Espriu i els nous escriptors

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Avui s’inaugura l’Any Espriu amb un homenatge al poeta al Palau de la Música. Hem aprofitat aquesta avinentesa per convidar escriptors de les noves fornades a explicar-nos quin valor i vigència té per a ells avui l’obra d’Espriu. Hem recollit deu testimonis que reproduïm a continuació. Tots coincideixen a sentir respecte per la figura d’Espriu, però la seva obra no és necessàriament un referent inevitable ni unànime. Aquest és un reportatge obert, un work-in-progress. Els que vulgueu participar-hi, encara sou a temps d’enviar-nos la vostra valoració i l’afegirem aquí.

Anna Ballbona

Espriu potser no és dels meus poetes preferits, però sí que hi he trobat coses interessants: la reflexió afuada sobre la mort, una certa música o els recursos simbòlics. M’agrada més l’Espriu de poemaris més marginals, menys tòpics, menys del lloc comú que no pas el canònic de tota la tonteria de La pell de brau i la poesia civil i moral: tant la lectura elogiosa com crítica d’aquest Espriu les trobo unívoques, d’una sola via i massa carregades prejudicis o apriorismes que ho taquen tot (la dictadura de l’estètica, vaja). I després hi ha l’Espriu hieràtic de l’entrevista que li fa Soler Serrano el 1975. Immens!

Joan Todó

M’admira la gent que va pel món amb les idees clares, segura, directa, capaç de jutjar un escriptor amb un sol gest. I sovint d’oïdes. Hi ha molt pocs autors sobre els quals jo hagi arribat a tal claredat; la resta són un problema pendent, i em cal rellegir-los, estudiar-los, reflexionar-hi. Salvador Espriu, per exemple (i encara sort de l’excel·lent feinada de Rosa Delor en editar-ne l’obra completa). Sé que m’agrada quan parodia els noucentistes. Al “país moribund” d’Ariadna…, el narrador intenta refutar-li l’òbit apel·lant a la seva “polidesa ciutadana”, a “la bonhomia dels habitants del teu camp”. Allà mateix, Crisant té una teoria per sortir de la misèria: “Pensa amb puresa”. M’agrada aquesta mordacitat, i els jocs malabars de Primera història d’Esther. La ràbia d’”Els subalterns” (llegiu-lo). L’espessor, les picades d’ullet. El lèxic frondós. Les roques i el mar, el blau. Però al diari, el diumenge, trobo una frase destacada: “Imposaràs / la veritat / fins a la mort, / sense l’ajut / de cap consol”, d’un poema de La pell de brau. De primer, sento estupor: ¿això va dir? ¿”Imposar la veritat fins a la mort”? ¿Quina veritat? ¿La mort de qui? ¿Sense consol? La frase, descontextualitzada (i potser ni això: el poema sencer enfila un seguit de consells per al bon líder), se’m fa terrible. I sembla que és aquest Espriu (i el que ha mirat aquesta terra, i el que ens exigeix mantenir-nos fidels) aquell on aniran a parar (escultura inclosa, qui sap si ben a prop del gat de Botero) els grans esforços de Konilòsia enguany. No per fer-nos preguntes, sinó per concelebrar. Realment: és sistema d’establir ròssecs de conferències?

Damià Bardera

Rellegir, avui dia, l’obra narrativa de Salvador Espriu  ––visceral, fosca, densa, aspra i tanatocèntrica–– és un acte altament subversiu, és com col·locar un nen esguerrat al bell mig d’un anunci d’Estrella DammFigureu-vos-ho: un grup de  joves ––dos nois i dues noies–– perfectament complets, gens turmentats per les exigències de la carn, angelicals i low cost que juguen a la platja tot somrient amablement i mostrant una renglera de dents d’anunci de dentifrici o, en aquest cas, d’anunci de cerveseta-catalaneta-simpatiqueta. I, de sobte, com aquell qui no vol la cosa, apareix en escena un nen esguerrat, borni, lleig, a qui li falta mitja cama, brut i pollós.

Laia Carreras

Espriu és per a mi el gran cec en vers de casa nostra. És el company de viatge que et recorda, a les palpentes i com qui no vol la cosa (però amb constància), el compromís com a homes-individus i com a homes-poble. La fermesa i la dignitat, en definitiva.

La seva obra és un univers immens obert en la més fina escletxa. El seu món és hermètic però ple de portes entreobertes. Si aconsegueixes obrir-ne una i posar-hi un peu, la força de les petites qüestions vitals t’engoleix al seu mar particular, que acaba sent també teu i de tots. Hi entres com a individu indefens i en surts com un membre més d’un poble que sembla estar sempre a punt de naufragar. Però te’n salves, perquè no deixes de ser, com tothom, mortal. Et despulla en la més gran misèria de l’ésser humà, alhora que et fa recórrer les belleses més invisibles de, només per exemple, la mediterraneïtat.

Espriu no només és poesia tot ell, és reflexió, és terra i és, alhora, casa nostra, en el sentit més íntim però també en el sentit més compromès.

Ramon Boixeda

Espriu? Per un servidor representa Tradició, és a dir, mite i mort, exigència per tal de poder florir entre pedres i mar, un cementiri als núvols, ulleres i tonalitats fosques. Un dels tòtems catalans a priori avorrits i carregosos, probablement desconegut de tan sentit; una mandra que, a poc a poc, em vaig espolsant per mirar d’anar-lo descobrint. El primer llibre seu que em va caure a les mans fou Per a la bona gent, que ja em va semblar una irresistible declaració d’intencions. Espriu? Parlem-ne menys i llegim-lo més.

Ricard Mirabete

De l’obra poètica d’Espriu, cal destacar el seu treball i talent per bastir el poema amb un seguit d’imatges poètiques d’una bellesa absoluta. A més, la poesia d’Espriu és una recerca constant d’allò intemporal que es manifesta ahir, avui i encara, al nostre domini cultural i polític català. Em quedo amb dos poemaris d’Espriu que són d’una vigència absoluta i que rellegeixo contínuament des de fa vint anys: El caminant i el mur i Final del laberint. La seva poesia no és pas àrida, com diuen, és sintètica, essencial, concreta i bella com una pedra dels segles.

Albert Balasch 

Sens dubte, el que més aprecio d’Espriu és Primera història d’Esther. Em sembla un monument. De jove la vaig llegir molt i ara encara m’agrada més. És profunditat, ironia i un intent notabilíssim de dur la llengua a una altra banda, sigui on sigui aquesta banda.

Esteve Plantada

Salvador Espriu és un dels poetes que em va començar a il·luminar en el moment de descoberta del fet poètic i de l’escriptura, un dels primers que comences a llegir i fan que assenyalis la poesia com una passió. Com a tota bona lectura iniciàtica, és un escriptor que he anat deixant de llegir amb els anys, però crec que encara és molt present (segur que inconscientment) en la manera que tinc d’encarar els versos i de treballar algunes imatges.

D’ell m’interessa l’ús que fa de mots recurrents i que tenen, en la seva poesia, una càrrega simbòlica molt singular i extremadament potent, de molta consistència. També m’agrada l’ús del llenguatge poètic, afilat i sec, amb una manera molt seductora de fer servir l’ornament i, alhora, aconseguir ser lleuger. Per últim, m’encanta com juga amb la ironia: de vegades decrèpita, de vegades subtil, de vegades punyent. Trobo que és un joc amb el lector extraordinari.

Meritxell Cucurella-Jorba

[QUÈ PENSA MERITXELL CUCURELLA-JORBA DE SALVADOR ESPRIU]

Sempre he pensat que Salvador Espriu era, i és encara, un poeta sobrevalorat.

[LA SEVA OBRA]

El que sí que m’interessa, i molt, és l’Espriu narrador i l’Espriu dramaturg.

[ENTRE LA MEVA CONSTEL·LACIÓ PARTICULAR… ]

Els poetes que han configurat el coixí sobre el qual, modestament, vaig creixent com a poeta són uns altres.

[COSES QUE PASSEN EN AQUEST PAÍS NOSTRE]

En aquest país nostre passa massa sovint això d’entronitzar algú, no fer-lo baixar del tron ni que passin anys i segles i, per contra, obviar autors, contemporanis o no, amb una obra sorprenent i d’alçada.

Joan Duran i Ferrer

Em sé pocs versos de memòria, però n’hi ha uns que recordo amb precisió. Són de l’Espriu, i estampaven la portada d’un dels primers llibres de poesia -potser el segon, el primer fou l’obra completa d’en Salvat Papasseit- que vaig comprar-me de forma lliure en llibreries que ja no existeixen. Compto que tenia, en aquell moment, tretze o catorze anys. El llibre és Cementiri de Sinera, de la col·lecció L’Escorpí. Ben blanc, ben menut, sense gramatges sobrers. Em va impressionar, i encara en duc les marques: “Com necessito/contar-te la basarda/que fa la pluja als vidres!/Avui cau nit de fosca/damunt la meva casa.”. Doncs això: que sempre, en algun moment de la meva escriptura, he necessitat que l’Espriu em contés la basarda de les seves paraules exactes, precises, inequívoques, mil·limètricament ajustades a les necessitats de cada vers i de cada idea. El motiu deu ser aquest: sovint em cal esbandir els vidres d’alguna confusió, d’algun abisme o, senzillament, d’un embafament de mots innecessaris.

Crec, a més, que la nostra cultura segueix necessitant-lo. No només com a personatge sinó, i sobretot, com a artista que cal llegir amb esforçada convicció i amb rigor quasi litúrgic. Perquè ens cau nit damunt de casa i hem de tornar a l’essència blanca de les nostres paraules.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació