. Des del punt de vista literari, no és cap meravella tampoc. Hi ha alguns tractats que estan més bé però que són més tardans, com el Peri techné, un text del segle IV aC, clarament.

En el llibre que li han dedicat amb motiu de la jubilació, han traduït un fragment d’Hipòcrates, sobre Les verges. Què significa per a vostè?

Joana Zaragoza, que és qui ha triat aquest fragment, va ser companya del departament i va fer la tesi sobre el lèxic d’Hipòcrates. En aquest volum van intentar fer un recorregut sobre els autors que jo havia treballat —pràcticament tota la gent que s’hi ha involucrat ha estat alumna meva. Alguns van triar textos que recordaven haver fet amb mi. M’imagino que la Joana ha triat aquest text pel que representa Hipòcrates per a les dues —encara que aquest text forma part dels tractat del corpus de Cnidos i jo vaig treballar el de Cos— però també des de la perspectiva del món de les dones, que és un tema que ens ha preocupat a les dues, no només en el món clàssic sinó en l’actual.

M’agradaria que me’n parlés, sobre aquesta qüestió.

Recordo que, quan era a l’Ajuntament, vam haver d’anar a Madrid a reunir-nos a la Moncloa amb Aznar, que en aquells moments era el president, per parlar sobre els Jocs Olímpics. La introductora va ser la ministra de Cultura i Esports, que en aquells moments era Esperanza Aguirre. Quan vam arribar-hi, va sortir Aguirre i va venir a saludar-me directe a mi i em va dir: “La mujer que ha hecho más cosas por las mujeres de España”! Jo me la vaig quedar mirant i vaig pensar que m’havia confós. A veure, m’he preocupat per la igualtat dels drets de les dones, però no he sigut una feminista com s’entén de manera convencional. Més aviat, quan discutíem sobre si hi havia d’haver un partit feminista, jo més aviat era partidària que cada organització integrés dones i que hi tinguessin un lloc de pes, més que fer un partit estrictament feminista perquè em semblava més fàcil de marginar per part dels altres. He defensat, per tant, les quotes i he anat a molts debats a defensar el paper de la dona. Tinc coses escrites sobre les dones a la Transició. He sigut bel·ligerant, però no ho he convertit en l’únic eix de la meva activitat política.

Eulàlia Vintró | © Laia Serch

Vostè diria que l’època grega va ser misògina?

No necessàriament misògina. Jo crec que bàsicament, com tota la cultura grega —i l’occidental que en deriva— han estat cultures fetes pels homes, i per tant la dona no existia.

Però sense la dona la humanitat no es pot procrear.

D’acord, però no s’ho plantejaven. Jo crec que avui els antifeministes són més culpables que els grecs, perquè avui sí que hi ha tots els elements per saber-ho, i això només es pot veure amb el pas dels segles. També es pot dir que la societat grega era esclavista i, vist amb els nostres ulls, per descomptat que ho era! En una societat en què Aristòtil deia que els esclaus no tenien ànima, un esclau era igual a una vaca. En són responsables els grecs de no haver-ho sabut? Potser sí, però no en tenien consciència. Ser esclavista al segle XX sí que és molt greu, i se’n continua sent: el tràfic d’infants, el tràfic de dones, les condicions en què tenen segons quins treballadors a segons quin lloc del nostre estimadíssim primer món són esclavituds exactament igual o pitjors que les que hi havia en el món grec. No cal que ens n’anem a l’Edat Mitjana ni als vaixells de negres que portaven, no. Avui i aquí.

Tot i que s’ha intentat fer un món més igualitari i inclusiu…

Avui m’he trobat una persona que conec que havia estat directora de Creu Roja Catalunya i em deia que havia estat a un seminari amb Creu Roja Internacional perquè hi ha 1.200 cadàvers al mar Mediterrani que han estat trets de l’aigua i ficats en dipòsits, però no els reclama ningú i no saben què fer-ne. Mentre aquí discutim si independència sí o independència no, hi ha 1.200 morts al nostre mar que ningú no reclama. Perquè segurament ni les seves famílies saben que estan morts. Però mirem cap a una altra banda. La qualitat de la humanitat es posa de manifest en aquests moments i ja es veu que no hem millorat gaire. En un moment en què les transaccions econòmiques passen d’una banda a l’altra de món en segons i deixen unes plusvàlues absolutament especulatives, per què es tarda tres mesos a traslladar persones que es troben en condicions precàries? Tots sabem el que passa a Síria perquè ho veiem cada dia: gent de classe mitjana com nosaltres fugen del despropòsit que suposa l’esfondrament d’un país laic i civilitzat. Qui et diu que no et pot passar a tu? Tots aquests refugiats són universitaris, professors, gent que va amb fills, dones i avis. Però no sembla que ens impedeixi dormir. Som molt autoreferents i procurem que no ens toqui el que afecta els altres. Si tots els que en som conscients comnecéssim a demanar comptes a tots els que tenen capacitat d’intervenir, potser faríem alguna cosa.

Parlem d’Homer. Dos dels fragments que li dedica Francesca Mestre són de la Ilíada i de l’Odissea: el primer, quan Príam vol recuperar el cadàver del seu fill per retre-li els honors fúnebres, i el segon, quan Odisseu baixa als inferns a trobar-se amb Tirèsias.

Aquests dos passatges resumeixen molt bé una part molt important de les idees de fons de l’èpica. Jo sempre dic als alumnes que quan comencen a llegir la Ilíada, si aconsegueixen passar del segon cant, ja la tenen llegida. Perquè quan arribes al catàleg de les naus és normal que pensis: “Això no està fet per a mi. Deu ser la primera obra de la literatura universal, però me’n vaig a la segona, perquè amb la primera no es pot”. Però una vegada superes el catàleg i superes una cosa que domina molt en el poemes de la Ilíada, que són les escenes bèl·liques, pots anar penetrant en la psicologia dels personatges i en l’actitud. Se’t revela tot el que són els comportaments humans: amor, odi, enveja, valor, covardia. En aquest sentit, els dos passatges són absolutament fantàstics. Altres grans temes de la literatura són la mort o el respecte filial, que també s’expressen en els dos poemes. Segur que la Francesca, que em coneix molt bé, va saber molt bé perquè triava aquests fragments pensant en mi.

Homer és un dels grans personatges universals de la literatura i alhora el més discutit. Quina és la seva importància?

Tota la literatura grega és Homer, és a la base de tot: la poesia lírica, la tragèdia i la comèdia beuen d’Homer. Per què? Perquè tota la gent culta, tota la gent que sabia llegir i escriure en el món grec llegia Homer, no llegia altra cosa. No hi havia cap altra font d’informació, ni llibres d’història, de geografia, de literatura. Tota la cultura era oral i l’oralitat era Homer. Molt més que Homer, també era Hesíode i tot el que no ens ha arribat. Jo sempre dic als alumnes que si volen entendre la literatura grega han de saber Homer, perquè tot està fet sobre Homer. La Ilíada i l’Odissea no només són les primeres obres de la literatura universal, sinó que a partir d’aquestes n’ha nascut la literatura i el pensament que es troba a la base de tota la cultura occidental. Per tant, és lògic que els estudiosos posteriors vulguin saber com es produeix, com neix, què significa, quines són les seves arrels, com s’ha construït.

Dues escoles principals han estudiat Homer: la dels unitaris i la dels analítics. Quines lectures ens han proporcionat?

El problema de l’escola analítica és que, a força de desgranar, el conjunt de l’obra acaba desapareixent. On queda el pensament del poema, després d’analitzar el sistema mètric, les cesures, els metres que no funcionen bé, la crítica textual, els papirs que corregeixen alguna lectura i les variants dialectals? El problema de l’escola analítica és que ha descompost tant el poema que tens la sensació que t’ha desaparegut el poeta i el contingut. En canvi, els unitaris, per reacció a aquest procés de descomposició, tiren pel dret. Com tot a la vida, ni tot és analític ni tot és unitari. El mèrit de les corrents del segle XX i XXI és que han agafat tots els elements d’informació detallada dels analistes i les visions de conjunt dels unitaristes i han introduït en l’anàlisi i coneixement del món homèric molts dels elements de disciplines que s’han convertit en ciència durant aquest segle. A partir de la suma de totes les aproximacions des d’una vessant diferent els estudiosos podem reconstruir i fer-nos el nostre Homer, que no és ni més exacte ni menys que l’Homer d’un altre.

Un altre dels fragments que li dediquen és l’Himne homèric a Apol·lo.

La veritat és que a mi Apol·lo no és un déu que m’entusiasmi. Em cau més bé Dionís. Suposo que Montserrat Reig, que és qui l’ha traduït, ha pensat en l’himne a Apol·lo pel meu tarannà racional. Però dels Himnes homèrics el que més m’agrada és l’Himne a Hermes.

Alguns altres li dediquen passatges dels grans tràgics: Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Una de les tragèdies que he llegit a classe és Antígona, tot i que també he llegit força Electra, perquè també m’agrada molt. L’obra d’Antígona em sembla molt rellevant en la història de la literatura i trobo que és una obra molt rodona. El personatge d’Antígona és esplèndid, i la confrontació entre la llei escrita i la no escrita, i entre el que cal seguir i el que no continua sent un tema absolutament vigent avui en dia.

Què té Aristòfanes, el gran còmic grec, que encara ens faci riure?

Aristòfanes és capaç de fer una paròdia jugant amb uns elements que continuen sent significatius avui, encara que algunes o moltes de les al·lusions concretes no són identificables per al lector actual, però sí l’element de fons. És un personatge amb un gran sentit de l’humor. És una llàstima que d’Aristòfanes ens perdem gairebé el 80% de les bromes, en primer lloc, perquè ell juga molt amb la paròdia del llenguatge i pot començar un vers amb una grandesa tràgica i acabar-lo amb un exabrupte relatiu als excrements, al sexe o a qualsevol despropòsit. Aquest canvi de registre no es pot captar en la traducció. En segon lloc, les al·lusions als personatges contemporanis de l’època: si són personatges coneguts del món de la política o de la filosofia, el lector actual els pot identificar, però no el personatge que equival a l’alcalde. Per a la gent del teatre d’Atenes, en canvi, sí que tots els eren familiars i es petaven de riure. Quan jo vull que els alumnes entenguin el que representava el teatre d’Aristòfanes, sempre els dic que pensin en la companyia teatral d’Els Joglars.

Un altre dels autors que apareixen a l’antologia d’homenatge és Safo. La seva existència sovint també ha estat discutida, però qui és, Safo?

Sobre si Safo va existir o no, jo diria que no hi ha discussió, sinó que s’accepta la seva existència. Ara des del pensionado para señoritas, que van dir-ne alguns, o l’“amor amor amor a manos llenas” que deia Fernández Galiano en un opuscle famós, fins a les visions menys mítiques i literàries i més humanes d’una senyora que tenia les seves preferències sexuals, hi ha de tot. Això és rellevant? Per a mi, no, sinó que la importància de Safo és la qualitat poètica. I és una llàstima que hagi arribat tan fragmentada i tinguem tan poca cosa d’una persona amb la sensibilitat literària, el joc lingüístic, les imatges, les referències mítiques i la capacitat d’expressar sentiments.

Alguns especialistes afirmen que, de tota la producció literària del món antic, només en conservem un 10%.

Com a molt. El 90% restant s’ha perdut per raons diverses. Una primera font de pèrdua són els cànons de la biblioteca d’Alexandria: si formaves part del cànon eres conservat i, si no, no. Allà van afluir rotllos i rotllos i els primers filòlegs van fer les primeres classificacions i les primeres ordenacions i edicions. Això va fer que es creés una primera línia divisòria entre autors canònics i no canònics. I si no ho eres, ja havies begut oli. Un altre gran moment de pèrdua de la literatura és el pas de la literatura quadrada a la manuscrita, així com la selecció que fan els monestirs religiosos de les obres que consideren que són ortodoxes i les que no ho són. El que meravella de la història dels manuscrits és que hagin arribat, perquè ha passat de tot. I l’altre gran miracle és que a les sorres del desert d’Egipte hi hagin aparegut rotllos de papirs conservats en la sorra i que s’hagin trobat comèdies senceres de Menandre.

Tenim el resum, doncs.

Conservem els moments àlgids de la literatura. Per què cal conservar els anteriors historiadors a Tucídides si tenim la Guerra del Peleponès? No és possible que un gènere sorgeixi en la plenitud, és evident que necessita etapes prèvies.

Dels presocràtics s’ha conservat molt poca cosa. Ha estat també culpa dels cànons?

En el cas de la filologia, la literatura i la història, sí, però no m’atreviria a fer la mateixa afirmació en el cas de filosofia. Se n’ha conservat poc perquè tot el que tenim ho hem rebut per tradició literària. Són, per tant, llegint Diògenes Laerci i els autors posteriors que citen els filòsofs-poetes arcaics, que hem convingut a anomenar presocràtics. Dels sofistes tampoc no n’hem conservat gaire cosa, però aquí sí que és per ideologia: no es volia que es guardés, ja que als transmissors el qüestionament de la divinitat no era precisament el que més els interessés. És el mateix cas que el dels presocràtics: són els que t’ajuden a posar en qüestió el món revelat. Però si el que conserva aquests textos és l’hereu de la revelació, no conservarà precisament els que el qüestionen. També hi ha d’altres circumstàncies: cremes de biblioteques, de monestirs. Cada autor té el seu itinerari, i alguns ens han arribat a través del món àrab. Cada manuscrit és una aventura.

Eulàlia Vintró | © Laia Serch

En surten gaires?

De manuscrits, no, tot i que es pot trobar algun palimpsest. Ara es van descobrint i editant papirs, que, en alguns casos, han aportat textos que no existien i, en d’altres, lectures diferents de les que teníem, perquè han aportat noves lectures i noves edicions. De fet, ara totes les edicions d’autors que tenen papirs editats n’han incorporat les lectios. No pots fer-ho sense, ja que cada vegada tot és més complicat i has de saber més coses. També hi ha molta més facilitats que abans, quan per aconseguir un manuscrit digitalitzat tardaves quatre mesos. Nosaltres, que estem treballant en l’edició de Llucià, tenim tots els manuscrits digitalitzats i ens és útil perquè et permet veure si hi ha alguna rascada sobre una lletra, si la lletra de sobre és de la mateixa mà que la de sota, etc. Tot això abans era impensable.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació