Està tocat del bolet l’Albert Sánchez Piñol?

Albert Sánchez Piñol no està tocat del bolet, sinó per la vareta màgica de la literatura, diu Josep Vicenç Eres

Josep Vicenç i Eres

Josep Vicenç i Eres

Economista, filòleg i professor de màrqueting de la Universitat de Girona i de l'Institut Montilivi.

El nou llibre d’Albert Sánchez Piñol, Fungus (La Campana), és una novel·la de gènere fantàstic, on un militant anarquista afeccionat als excessos alcohòlics desperta, per casualitat i inspirat per l’amor, una mena de rovellons de dos metres d’alçada. Aquestes criatures fantàstiques infrahumanes (batejades per la protagonista femenina i filòloga com a “fungus”) l’han d’ajudar en la seva creuada per implantar els seus ideals àcrates arreu del món.

L’edició de la novel·la és molt acurada, amb unes il·lustracions a la portada i a l’interior de Quim Hereu i un deliciós disseny de les caplletres amb bolets de diverses espècies de Pepe Medina. A més, seguint la tradició de les novel·les d’aventures, cada capítol conté -amb majúscules- una mena de síntesi argumental que, en moltes ocasions, és un joc lingüístic o directament una trampa que ens vol provocar una lectura compulsiva del capítol. Seria com els titulars-reclam de les xarxes socials actuals que ens inciten al clic.

El 1888, el protagonista, Ric-Ric, fugint de la policia que vol netejar la ciutat d’elements subversius de cara a l’Exposició Universal de Barcelona, arriba als Pirineus. Troba feina, com a escarràs, en un “ostal” d’una vall remota on es parla occità i que té com capital la Vella. Allà, l’anarquista es converteix, paradoxalment, en el “Rei del Pirineus” que vol instaurar «una República provisional, isocràtica i autogestionada». La seva peripècia vital seria similar al protagonista d’El banquer anarquista de Fernando Pessoa (traducció en català de Manuel Guerrero, Quaderns Crema, Barcelona, 2010) que té idees anarquistes, però que, com a banquer, divinitza els diners i amb un cert cinisme ens diu que els humans no podem conviure de forma solidària: «Hi ha, doncs, una cosa evident… En l’estat social present no és possible un grup d’homes, per ben intencionats que siguin, per preocupats que estiguin només a combatre les ficcions socials i treballar per la llibertat, que treballin junts sense que espontàniament creïn tirania entre si… sense destruir en la pràctica tot allò que volen en la teoria». De la mateixa manera, Ric-Ric, amb un ideal de fraternitat universal, actua -a la pràctica- com un dèspota vividor que, amb l’ajuda d’un exèrcit de fungus, s’enfronta als contrabandistes, la guàrdia civil, l’exèrcit espanyol i el francès, per implantar l’ideal llibertari de Bakunin.

Com ja va dir E.M.Forster (l’autor, d’entre d’altres, de les extraordinàries novel·les sobre personatges desiguals, com Howard’s End, Viatge a l’Índia o Maurice) la fantasia en una novel·la exigeix un plus addicional al lector. En les seves conegudes conferències de literatura que donava a la Universitat de Cambrige i recollides en el canònic llibre Aspects of the novel (1927), Forster deia que la literatura fantàstica a alguns els emociona i a d’altres els treu de polleguera. Així, podríem dir que els lectors estan dividits entre dos tipus quasi irreconciliables: els que diuen que les novel·les de Sánchez Piñol –simplificant- són només de monstres i els que estan encantats amb les reflexions filosòficomorals que la interacció entre els monstres i les persones posen en evidència.

Sánchez Piñol, per aconseguir aquesta emoció dels lectors i per fer creïble la ficció narrativa fantàstica, utilitza diversos procediments. En primer lloc, estudia exhaustivament el moment històric de la novel·la. Fa com el cineasta Visconti que, segons s’explica, obligava a omplir de vestits d’època tots els armaris de l’habitació on es filmava una seqüència. Els armaris no s’obrien mai, però donaven a l’actor el mateix ambient, l’atmosfera i l’olor de la veritat, i els personatges es convertien amb més creïbles. A la novel·la Fungus, hi ha una obsessió per la versemblança: les dades històriques, geogràfiques, socials i lingüistes del moment històric són molt precises i documentades, com per exemple, les localitzacions i les descripcions del paisatge, l’activitat dels contrabandistes, les armes i les tècniques militars utilitzades per l’exèrcit, els remeis naturals o els procediments de les fotografies de l’època…

En segon lloc, fa una anàlisi d’antropòleg professional sobre els costums i creences dels fungus, com la seva capacitat de captar les emocions humanes, el seu llenguatge, la seva incapacitat simbòlica, metafòrica o d’interpretar els mapes… Són uns monstres sense necessitats aparents i amb uns costums i habilitats peculiars que es van descobrint progressivament a mesura que avança la novel·la. De tota manera, Sánchez Piñol actua com Nigel Barley a l’Antropòleg innocent (Edicions 62, 2004) que descriu els costums i les creences del poble dowau del Camerun però alhora és irreverent amb el transcendentalisme que sol acompanyar els antropòlegs. Així, per exemple, quan els fungus decideixen enterrar els seus morts en el vessant de la muntanya que mira a la lluna els seus motius són molt poc cientificoantropològics: «Perquè sí» (p. 174).

El tercer element que fa que els fungus siguin versemblants és que els diversos protagonistes els atorguen una naturalesa lligada a la seva pròpia tradició o a les seves creences personals. Els indígenes locals els associen als “menairons”, uns follets-bolet que viuen al món subterrani (a les mines) i que per això, són molt aptes per remenar i esmicolar pedres. Per al militar que mana les tropes espanyoles -afeccionat a l’òpera-, els fungus són els nibelungs de Wagner i el general de brigada francès els anomena dragons. Pels protagonistes, doncs, els bolets mòbils no són elements estranys. Per tant, el propi lector contemporani els accepta com un fet natural, com si fossin els “caminants blancs i zombis” de Joc de Trons.

La novel·la Fungus està dividida en tres parts clarament diferenciades i manté una estructura de rellotge de sorra que comença amb l’ascensió de Ric-Ric al poder i, continua amb el seu declivi moral, amorós i d’influència social. És una novel·la sobre el sentit del poder i de les seves -moltes vegades- perverses conseqüències. Les dues citacions inicials de la novel·la són la tesi del llibre. Una de Joan Brossa: «La gent comuna no és conscient del poder que té». L’altra és extreta del mateix llibre, quan el narrador diu: «El mal no existeix, només existeix el Poder».(p. 5)

Sánchez Piñol fa una exercici literari molt original ja que, encara que la majoria dels personatges són plans (en la terminologia d’E.M.Forster), tots tenen una llum pròpia molt genuïna i divertida. Són fàcils de reconèixer ja que es mouen per una sola idea fixa: el Ric-Ric, pel desig de canviar el món; l’hostaler, pel fet de voler el Poder; l’Oca Calba, per ser sempre al costat dels que manen; el tinent-coronel espanyol, per cantar òpera; el general francès, per salvar la  pàtria francesa  de tota mena d’amenaces reals o imaginàries; el retratista, per fer la fotografia més memorable del segle; l’infant Alban, per voler un cavall; l’alcalde de la Vella, per voler governar encara que no tingui ciutadans…

Com a complement indispensable als suggerents personatges plans, n’hi ha
tres de rodons que són els veritables protagonistes de la història. En primer lloc, la mestra de nom occità, Mailís, mare, amant, ostatge i conspiradora necessària que amb els seus sentiments i les seves accions ens sorprèn contínuament. Especialment aconseguides són les seves anàlisis lingüístiques i de l’estat d’ànim dels fungus. També hi ha dos fungus com a personatges rodons. Un és l’antítesi de l’altre: el Borni i el Petitó. Són uns fungus que evolucionen, sentimentalment i des del punt de vista narratiu, fins a esdevenir els veritables herois en la violenta acció de la novel·la.

Fungus és també una novel·la d’aventures en terra inhòspita. És una mena de western crepuscular al Pirineu amb unes altes dosis de violència que ens recorden l’última pel·lícula de Quentin Tarantino, Els vuit odiosos (2015). És també una novel·la sobre la guerra i amb inquietants batalles molt ben descrites. A més, sembla que fa un homenatge a Incerta Glòria ja que contraposa «la incerta glòria d’un dia d’abril» de Joan Sales amb una sentència demolidora de Sánchez Piñol abans d’una batalla: «Un odi sobtat, espontani, nítid com una matinada de maig» (p. 313). També la novel·la Fungus està farcida de sentències que podria haver dit el mateix Solaràs de la novel·la de Sales: «Va preguntar-los si sabien què era un exèrcit. Ell mateix va donar-los la resposta, com si fos un acudit: una colla d’idiotes armats que segueixen estúpidament un drap de colors» (p.174).

Malgrat tota la violència explícita de l’obra, és també una novel·la trufada de sarcasme, com diu el mateix narrador: «A qui perd la llibertat sempre li queda el sarcasme” (p. 222). També hi ha molts d’elements comicohistriònics que us faran somriure: “seria tan inútil com cagar en un femer amb un matamosques a la mà: ¿Oi que les mosques l’emprenyarien igualment?» (p. 233).

D’altra banda, és una novel·la amorosa, que inclou, entre d’altres singularitats, el sexe tàntric i innocent dels bolets o la passió amorosa entre estranys com a les novel·les de Forster. També hi apareixen els perills que la quotidianitat provoca sobre l’amor: «el fet irrefutable, que no hi ha passió que pugui resistir les emocions que genera el pitjor enemic de l’amor: la convivència» (p. 294).

També és una novel·la sobre la nostra realitat política actual. Descobrireu, encuriosits, per què la bandera del fungus és groga i conté, aparentment, un símbol maçó «( )» o el motiu pel qual els humans -massa sovint- solen escollir el més cruel de tots per dirigir-los o també que som capaços d’actuar en contra dels nostres propis interessos. Finalment, descobrireu astorats on és troba realment el poder.

Tampoc podem oblidar que els catalans són un poble molt amant dels bolets i, fins i tot, alguns intel·lectuals catalans, com Antoni Puigverd, han considerat que la identitat dels catalans és com un bolet: «La misteriosa identitat dels bolets, que no poden ser etiquetats en les velles classificacions  biològiques, no és només la metàfora de la Catalunya real. Pot ser també expressió de la identitat del futur en un món líquid». Per tant, en els moments de convulsió política actuals, que Sánchez Piñol hagi escollit els bolets com la metàfora de l’alliberament social és –potser- una coincidència còsmica i, alhora una ocurrència micològica molt oportuna.

En síntesi, Fungus és una novel·la amb uns bolets que contenen substàncies de ficció amb efectes psicodèlics i al·lucinògens que us angoixarà i us divertirà. A més, conté una sèrie de principis actius que us faran reflexionar sobre la naturalesa del poder i de la condició humana. Notareu els seus efectes al cap de pocs minuts de començar la lectura. Per tant, Albert Sánchez Piñol no està tocat del bolet, sinó per la vareta màgica de la literatura.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació