Estremida memòria

Aquest vespre es concedeix el premi Crexells 2013. Enguany hem demanat a les tres finalistes que triessin el seu títol preferit del llarg palmarès d’aquest premi històric que avui concedeix l’Ateneu Barcelonès. Josefa Contijoch ens parla de La passió segons Renée Vivien, Marina Espasa ressenya Les aventures del cavaller Kosmas de Joan Perucho, i Mònica Batet, Estremida memòria, de Jesús Moncada, aquí mateix.

Quan vaig saber que No et miris el Riu era finalista al Premi Crexells, vaig pensar: “La Mercè Rodoreda va guanyar aquest premi”. Com que la meva informació s’aturava aquí, vaig fer una cerca i tan bon punt vaig llegir la llarga llista de guanyadors dins meu es van barrejar dos sentiments que destriats eren, i continuen sent, l’abisme i la incredulitat.

Fa uns dies, des de Núvol ens van demanar a les tres finalistes del premi que féssim una ressenya d’algun dels llibres guanyadors del Crexells i la meva resposta va ser: “Qualsevol de les dues novel·les del Moncada”. El Bernat va proposar-me Estremida memòria i llavors l’abisme es va fer real, perquè Jesús Moncada és un escriptor a qui admiro, i em confesso incapaç de fer una anàlisi crítica de la seva novel·la.

Així, doncs, si  després d’aquests dos paràgrafs encara us veieu amb cor de prosseguir, el que us trobareu no serà el cerç de la matinada del 24 de novembre de 1877, sinó la meva història personal amb aquest llibre. Una història que divideixo en tres parts i un epíleg.

 Al meu voltant tothom en parla

Recordo que vaig comprar Estremida memòria el Sant Jordi de 1997, just l’any que havia sortit. Jo llavors estudiava segon de Filologia Catalana i alguns professors ens en parlaven. Deien: “Escriu tan bé. Té un lèxic precís. Si no escrivís en català li haurien concedit el Nobel… “. I jo que no volia ser menys que ningú, vaig començar a llegir-lo aquell mateix 23 d’abril i durant un mes no vaig aconseguir passar del capítol tres de la primera part- en tinc el senyal. No m’agradava la història i no tenia cap pensament positiu sobre el lèxic de Moncada. Després van venir els exàmens de segon quadrimestre i vaig mal col·locar Estremida memòria en algun prestatge del meu dormitori.

Al meu voltant en tornen a parlar

Vaig acabar la carrera i vaig començar a treballar al Servei Lingüístic de la URV. Un dia, ja era estiu, en un dinar els meus companys van parlar del Moncada: “És un gran escriptor. Els seus textos es poden posar en un dictat del Nivell D. Necessites un diccionari al costat per llegir-lo…”. I ja hi vam tornar a ser. Vaig agafar el llibre del prestatge i vaig tornar a començar. Vaig intentar introduir-me en aquella història la majoria de matins. Recordo que fins i tot vaig portar la novel·la a la platja, i a mig agost vaig decidir que m’era ben igual que hi hagués un home que al final de cada part escrivís una carta al suposat autor del text fent-li  rectificacions i suggeriments.

Has de llegir-lo

Una amiga que des de fa anys és la meva consellera literària, en alguna conversa va dir-me que no entenia per què encara no havia llegit Jesús Moncada:  “És molt meticulós. Revisa constantment. Tu que vols escriure has de llegir-lo…”. Potser per avorriment o potser per deixar de sentir-la, hi vaig tornar. I passats vuit anys, va ser com si el llegís per primera vegada. Em va passar, el que no em passa sovint. Vaig sentir un interès absolut per la història, vaig rellegir alguna de les seves frases i sovint em vaig preguntar com ho aconseguia. Vaig sentir la necessitat de continuar. Vaig llegir per aquest ordre Camí de Sirga i El Cafè de la granota. I de manera natural vaig pensar el que els altres s’havien esforçat en fer-me veure: “És un gran escriptor. És meticulós. El seu lèxic és precís…”.

Epíleg. Potser no ho hauria d’explicar

No sé si aquestes són coses que es puguin explicar obertament, però he fet ús del text de Moncada en les dues novel·les que he publicat. En el cas de la primera novel·la, Estremida memòria va fer una funció podríem dir d’amulet, perquè la nit abans d’enviar-la al Premi Just M. Casero vaig col·locar la novel·la de Moncada i el primer volum de Cuentos completos de Cortázar sobre els cinc originals de L’habitació grisa amb l’esperança que aquests dos homes em portessin sort. En el cas de No et miris el Riu, vaig escriure un text que només havia de tenir tres parts i quan en algun moment vaig adonar-me que l’estructura no em convencia, vaig anar a les últimes pàgines d’Estremida memòria i vaig dir en veu alta: “He d’escriure un epíleg”.

I tot i que això potser tampoc ho hauria d’escriure, agraeixo que amics i coneguts insistissin en què llegís a Jesús Moncada, perquè estic convençuda que de no haver-ho fet la meva manera d’estructurar les històries seria molt diferent.