ETA. L’espiral de la violència i la memòria pactada

Edurne Portela i Kepa Aulestia reflexionen sobre l'obscuritat del conflicte basc

La historiadora i novel·lista Edurne Portela i l’escriptor Kepa Aulestia van protagonitzar dissabte passat la conversa titulada “Novel·lar el conflicte basc”. Un diàleg enriquidor i dur en el marc del Festival MOT, que va arrencar la setmana passada a Girona i aquesta es reprèn a Olot. L’acte va estar moderat pel director del festival, Josep Ramoneda.

Va ser un debat apassionant sobre el complex i sovint complicat tractament a l’hora d’escriure sobre el conflicte basc. L’emoció i el sentiment juguen un paper primordial en aquest debat. Però, és clar, no podia ser d’una altra manera al MOT, un esdeveniment que busca les pessigolles a la literatura, així com als autors i autores que hi participen. Això sí, la Carles Rahola, la biblioteca que va servir d’escenari al diàleg, va quedar plena de gom a gom.

Comprendre el conflicte basc

Gairebé cinquanta anys d’assassinats a mans d’ETA donen, malauradament, per molt. Per pensar, per analitzar i valorar, en la mesura que es pugui, els diferents components i actors d’una època fosca per la població basca. A Días de vientos sur (Empúries, 1996), Kepa Aulestia ho intenta. “Moltes vegades, el problema d’estudiar això és que la gent es troba més preocupada per la ideologia que per les causes del conflicte”, assegura. Com passa sovint, l’atenció mediàtica no pot superar la morbositat connatural en les societats. Per això desperta tant interés l’origen d’ETA, la seva història, les motivacions que van fer que continuessin matant més en democràcia que amb Franco.

Va ser ETA un fenomen ineludible? Hi ha qui pensa que Euskadi està condemnada històricament a experimentar i patir la violència. Però l’assumpte no és tan simple. Segons Aulestia, es tracta d’una casualitat històrica: “No hi va haver mai cap mandat escrit que obligués a ningú a agafar les armes i els explosius contra Espanya. De fet al País Basc no havia existit mai abans una cultura de la violència institucionalitzada. ETA va ser una obra dels que organitzaren la seva història. Això és un grup minoritari. Activista, però minoritari”.

L’altra ponent, l’escriptora Edurne Portela, també va viure en primera línia la guerra basca. Va néixer el 1974, un any abans que acabés la dictadura. No titubeja quan assegura que ETA els va marcar a tots. Per començar, denuncia la falta d’empatia general i un refredament col·lectiu envers aquest tema. Haver conviscut, gairebé fins a la quotidianitat, amb la violència ha esculpit el seu caràcter. Una violència present a totes hores i amb un discurs tan extens que ha estat possible fer-ne teoria.

Autora de El eco de los disparos (Galaxia Gutenberg, 2016) y Mejor la ausencia (Galaxia Gutenberg, 2016), Portela sap del que parla perquè va viure la por i va ser, d’alguna manera, conscient de la acceptació d’aquesta violència per part de les esferes polítiques i ciutadanes. El defineix com un conflicte dolorós, i aclareix: “És molt difícil mantenir una posició ferma i clara respecte a aquest tema. Excepte quan parlem d’assassinat i mort. Amb això no hi ha mitges tintes ni excuses que valguin”.

Abans d’escriure sobre Euskadi en aquests dos títols esmentats, ho va fer sobre Argentina i sobre dones desaparegudes. “Sempre hi ha hagut aquí certa atracció per les cultures llatinoamericanes”. Cal entendre la violència per a entendre’n les conseqüències. “Vaig començar a estudiar la Guerra Civil, fins a arribar als GAL”. L’altra cara de la mateixa moneda. Un dia, al telediari va sentir com els Grups Antiterroristes d’Alliberació mataven un conegut seu. “Recordo la cara de dolor de la meva mare”. En aquell moment va començar a ser conscient de la necessitat de parlar sobre la violència que un ha experimentat. “El primer que et preguntes és com comences a fer-ho”. I aquí és on sorgeixen els relats de memòria, les reflexions derivades d’una realitat crua, sàdica i horripilant.

El silenci enquistat

Llavors apareix el silenci. O “silencis enquistats”, com els presenta Portela. I és que parlar no sempre és necessari ni aconsellable. “Quin bé et pot fer parlar amb un assassí?”, interroga, per afegir que “s’ha de pensar en el benestar de les víctimes, que no caiguin en l’oblit, perquè les ferides sempre estan obertes. Hi ha familiars, avui en dia, que encara no saben qui ha matat el seu estimat o estimada. Cal una reparació. No només financera, sinó també ètica”.

El silenci del botxí sempre ha sigut molt fàcil. Fins i tot covard. L’etarra també ha de tenir aquest dret al silenci? Aulestia assegura que l’assassí podria ajudar molt, parlant, si s’intentés establir el procés de coneixement sobre allò que ha passat. I aquí Portela coincideix, i subratlla: “però el silenci de la víctima és lògica: a la víctima se l’ha de deixar en pau, que visqui amb el seu dolor, la seva ràbia i rancúnia o amb el que sigui”. No es pot tolerar, això sí, una societat silenciosa: “perquè és, a través de la pauta del silenci, com es converteix en còmplice dels danys”. Callar és ajudar a passar pàgina.

Sobre la situació actual al País Basc, els dos ponents estan d’acord  que s’ha de parlar de coexistència, no de convivència. La veritat històrica revela fets innegables i indiscutibles. Portela assegura que “es va intentar disfressar com una lluita d’alliberament, a través d’un relat continu i insistent. Fins al punt que l’àmbit polític està absolutament contaminat, i ja és massa tard. La nostra imaginació com a nació està contaminada per un discurs maniqueu, de bons i dolents. Un discurs que surt de la política i passa a les relacions humanes, a petita escala. Són discursos de realitat que acaben prenent un ritme imparable”.

Exetarra, Aulestia parla sense pèls a la llengua. “Havia pertangut a ETA i, de cop i volta, anava contra ETA”. El van detenir el 1975 i va passar dos anys a La Model.  “El silenci serveix per guardar secrets. I tots guardem secrets. La història de la violència és una història de secrets. La part que coneixem sobre el conflicte basc és ínfima. Els que no han condemnat els seus actes tenen una gran sortida en els silencis. L’única virtut  d’aquesta gent que no sembla penedir-se’n és que almenys tampoc justificarà periòdicament el seu passat. No calen més homenatges, ni explicar el perquè del terrorisme”.

L’espiral de la violència

Ramoneda interromp per preguntar sobre la casualitat de tot aquest assumpte. Podria no haver existit ETA? Aulestia respon que es va donar lloc a una espiral promoguda per un grupuscle molt petit. Els fundadors originals del grup armat van ser una dotzena, no un moviment. Es va produir aquest salt generacional i la unió entre els joves nacionalistes i els adults que havien perdut una guerra i patit les conseqüències. I, aleshores “els joves van pensar que s’havien de cobrar la revenja”. La violència, diu, agafa un poder immens, creant una societat dins d’una altra societat. Això també mostra l’alienació a la qual se sotmet, a partir del terror, una col·lectivitat. Socialment, el context no és gaire esperançador: per començar “falta reconeixement per part dels victimaris“. Hi ha en la memòria massa errors i forats”. Cert grau d’immaduresa: “La violència en espiral porta a la dialèctica de qui és més culpable. Sembla ara que mai ningú votés Herri Batasuna”, destaca Aulestia.

També hi ha una voluntat de tancar una etapa massa ràpidament. La pau i la convivència són imperfectes per naturalesa. “Hi ha hagut una precipitació a l’hora de pretendre una memòria”, diu Aulestia. A més, és una memòria pactada i, per tant, artificiosa. “Ni l’Holocaust va tenir una memòria tan immediata”, assegura l’autor. La política hauria d’haver deixat als escriptors, experts i historiadors poder oferir els seus estudis.

A punt d’acabar la conferència, sorgia la pregunta: per què aquí no va quallar una organització de lluita armada que durés cinquanta anys? Per què no hi ha hagut mai una ETA a Catalunya? Les condicions històriques són semblants i hi ha hagut més tradició bèl·lica que a Euskadi. La qüestió queda a l’aire.

Sota el lema “Literatura encarnada” la cinquena edició del MOT ha superat la seva primera etapa gironina. La setmana que ve el festival que reflexiona sobre el compromís de la literatura reprènel seu programa, aquesta vegada a la capital de la Garrotxa. Trobareu més informació al web del festival.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació